diumenge, 5 de juny de 2016

No corris o et queixalarà


El cap de setmana és un bon moment per anar a córrer sense presses. Improvisant. En general, si vaig a córrer entre setmana, mentalment penso un traçat i calculo el temps que tardaré i després el faig, sabent què em trobaré. Al ser recorreguts abastament coneguts, acabes corrent, sovint, sense parar massa atenció per on passes i deixes que el cap voli mentre les cames, experimentades, busquen el camí.
Avui tenia ganes de provar altres camins. Altres recorreguts i de seguida que he pogut, he pres un trencall que no prenc mai. De cop, al prendre un camí nou, més o menys, els sentits s'han aguditzat i en comptes d'anar d'esma, he començat a fixar-me en els detalls. He pres un corriol ombrívol, estret i fresc. De fet m'ha sorprès la seva frescor, anava entre alzines. El curiós del fet és que al no ser les alzines que conec, al veure-les m'hi he fixat més i he vist que estaven ben florides. A més, quan he deixat el corriol, he passat entre camps. Res estrany vivint al Moianès. Ara bé, al ser un traçat diferent, m'he fixat que el camí s'obria i estava flanquejat per una varietat cromàtica de flors impressionant. Semblava talment com si m'esperonessin a córrer mentre un zumzeig d'insectes voladors em perseguia. I així, mil i un petits detalls que a vegades em passen desapercebuts però que avui, anant més receptiu, he captat i n'he gaudit.



La torna ha estat en arribar a Calders. A la zona verda de La Guàrdia hi havia un pastor alemany, de pèl clar, bé, de fet no en tinc ni idea si era un pastor alemany però s'hi assemblava, que estava estirat al mig del camí. En veure'm, ha alçat les orelles i ha acotat el cap. Em mirava fixament. De retruc, jo he afluixat el pas fins a aturar-me. Ens hem mirat i no sé perquè, quelcom m'ha dit que girés cua. Sense presses ho he fet i anava a buscar un camí alternatiu, caminant, quan aquest, d'un bot, s'ha alçat i ha vingut corrent cap a mi, bordant i mossegant a l'aire. M'ha voltat un xic. Ha intentat mossegar-me un parell de cops, tot i que he apartat les mans a temps. Espantat i emprenyat, ho reconec, diuen que millor no mostrar por, me li he encarat com si les tingués totes, tot i que no les tenia i he anat cap a ell cridant-li. Ell, ensenyant les dents i bordant. Tot seguit però, algú l'ha cridat -suposo que m'ha sentit- i sense ni mirar enrere, ha girat cua i ha anat cap a una de les cases que donen a la zona verda. Quin ensurt, collons!
He acabat d'arribar a casa amb el cor desbocat i pensant que el proper dia, qui ho sap, potser aniré pels llocs que conec.