La xerrada inicial es feia a l'auditori convent de Sant Francesc. És un espai ampli i agradable, un indret restaurat no fa massa anys.
La xerrada va estar molt bé, de fet em va sorprendre. La Nadia ens va explicar la seva història personal, com va marxar del seu país i com veu aquest des de la distància i em va sorprendre. No perquè desconegui totalment el que es cou a l'Afganistan, d'on és ella, perquè alguna cosa he llegit, sinó per la força del seu relat, per l'energia que se'n desprèn, la determinació que se li veu i la passió que emana. A més ho fa amb una senzillesa i modèstia que dóna força les seves paraules, esdevenint molt pròxima, en un català molt correcte. Va estar explicant anècdotes, històries, desgràcies i alegries, i el seu parlar planer, apassionat, em va arribar, possiblement com a un auditori ple, que si bé havia començat amb un zumzeig perceptible, a l'expectativa del que se li oferia, va acabar en un silenci absolut, captivat pels mots d'aquesta noia, per la seva passió, tot fent-nos propera una realitat força llunyana. Sense estridències en el relat, ni ornaments.
De fet, la xerrada tocava de resquitllada el tema que estem tractant a l'escola, l'Impuls a la lectura, però de llarg, va ser el més interessant del matí. Per molts motius, però especialment perquè quan t'expliquen quelcom des del cor, sense pretensions ni embuts, de tu a tu, és fàcil que t'arribi i et toqui i amb la Nadia, crec que ens va passar, ens vam sentir propers a ella i vam descobrir com una noia analfabeta, lluny de casa, amb la seva tenacitat i l'ajut de la gent del seu entorn, ha convertit la seva desgràcia en relat i ho ha sabut transmetre, convertint el seu desig de saber en una realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada