El meu primer d'octubre

Seria injust dir que el primer d'octubre va ser cosa només del poble i que els polítics no van estar a l'alçada. No és cert. Molts polítics locals se la van jugar i van estar al peu del canó, en dono fe.
El meu primer d'octubre però, comença mesos abans. Un polític amic, em va convidar a afegir-m'hi, per si volia col.laborar. No és cap mèrit, conec a molta gent com jo que també hi va estar. Tothom sumava. En aquest cas les sigles de partit poca importància tenien, perquè de fet allà n'hi havia moltes però estaven amagades, perquè no era qüestió de partit. Era qüestió de país i al seu compromís i honestetat dec el meu capteniment a l'hora de qualificar la gestió del triomf després.  Per respecte a ells i al seu valor, no pels líders que veiem i sentim a la tele.
En reunions curioses, deixant el mòbil a l'entrada, parlàvem de la logística. Per cert, en alguna ens comentaren que si de cop començaven a parlar de qualsevol altre tema, era que teníem visites. Rèiem. Feia gràcia creure que l'Estat era capaç de tot per impedir un referèndum. Només érem ciutadans que volíem votar. Ara, amb la distància i l'experiència -si en som d'innocents! -veiem que no anaven pas errats i que totes les precaucions eren poques. Clavegueres n'hi diuen, un femer com una catedral!
En aquelles trobades s'organitzà una revolta pacífica titànica. Un referèndum en contra de la voluntat d'un govern estatal autoritari i poruc. Les democracies fortes no temen a que es pregunti a la gent, Espanya sí. Allà, en aquelles sales remotes i desertes, es teixien complicitats. Gent de diferents pobles treballant pel país de manera anònima. Granets de sorra que sumats esdevenien un oceà.
La nit abans fou llarga, vetllant pel local de votació. L'endemà els atacs informàtics foren constants, però un poble tossut, gent que treballava des de dins i gent que s'afegia a col.laborar in situ, feren que es pogués votar. Codis amunt i avall. Ipes cantades per telèfons personals. Les xarxes wiffis foren tallades però res frenà la tossuderia del poble alçat. De llocs com Calders arribaven solucions per a ciutats grans. De ciutats grans i pobles xics, notícies terribles d'assalts bèsties i desproporcionats.
Diria que no conec a ningú, que d'una manera o altra no ajudés a realitzar el referèndum i aquesta és la grandesa. Sembla un tòpic o una cantarella agradosa però abans, durant i després, la gent s'afegí a col.laborar per votar. I per això guanyàrem. I per això guanyarem un dia o altre. I el mèrit és de tots i totes.
Avui, veig els vídeos de les càrregues, de les agressions dels policies espanyols i encara se m'escapen les llàgrimes, d'impotència, d'injustícia, de ràbia i dolor.
Dies després ho teníem a tocar. Ho teníem gairebé tot fet, però en un instant tot s'esfondrà i avui, hem de viure d'aquell error. De la por de fer el pas de proclamar la República en ferm i confiar en la gent. Confiar en la fermesa del poble per sostenir la República.
Tot i això, jornades com les d'avui, on s'ha fet de nou front al feixisme, m'omplen d'il.lusió i esperança, perquè som un poble tossut i obstinat, decidit a escollir el seu camí, amb l'ajut dels polítics o sense ells i tard o d'hora, aconseguirem la República que vàrem guanyar a les urnes i que la força bruta, bèstia i il.legal de l'Estat ens està frenant.