dijous, 30 de juny de 2016

Els Casals d'Estiu

Ara que fa bon temps i les escoles han tancat per la mainada, és el moment per a molts infants d'anar als casals d'estiu. N'hi ha de molts tipus, de temàtiques variades, des d'alguns que prenen centres d'interès artístics a d'altres que giren a l'entorn d'un esport, n'hi ha tants com gustos hi ha.
A Calders també se'n fan uns i fan de tot. Tant van en bicicleta com van a la piscina o fan excursions o acampades. Tota l'estona, això sí, juguen i la mainada torna a casa contenta i cansada. Molt contenta i més cansada. Per la cara parlen. L'expressió,  la mirada de felicitat. Les presses al matí per llevar-se i vestir-se per anar al Casal, les ganes de trobar als amics i monitors o les converses que s'escolen, de tant en tant, explicant anècdotes o jocs amb passió i alegria, denoten que els agrada.  Que s'ho passen bé.
Els casals tenen moltes virtuts i segur que el públic que tenen, apunta els infants a aquests per molts motius, però un dels aspectes que crec que és el punt fort d'aquests, com els caus o els esplais, és que els joves que fan de monitors transmeten uns valors compartits, com la solidaritat, el compromís, l'amistat, la responsabilitat... Uns valors que ajuden a construir una societat futura millor i això és molt important i és un valor afegit del nostre país.
Als Casals també s'educa i s'educa, sobretot, en valors a través del joc, de la complicitat i de la camaraderia i d'aquesta manera es va construint també la personalitat de l'infant. Per això, acabades les classes, és important aquests moments de joc amb els companys on rere la diversió, es treballen les relacions personals i s'adquireixen habilitats i destreses socials.
Els casals no són un espai on tenir els infants aparcats quan els progenitors treballen, com la llar no és una guarderia de xics, si estan ben planificats, ambdós tenen a més d'una funció assistencial, una funció educativa i cal reconèixer-la i sobretot agrair-la.  

dimarts, 28 de juny de 2016

Una xerrada interessant

Ahir, com a cloenda de la formació d'Impuls en la lectura que fem a la ZER, vam anar a Santpedor a la  IV Jornada de Biblioteca escolar i lectura de la Catalunya Central. La jornada constava d'una xerrada inicial, a càrrec de la Nadia Ghulam i després diferents tallers d'experiències escolars a l'entorn de la potenciació de la lectura.
La xerrada inicial es feia a l'auditori convent de Sant Francesc. És un espai ampli i agradable, un indret restaurat no fa massa anys.
La xerrada va estar molt bé, de fet em va sorprendre. La Nadia ens va explicar la seva història personal, com va marxar del seu país i com veu aquest des de la distància i em va sorprendre. No perquè desconegui totalment el que es cou a l'Afganistan, d'on és ella, perquè alguna cosa he llegit, sinó per la força del seu relat, per l'energia que se'n desprèn, la determinació que se li veu i la passió que emana. A més ho fa amb una senzillesa i modèstia que dóna força les seves paraules, esdevenint molt pròxima, en un català molt correcte. Va estar explicant anècdotes, històries, desgràcies i alegries, i el seu parlar planer, apassionat, em va arribar, possiblement com a un auditori ple, que si bé havia començat amb un zumzeig perceptible, a l'expectativa del que se li oferia, va acabar en un silenci absolut, captivat pels mots d'aquesta noia, per la seva passió, tot fent-nos propera una realitat força llunyana. Sense estridències en el relat, ni ornaments. 
De fet, la xerrada tocava de resquitllada el tema que estem tractant a l'escola, l'Impuls a la lectura, però de llarg, va ser el més interessant del matí. Per molts motius, però especialment perquè quan t'expliquen quelcom des del cor, sense pretensions ni embuts, de tu a tu, és fàcil que t'arribi i et toqui i amb la Nadia, crec que ens va passar, ens vam sentir propers a ella i vam descobrir com una noia analfabeta, lluny de casa, amb la seva tenacitat i l'ajut de la gent del seu entorn, ha convertit la seva desgràcia en relat i ho ha sabut transmetre, convertint el seu desig de saber en una realitat. 

divendres, 24 de juny de 2016

Diumenge, votaré ERC

Diumenge, sí, diumenge, que hi ha eleccions a l'Estat votaré Esquerra Republicana de Catalunya. Sí. I ho dic així. Sense embuts. Sense pors. A vegades sembla que això de votar a algun partit hagués de ser un secret, quelcom a amagar, com si fes vergonya dir a qui es vota, perquè quan es diu, un es defineix, però ara i avui, crec que el partit que defensarà millor a Catalunya allà a Madrid serà ERC i a més, m'agraden els PERSONATGES, així, personatges en majúscula, que el representen. En Joan Tardà i en Gabriel Rufián. De la resta de partits, res. Cap no em mereix confiança.
D'En comú podem podria haver dit que m'és simpàtic. Però no és així. Perquè està lligat de mans i peus a la capital espanyola i tot allò que decideixi, ho ha de pactar o acordar amb la seu de Podemos i és clar, Podemos té molts compromisos a l'Estat, i els compromisos presos amb Catalunya, potser sí o potser no, dependrà del que es posi a l'altre costat de la balança, no seran indispensables per governar i si t'he vist, no me'n recordo.
Amb ERC això no passarà, la seva balança és només en clau catalana. Amb els socialistes catalans em passa com amb Podemos, els que queden, perquè de fet només són una caricatura del que van ser i depenen del que els diguin allà a Madrid i encara. De Convergència no en diré gaire cosa. No són sants de la meva devoció.  
L'altre opció seria no votar. Passar de tot  perquè d'aquí a divuit mesos serem independents i Madrid queda lluny, però tocant de peus a terra, cal jugar totes les cartes i un pes fort a Catalunya de partits independentistes representats a l'Estat és important. Mai se sap què pot passar demà.
Per tant, malgrat cregui que aquestes eleccions no van amb mi, perquè es decideix sobre un Estat que no me'l sento meu, que a més està organitzat de manera que difícilment podrem tirar endavant allò que volem ja que les regles de joc les fan ells, votaré per tal de fer la guitza. Per tal que es visualitzi que al meu país, petit, és diferent d'aquell Estat que ens limita i que per molt que menteixin, robin i conxorxin, la flama de la llibertat segueix viva.   

dilluns, 20 de juny de 2016

L'estelada al castell

Ahir l'ANC de Calders organitzava una sortida al castell de Calders per hissar-hi una estelada.
Fa unes setmanes, ara que el castell ha estat cedit a l'Ajuntament i de retruc al poble de Calders,o al revés, ara que ha estat cedit al poble de Calders i de retruc l'Ajuntament se'n fa càrrec, aquest va fer netejar el castell. Ha estat una neteja a fons. S'han tallat arbres i arbust i per primer cop, si més no per a mi, ja que amb l'incendi del 1994 ja va passar, es veu tota la part construïda i la veritat, és que el primer dia que hi vaig anar em va impressionar. Vaig quedar-me amb la boca oberta mirant les restes. És un dels meus espais preferits del poble. Per tot. Per la seva història, per la seva situació, per la seva bellesa i ara que està ben destapat, encara més. És un indret que sempre que hi vaig, m'ajuda a somniar. M'imagino mil batalles que mai hi tingueren lloc, mil històries que no passaren, mil personatges imaginaris i busco proves de la meva invenció, tal pedra o tal raconada i sempre, sóc capaç de trobar-ne. És com aquells que mirant estels veuen tal constel·lació o tal altre, el desig els fa la feina. 
Fa temps ja hi van penjar una estelada a la torre, però el vent constant i la fragilitat del lloc, va fer que al cap de poc caigués. Ara està en una asta. Ben hissada. Es veu des d'arreu.
A l'acte hi va participar el grup de Caramelles de Calders, els de Gospel i els grallers. Va ser un acte molt ben fet. Molt bonic. Amb lectura de poemes entremig. Un acte digne del moment.
Avui, oneja una bandera al castell, com anys enllà, com li cal a un castell.

dimecres, 15 de juny de 2016

Visca els espectacles infantils... quan els veus.

I que bonic que seria veure els xics de casa cantar. D'acord que si canta, tampoc cal veure'l, sentint-lo n'hi hauria d'haver prou, però fa il·lusió i més si t'has desplaçat fins a la sala. Fa gràcia veure-li la cara d'emoció quan comença tal cançó o tal altra. Però és complicat. Els paparazzis familiars no descansen. Estan en guàrdia les vint-i-quatre hores, i tan els fa que darrera seu hi hagi fileres i fileres de soferts progenitors alçant el coll talment una girafa. La gravació és la gravació. Que no ho veus que allà hi ha el meu nét, fill, nebot o el que sigui? Si almenys tinguessin el detall de compartir les imatges...
I això s'ha d'acabar. S'ha de tallar de soca-rel aquesta invasió de captadors d'instants. Bé caldrà que s'acabi d'una manera o altra.. o la revolució està assegurada.
A l'entrada, per exemple, es podrien posar detectors de metalls, i tot allò que faci disparar l'alarma, cap al cove. De passada, si entra una àvia -o avi, no serem tiquis-miquis- massa esverada -se les veu de lluny, amb mirada estràbica i dits bellugadissos, neguitosa per ser descoberta amb l'eina fatal- que l'escorcollin de cap a peus, segur que sota els enagos o boina segons el cas, guarda algun estri de gravació i pel pare o la mare que estrena càmera o mòbil,  també al cove. No cal fer distincions. Que no en passi ni un. Cal ser estricte i si cal,  un guarda jurat, armat, és clar, perquè la defensa dels drets propis sempre exigeix alçar la veu i tampoc volem que un pobre jan s'enfronti a les masses enfurides a mans descobertes. De feina en tindrà molta. Que revisi les pertinences, com als súpers. Mostreu la bossa a la caixera o caixer, tan hi fa. 
Però si la radicalitat espanta, si l'excés de zel atemoreix, canviem la distribució. Els seients per aquells que volen seure, que tenen la intenció de veure el seu plançó esgargamellant-se tot intentant una nota impossible o bé repicant amb certa intensitat l'instrument diabòlic i si de cas que al darrere, al fons a la dreta, en comptes de serveis, hi habilitin una zona per a gent armada amb aparells electrònics. Amb aparells de gravació, perquè de mica en mica, aquells espectacles infantils, on tothom gaudia d'aquest, s'han convertit en càstings d'Operació Triomf i sembla que la sala estigui envaïda de caça-talents que lluiten per la imatge de la seva vida, sense tenir en compte als demés.

dilluns, 13 de juny de 2016

Sense pressupostos, res de millores.

Que m'ho expliquin bé. Que m'ho relatin a poc a poc. Que no es deixin ni un mot i em confirmin que vetar els pressupostos era la millor opció.
Avui, en una reunió al Departament d'Ensenyament, deien que la cosa estava magre. Que, en no tenir pressupostos, moltes de les accions previstes de cara a aquest any, al curs vinent, no es podran fer i per tant, es treballarà amb el pressupost de l'any anterior, menor al que hi havia per aquest any. A més, i si no ho tinc mal entès, sembla que serà difícil que s'aprovi un pressupost per aquest any, per qüestió de terminis i per tant anirem més escanyats. La milionada que s'afegia a la partida, per exemple, d'Ensenyament, desapareix.
Sembla que quan prenen una decisió al Parlament no ens afecta, queda lluny, però d'entrada, la plantilla de mestres per al curs 2016-17, que ja hauria d'haver sortit com cada any, s'ha endarrerit i sortirà demà. Això sí, amb una forta contenció/retallada. I no ens enganyem, aquí hi surt tothom perjudicat.
Veient això, veient els escrits de personatges gents dubtosos de ser poc afins a les esquerres, em plantejo el motiu del veto. Potser ara alguns s'aprofiten de la situació i carreguen contra tothom per dir que és a causa del veto que no poden fer res, o potser és veritat i al no tenir pressupostos anirem més collats. No ho sé, però sigui com sigui, de recursos n'hi haurà menys i per tant, com que això sembla clar, demano, no, perdó, exigeixo que tots els polítics, tots, no s'aixequin de la taula de treball fins que no tinguem uns pressupostos, perquè les conseqüències de la seva decisió també els ha d'afectar. No pot ser que s'eternitzi la decisió o la prolonguin en el temps, sense cap tipus de responsabilitat sobre allò que han decidit. Són càrrecs públics. Càrrecs electes. La seva tasca és vetllar per la societat i com que tots saben que no tenir pressupostos és nefast, tots ho diuen, s'entén que restaran treballant fins que n'hi hagi uns que ens pal·liïn la situació a que ens ha avocat la seva decisió i esmerçaran tot l'esforç i el temps que calgui per redreçar la situació, treballant per presentar-ne uns de nous que siguin aprovats.  

dimecres, 8 de juny de 2016

Vinga amb els pressupostos

Com més temps passa, menys hi arreplego en política. No entenc res. Ara, els pressupostos. Estic segur que la CUP té motius més que raonables per vetar aquests pressupostos. Qui confia amb els convergents o uns d'esquerres moderats! També tinc plena confiança en els que l'han presentat per pensar que aquests ens porten cap a la Independència. Que es pensen aquests de la CUP, això no és cap joc! Però el que veig, és que fotem un ridícul que espanta i gent com jo, que està totalment convençuda de caminar cap a la Independència, aquests jocs de seients, aquests jocs de veure qui la té més grossa, ens comença a cansar.
Uns, perquè abans de tenir la casa comprada ja volen començar a decidir de quin color pinten les habitacions i els altres perquè segurament, el partit, els surt per sota de la faixa i posen abans alguns interessos propis als de país. Segur. Perquè quan t'has mogut pel món de la política, encara que sigui municipal, t'adones que els interessos mai són del tot purs i a la mínima que poden, et foten gat per llebre. I tant!
Ara bé, sembla que li fem la feina a les espanyes i mentre discutim bajanades, perquè d'aquí a menys de divuit mesos ja serem independents -diuen-, pel camí perdem gent, farta, cansada i fastiguejada.
A sobre, per si no fossin prou desil·lusionants aquests polítics, tots, perquè segur que es pot trobar un terme mig i aprovar els pressupostos, per això va marxar en Mas, tenim que l'ANC, de tant en tant també copa titulars.
Quin país, mare de Déu!
El problema és que aquests que surten a la televisió, que pontifiquen i decideixen, i cobren, no ho oblidem, poc tenen ja a veure amb els que sortim els onze de setembre, que votem i cridem, que ens manifestem i clamem, perquè instal·lats a la seva poltrona, es veuen per sobre del bé i del mal i obliden que darrera hi ha un poble que empeny, un poble que potser, ja es comença a cansar d'aquests jocs i de debò té pressa i potser, no li ve d'un pam si després tenim el pa sencer.
Tinc por, molta por, que no passi com durant la guerra civil, que per la intransigència, obtusitat i orgull de quatre capitosts, es va facilitar la victòria dels feixistes. Ningú en té la culpa, però tots en són actors i a vegades, per fer una truita, cal trencar un ou o dit d'una altra manera, potser és millor passar a la història com el babau a qui van enganyar per una confiança absoluta, que no pas com els que es van carregar les opcions del país, o bé com el que va cedir en els pressupostos per arribar a bon port.
De debò, si el que es volia era eixamplar la majoria social cap a la Independència, no sé si ho han acabat d'aconseguir, però ja ho sé, jo no hi arreplego res.
  

diumenge, 5 de juny de 2016

No corris o et queixalarà


El cap de setmana és un bon moment per anar a córrer sense presses. Improvisant. En general, si vaig a córrer entre setmana, mentalment penso un traçat i calculo el temps que tardaré i després el faig, sabent què em trobaré. Al ser recorreguts abastament coneguts, acabes corrent, sovint, sense parar massa atenció per on passes i deixes que el cap voli mentre les cames, experimentades, busquen el camí.
Avui tenia ganes de provar altres camins. Altres recorreguts i de seguida que he pogut, he pres un trencall que no prenc mai. De cop, al prendre un camí nou, més o menys, els sentits s'han aguditzat i en comptes d'anar d'esma, he començat a fixar-me en els detalls. He pres un corriol ombrívol, estret i fresc. De fet m'ha sorprès la seva frescor, anava entre alzines. El curiós del fet és que al no ser les alzines que conec, al veure-les m'hi he fixat més i he vist que estaven ben florides. A més, quan he deixat el corriol, he passat entre camps. Res estrany vivint al Moianès. Ara bé, al ser un traçat diferent, m'he fixat que el camí s'obria i estava flanquejat per una varietat cromàtica de flors impressionant. Semblava talment com si m'esperonessin a córrer mentre un zumzeig d'insectes voladors em perseguia. I així, mil i un petits detalls que a vegades em passen desapercebuts però que avui, anant més receptiu, he captat i n'he gaudit.



La torna ha estat en arribar a Calders. A la zona verda de La Guàrdia hi havia un pastor alemany, de pèl clar, bé, de fet no en tinc ni idea si era un pastor alemany però s'hi assemblava, que estava estirat al mig del camí. En veure'm, ha alçat les orelles i ha acotat el cap. Em mirava fixament. De retruc, jo he afluixat el pas fins a aturar-me. Ens hem mirat i no sé perquè, quelcom m'ha dit que girés cua. Sense presses ho he fet i anava a buscar un camí alternatiu, caminant, quan aquest, d'un bot, s'ha alçat i ha vingut corrent cap a mi, bordant i mossegant a l'aire. M'ha voltat un xic. Ha intentat mossegar-me un parell de cops, tot i que he apartat les mans a temps. Espantat i emprenyat, ho reconec, diuen que millor no mostrar por, me li he encarat com si les tingués totes, tot i que no les tenia i he anat cap a ell cridant-li. Ell, ensenyant les dents i bordant. Tot seguit però, algú l'ha cridat -suposo que m'ha sentit- i sense ni mirar enrere, ha girat cua i ha anat cap a una de les cases que donen a la zona verda. Quin ensurt, collons!
He acabat d'arribar a casa amb el cor desbocat i pensant que el proper dia, qui ho sap, potser aniré pels llocs que conec.