Vinga amb els pressupostos

Com més temps passa, menys hi arreplego en política. No entenc res. Ara, els pressupostos. Estic segur que la CUP té motius més que raonables per vetar aquests pressupostos. Qui confia amb els convergents o uns d'esquerres moderats! També tinc plena confiança en els que l'han presentat per pensar que aquests ens porten cap a la Independència. Que es pensen aquests de la CUP, això no és cap joc! Però el que veig, és que fotem un ridícul que espanta i gent com jo, que està totalment convençuda de caminar cap a la Independència, aquests jocs de seients, aquests jocs de veure qui la té més grossa, ens comença a cansar.
Uns, perquè abans de tenir la casa comprada ja volen començar a decidir de quin color pinten les habitacions i els altres perquè segurament, el partit, els surt per sota de la faixa i posen abans alguns interessos propis als de país. Segur. Perquè quan t'has mogut pel món de la política, encara que sigui municipal, t'adones que els interessos mai són del tot purs i a la mínima que poden, et foten gat per llebre. I tant!
Ara bé, sembla que li fem la feina a les espanyes i mentre discutim bajanades, perquè d'aquí a menys de divuit mesos ja serem independents -diuen-, pel camí perdem gent, farta, cansada i fastiguejada.
A sobre, per si no fossin prou desil·lusionants aquests polítics, tots, perquè segur que es pot trobar un terme mig i aprovar els pressupostos, per això va marxar en Mas, tenim que l'ANC, de tant en tant també copa titulars.
Quin país, mare de Déu!
El problema és que aquests que surten a la televisió, que pontifiquen i decideixen, i cobren, no ho oblidem, poc tenen ja a veure amb els que sortim els onze de setembre, que votem i cridem, que ens manifestem i clamem, perquè instal·lats a la seva poltrona, es veuen per sobre del bé i del mal i obliden que darrera hi ha un poble que empeny, un poble que potser, ja es comença a cansar d'aquests jocs i de debò té pressa i potser, no li ve d'un pam si després tenim el pa sencer.
Tinc por, molta por, que no passi com durant la guerra civil, que per la intransigència, obtusitat i orgull de quatre capitosts, es va facilitar la victòria dels feixistes. Ningú en té la culpa, però tots en són actors i a vegades, per fer una truita, cal trencar un ou o dit d'una altra manera, potser és millor passar a la història com el babau a qui van enganyar per una confiança absoluta, que no pas com els que es van carregar les opcions del país, o bé com el que va cedir en els pressupostos per arribar a bon port.
De debò, si el que es volia era eixamplar la majoria social cap a la Independència, no sé si ho han acabat d'aconseguir, però ja ho sé, jo no hi arreplego res.