dissabte, 31 d’agost del 2013

Pic de la Font Negra ( 2.877 m. ) i Pic de la Valleta ( 2.814 m. )

Avui hem anat cap a la frontera entre Catalunya i Occitània, a Portè i Pimorent. Hem deixat el cotxe allà, al restaurant tancat de peu de carretera i seguint les pistes d'esquí hem pujat direcció al Pic de la Mina. No hi hem arribat ja que abans de la darrera pala hem flanquejat per anar cap al fons de la vall, al coll. És un coll pedregós que puja dret i relliscós, potser l'accés més fàcil a la carena. La cara nord és força escarpada, corredors i parets de difícil accés mentre que la cara sud, davalla amb un pendent suau i herbós.
Dalt del coll ens hem desviat cap a la dreta, al Pic de la Font Negra. Hem fet l'occidental i el central i després de contemplar les esplèndides vistes hem desfet el camí altre cop fins al coll, però en comptes de baixar, hem enfilat cap al cim de Valleta. Abans d'arribar-hi però, hem vist una taca blanca i per tal d'assegurar-nos que no fossin restes d'un accident de feia poc, hi hem anat. Afortunadament eren antigues, d'un planador. En quedava poca cosa.
Després hem enfilat cap al cim de Valleta i resseguint la carena hem davallat fins a trobar un coll prou clar per baixar a la vall. Ha estat una baixada fantàstica. Una tartera dreta de pedra petita i força llarga, fins a tocar de les pistes d'esquí i entre rocs i arbusts altre cop fins el cotxe.
Una bona sortida per fer a l'estiu i segurament una millor sortida per fer a l'hivern amb esquís i els grampons per si de cas les pales s'aixequen més del que sembla.  

divendres, 30 d’agost del 2013

L'Amusic Skazz Band

L'Amusic Skazz Band no ha pogut tocar a la Festa Major Alternativa de Manresa. Un dels seus components, l'Èric Herrera, va participar fa temps en un acte públic en commemoració del 65è aniversari de la formació de l'Estat d'Israel. Personalment m'indigna com es va crear aquest Estat i com actua amb total impunitat sota el beneplàcit d'Europa i dels Estats Units, i per tant, crec que s'haurien de prendre mesures populars i de tot tipus contra aquesta taca allà al final de la mediterrània i resoldre l'ocupació israeliana d'una manera justa i definitiva. D'altra banda però, no crec que ningú tingui el dret de censurar una persona per les seves opinions personals i menys quan es boicoteja i amenaça un grup de música que ni comparteix ni participa d'aquest pensament. Tampoc ell fa servir el grup com a altaveu de les seves inquietuds si es que en fa servir cap.
Actituds de censura com aquesta, atacant una persona pels seus pensaments i de retruc l'entorn proper, ens recorda com funcionava la dictadura. En comptes d'eliminar mitjançant arguments una idea o deixant que la idea es marcís, s'eliminava l'individu que tenia aquell pensament, per d'aquesta manera acabar amb la discrepància ràpidament. Aquests grups que pretenen mostrar el seu desacord amb aquest suport que li atribueixen a l'Èric vers l'Estat d'Israel, no fan més que mostrar la seva vessant més intolerant, més propera a allò que odien, al feixisme que diuen combatre i el que generen és odi,  por i rebuig, ja que la seva actitud és pròpia de qualsevol Estat dictatorial, eliminant el desacord, malgrat aquest no s'hagi fet palès ni s'expressi. Sona a guerra preventiva.
I repeteixo, aquest home és músic i fa música. Les seves idees, si és bon músic, poc ens haurien d'importar, si no és que en fa bandera i vol aprofitar el grup musical de plataforma d'exaltació de l'Estat d'Israel o qualsevol altre inquietud. I si fos així, només cal que es trobi una platea buida i potser entendrà el missatge, però no cal marcar-lo amb una X o amenaçar el grup musical.
Per cert, els he escoltat i m'agraden, m'agraden força!!!


dimecres, 28 d’agost del 2013

Melmelada de móres

Comencem a tancar la paradeta. Cada final d'estiu tenim un ritual. Feia uns anys que no ho fèiem, sobretot perquè el petit de casa, ara gran, quan ens ajudava a collir móres, diguem que mai s'omplia el pot. Misteris de la vida, però tampoc us penseu que acabava amb la cara negre i els dits enganxosos. I ara! Desapareixien, malgrat els científics assegurin que la matèria ni es crea ni desapareix, doncs bé, segur que els que ho diuen no tenen fills perquè un pot ple passava a buit en un instant. Per art d'encanteri. Vist i no vist.
Avui, gràcies a les generoses pluges d'enguany, el maleït esbarzer, si més no maleït durant la resta de l'any, ara beneït, estava ple a vessar de móres. Carregat de fruits negres grans i lluents. La pluja d'ahir va netejar qualsevol rastre de pols que poguessin tenir i amb poc menys de mitja hora, n'hem collit gairebé tres quilos i sense moure'ns massa.
Ja a casa, amb sucre a parts iguals més o menys, això fa un munt de pots plens, curulls, regalats de deliciosa melmelada de móres, hem mirat els pots ja fets amb un somriure a la cara. Un plaer al paladar que cada matí, abans d'anar a l'escola, assaborirem i recordarem el dia d'avui i l'estiu que se'n va.
Tornem altre cop a la rutina, però amb la melmelada de móres el camí fa baixada, és més dolç i agradable.
.

dimarts, 27 d’agost del 2013

Fa nou mesos.

Com passa el temps. Nou mesos. Nou mesos que els seus grans ulls escrutadors tot ho sotgen i els seus cabells rossos desperten els comentaris més variats. 
Fa nou mesos naixia a casa amb l'única ajuda de la Maria del Mar, la llevadora, i un servidor fent de suport. Perquè poc més es pot fer. La feina grossa la feia la seva mare. Un deu. Fa poc recordàvem el moment. Les sensacions. De fotos del part no en tenim, qui podia estar per la càmera. Malgrat la passió que em desperta la fotografia. La seva arribada se'ns va fer llarga, a la Lali eterna, però ara, nou mesos més tard, quan porta tant temps a fora com a dins, me'l miro i veig en la rialla que té sempre a punt, emmarcada per uns clotets simpàtics, un infant feliç i lluitador. Un infant únic.  
Diuen que el primer obre el camí i que el segon, només ha d'anar fent. Trampejant. No ho sé. Jo veig que pel primer l'amor és inherent. Va de maneta per tot el que suposa de canvis. El segon ja no és tot nou i podria haver-se de guanyar un lloc. Un jo i el Quirze se'l va guanyar el primer dia, batallant, lluitant i somrient. Perquè la seva mirada et desmunta, et desarma i et desfà, com quan va obrir per primer cop els seus ulls per escrutar on arribava. Serè. Tranquil. 
Fa nou mesos dubtava de les sensacions. Avui, nou mesos més tard el pit se m'omple d'emoció. De la mateixa manera que veure'ls patir em fa mal, m'escanya, m'esquinça, veure'ls créixer és tot. Tant quan veig un com l'altre. Em fan feliç. Em tenen captivat i cada dia que passo amb ells, cada instant viscut amb ells, ja ho justifica tot. M'omplen,  fins i tot ara quan hem de batallar amb la gelosia del gran i hi ha moments que costen de gestionar. Però tot passa i tard o d'hora el somriure torna i l'abraçada també. 


dilluns, 26 d’agost del 2013

La cova d'en Pich

A totes les famílies hi ha històries més o menys semblants, si més no a aquesta banda de l'Ebre. Històries d'avis que varen lluitar al bàndol republicà i que varen quedar ferits greument. Això ho vaig sentir moltes vegades, tot i que podria ser més un conte de l'avi que un fet real, ja que la història sembla coincident amb d'altres amics. Ferida de bomba a les trinxeres de l'Ebre. Dies entre la vida i la mort. Salvació miraculosa. Bé, miraculosa no, perquè de miracle res, bona feina d'un metge o altre diria el meu avi. Visca la República! No ho sé pas. Però sigui com sigui no deixa de ser inquietant aquesta similitud de casos.
De l'altra branca familiar una història totalment diferent. Mentre un era el paradigma de l'idealisme, involucrat al màxim, capaç de deixar enrere la família i el futur per defensar uns ideals al preu que fos, l'altre, més pragmàtic, menys idealista, decidí amagar-se. Emboscar-se a tocar de casa i passar, com fos, la guerra. Sense reclamar cap mèrit, senzillament intentant sobreviure i seguir fent la seva luxosa vida a tocar d'una família que volia a prop.
Anys després, un amic m'explicà la història i m'ensenyà allò que m'havien mig dit de xic, que només m'explicaren de passada. La cova de l'avi. N'havia sentit a parlar, però només enmig de converses tallades. De fugides d'estudi. Aquest amic m'ensenyà allà on s'havia amagat l'avi per evitar lluitar. Uns diran que per covardia, d'altres per pragmatisme, d'altres per manca d'interès. Jo no ho sé pas, amb els anys cada cop em veig menys capacitat per jutjar a ningú. Jo no sé què hauria fet, sí que sé el que m'agradaria haver fet, però com puc dir que hauria anat al front com un o bé m'hauria amagat com l'altre si moltes decisions, per senzilles que siguin, no les prenc fins al final? No ho sé i espero no trobar-me en aquesta dicotomia.
Ara, d'un en guardo les històries heroiques, de l'altre silencis i aquesta pàgina que em parla a través dels seus silencis. Sigui com sigui, no envejo a cap dels dos perquè ara, sent pare, puc entendre'ls a tots dos.

diumenge, 25 d’agost del 2013

Cal seguir empenyent

Diuen que en Rajoy s'ha emportat per aquestes vacances el llibre d'en Pinyol, Victus. Sí, de debò, encara que sembli mentida ha estat de vacances. És veritat que ningú l'ha trobat ha faltar, però ha marxat uns dies i ja ha tornat. Malgrat sembli mentida i el deu haver llegit tot, fins i tot les citacions. També marxa la nineta dels ulls del dels elefants, el coix aquell i altra vegada subvencionada per la Caixa i uns servidors, ara, és un altre tema i fa molta mandra. A veure si es queden a Suïssa i no tornen aquests Borbons. Foten una ràbia. Al llibre en fan, a la realitat, més. No marxen ni amb aigua calenta, és clar, mentre puguin mamar de la mamella i aquí els ho posem tan fàcil... Però qui realment fot més mandra, són els mateixos de sempre. Els de casa i no només els botiflers, a aquests se'ls suposa, sinó els que lideren processos però que de fet, el que fan, és posar tantes traves com saben, ja sigui invocant fantasmes que no existeixen, ja sigui refredant ardors que podrien accelerar el procés i els podrien avocar a un terreny desconegut. De fet sempre anem a topar amb la mateixa paret. Està clar que si el govern actual es cregués tot el procés, ja faria temps que s'hauria fet la consulta i seríem més a prop de l'estat propi, però les temences de perdre el poder, de perdre el lideratge, fa que nedin i guardin la roba. Que temptegin, sondegin i negociïn, perquè abans de fer qualsevol pas, volen tenir assegurat el seu futur. El seu lloc. I per això, si volem tenir èxit, aquest procés caldrà que sigui liderat des de la base, perquè si ens hem de refiar dels governants, ens vendran per un plat de mongetes. Ja ho han fet històricament. Per tant, cal que empenyem des de baix, ja sigui amb la via catalana, les consultes municipals, les manifestacions dels onzes de setembre o el que sigui, perquè els pendons vermells -existents a la novel·la però tan reals com governants tenim ara- no dubtaran a avortar qualsevol avenç del país si això els representa una pèrdua personal, per petita que sigui. Està clar que, si ens creiem amb el dret a decidir, hem de ser els protagonistes del procés. De nosaltres depèn.

dijous, 22 d’agost del 2013

Via catalana

Ja està. Ja estem apuntats. Al tram 243. Cap a Tarragona. D'entrada no ens hi volíem apuntar. Quan va sorgir la idea ens va semblar poc més que folklòrica, però poc a poc i sentint els comentaris dels polítics d'un i altre color, ens vam adonar que potser no n'és tan de folklòrica. Perquè si ho fos, ningú en faria cas i el Navarro seguiria fent la fotosíntesis com sempre, el Duran convidant donzelles al Palace tot  lluint bronzo i la Camacho, estalviant per fer-se alguns retocs. Però xerren. Xerren i teoritzen. La cadena ens farà visibles i els molesta. I bramen i borden i diuen i sobretot, tremolen.
A dia d'avui ens convé molt fer-nos presents. Perquè res ens serà regalat i qualsevol guany que vulguem aconseguir ens costarà força. Haurem de ser imaginatius i tossuts, perquè mai se sap d'on vindrà el mall que ens trencarà les cadenes i com deia aquell, tot suma. Així doncs, si voleu sumar, ja ho sabeu, apunteu-vos. Afegiu-vos. Impliqueu-vos. Tenim més de quatre-cents quilòmetres per unir de punta a punta el país. A més s'han afegit, com no podria ser d'altra manera, la Catalunya Nord i per baix, el País Valencià i jo vull fer història. Vull ser història.
Visca la terra!

dimecres, 21 d’agost del 2013

Comprar, un acte de responsabilitat

De nosaltres depèn. Podem comprar el que tenim més a l'abast, estudis de màrqueting diuen als botiguers on posar els productes que vulguin vendre primer o bé comprar amb un xic de seny. Fent una tria. Personalment em prenc la compra com un acte de responsabilitat, un acte de compromís vers el país. Ja ho sé, alguns em diuen que és molt cansat sempre està pendent de tot, però crec que l'esforç val la pena. Si comprem productes del país, potenciem el teixit productiu propi i de resultes, d'una banda se'n beneficia l'ocupació i de l'altra això fa que la riquesa creada es mantingui aquí. I no parlo de fer boicot a tal marca o tal producte, no. Ara parlo de comprar amb criteri. Sabent que allò que compri, per petit que sigui, té unes repercussions, perquè sinó sempre ens estem queixant de que tal empresa se'n va o tal producte és de no sé on, però sense fer res. Com vaques, remugant o gallines escatainant.
De fa temps que miro que el producte sigui etiquetat en català. Això de primer. No ho sé, m'ho he pres com un reconeixement, una mostra de respecte cap a mi. Perquè representa una despesa més, una aposta per un producte que es vendrà, sobretot, en territori catalanoparlant i per tant, estan pensant en mi en comptes del volum de vendes. Després, si n'hi ha més d'un o bé no n'hi ha d'etiquetat en català, miro d'on és. On està fabricat. Aleshores la balança es decanta si és un producte català, tot i que amb aquests, si és un producte català però està etiquetat en castellà, reconec que faig l'esforç de comprar-lo amb el nas arrufat per la feina que representa cap al país, però no pas per la marca, ja que si mai en surt un altre d'etiquetat en català, aleshores canvio sense cap mena de remordiment. No li dec fidelitat a ningú i menys a una marca comercial.
El que veig però, i em dol més, és aquesta manca general de criteri a l'hora de comprar. Aquesta necessitat de comprar quelcom de fora, pel nom o vés a saber perquè, sense abans pensar que són diners que se'n van, llocs de treball que es destrueixen. Per exemple amb els vins. Molts s'omplen la boca de la gran qualitat dels vins de Rioja, però en el fons és el mateix que amb els del Penedès, Priorat, Costers o pla de Bages, n'hi de de totes menes, de bons i de dolents, només cal saber triar i posats a triar, del país i sobretot ara, en època de crisis. I si trobo productes de proximitat, ja ni m'ho plantejo. És clar!

dimarts, 20 d’agost del 2013

Si s'és mediocre, s'és mediocre, encara que ho pintin de rosa

Diu, perquè ho diu ell a qui se l'escolta, que marxa per la porta gran. Perquè es veu que és un dels gran de les ones i pot escollir. Segurament deixarà les ones i anirà a la televisió. Ara, posaria les mans al foc que serà en algun programa provocatiu i agressiu de qualsevol cadena privada espanyola i lluny quedarà qualsevol rastre d'actualitat rigorosa que no sigui folklòrica, imaginària o taurina. Possiblement tornarà a l'humor provocatiu, irreverent i irrespectuós que tants d'èxits li ha donat en el passat.
Va arribar amb el repte de fer pujar l'audiència de Catalunya ràdio, de situar-la líder de les ones al matí, un repte que s'ha vist que no ha acomplert. Al contrari, el degoteig d'oients fugitius cap a d'altres emissores ha estat constant i el grup Godó, més hàbil, amb en Basté, li ha passat la mà per la cara. La mà, el pit i el cul. És veritat que ho ha intentat de totes les maneres, fins i tot s'ha hagut de disculpar després d'entrevistes sanguinàries a personatges que ell convidava i que després sagnava sense motiu. Poc delicat i menys respectuós. Resumint, com el llop, que quan no caça el conill diu que no té gana. Ell fracassa, s'estimba, se la fot i diu que marxa perquè no es veu en un programa o emissora, no recordo aquest matís, independentista. Sí, home.
Altres fan servir la mateixa estratègia, la fugida endavant, car són personatges mediocres que amaguen la seva mediocritat rere banderes alienes, per d'aquesta manera, fent-se les víctimes, evitar passar comptes personals i assegurar-se el copet a l'espatlla de quatre que només tenen orelles per atacs als catalans, sense verificar ni indagar el veritable motiu de la seva davallada, com el bufó Boadella, la curta de gambals aquella, Consuelo i d'altres que en comptes d'acceptar els seus límits, atribueixen les seves desfetes i febleses a elements externs, però és clar, difícilment els seus egos acceptaran reconèixer els seus límits, una mostra més de la miopia intel·lectual que tenen.
.

dilluns, 19 d’agost del 2013

Una volta de novel·la


Ahir, amb la Montse, vàrem fer el que podria ser gairebé tot el recorregut de la novel·la "El senyor de Calders" en bicicleta. Ara, sense seguir l'ordre cronològic. Vàrem sortir de Calders i pel corriol que davalla ran de carretera vàrem anar fins al Canadell. En aquest tros ja vam passar un parell d'antics forns citats, un de teules i l'altra de cola, segurament. Després, creuant la carretera i baixant per la casa de colònies Xaloc, vàrem anar cap a l'Angle. Una de les primeres cases de pagès de Calders. Per descriure-la em vaig basar en una troballa arqueològica a Vilosiu, el mas B. Diria que a l'Angle no en queda res de l'antic mas, excepte la ubicació. Després, per pista vàrem pujar a un dels primers poblaments de Calders, a Llucià, on hi ha una església més moderna. Aquí ens vàrem aturar a veure les generoses vistes.
Tot seguit, vàrem pujar cap a l'Estrada, a la carena que separa Calders i Talamanca. Les vistes impressionants i d'allà, fins a un altre dels llocs. Un dels trossos que els senyors de Calders varen donar al monestir de Sant Benet, a la Mussarra. Ja a dalt de tot, vàrem fer la fantàstica baixada fins a Monistrol, d'allà un tros de pista fins a la Coma  i després ens vàrem desviar fins a la carretera, a la fàbrica. A aquesta alçada, més o menys, hi ha la pedrera Jornet i en una de les parets d'extracció, ara ja abandonades, l'aigua ha brollat fent un llac artificial. Sempre hi ha gent banyant-s'hi.
Passada la fàbrica hi ha un camí que davalla fins al riu i seguint el seu curs s'arriba al castell de Calders, amb l'única paret de Santa Maria que queda dreta guaitant-nos tota l'estona. Una caiguda vertical de vertigen.
En aquest tram hi ha el que sembla que deuria ser un antic forn de ceràmica, així com les marques d'un bassiol on, potser i només potser, s'hi afegia l'argila per fer les peces. Però tot són conjectures, excepte a la novel·la que és un fet demostrat.
I ja al'alçada del niu, pista asfaltada amunt cap al mirador i a la Guàrdia de Calders.
En total uns quaranta quilòmetres. Ara, perquè fos la volta complerta i deixant de banda Manresa, només caldria arribar a Sant Benet i ja tindríem una gran part dels indrets que surten lligats
.

diumenge, 18 d’agost del 2013

Amb paciència, tot s'aconsegueix


Són fugissers. El dit és menys ràpid que l'ull i quan veus les primeres lluentors, ja has fet tard. Si fos al revés, primer el so i després l'espectacle elèctric... Però no! La física és meticulosa i un va al davant de l'altre, però aquest cop, encara que sigui a base d'estona, paciència i moltes imatges rebutjades, el vaig caçar. Vaig ser més ràpid i prou saben els que em coneixen que feia dies que li anava al darrere. Em vaig anticipar. Això sí, al fantàstic preu d'estar de matinada càmera en mà al carrer, a la fresca i amb un no sé què al cor esperant el següent, perquè, què voleu que us digui, molts se'm van escapar. Uns perquè mirava a un altre costat, d'altres perquè esborrava imatges sobreres i d'altres perquè arribava tard. Molts em van passar pel davant, aquest no. Quin llampec més bonic!

dissabte, 17 d’agost del 2013

El bar del mirador

Dimecres obrirà el bar de la plaça, al mirador. Des de fa temps dèiem que allà hi mancava alguna cosa. Algun bar que donés vida a la plaça Major, abans hi havia una pastisseria, ara res i dimecres, dies abans de la inauguració oficial, l'u de setembre, el bar del mirador obrirà les portes. El mena el Valentí, un xicot amb empenta i ganes. D'aquells que segur que farà que estar-s'hi a prendre un cafè o una cervesa sigui una estona agradable. Hi ha posat molta il·lusió i Calders potser necessitava un espai en aquest lloc i el més important, portat per algú que es cregués el projecte i s'hi llencés de ple.
Tots els pobles tenen un centre d'iniciatives, un punt de trobada on la gent pugui imaginar i encetar projectes associatius tot prenent un refresc o quelcom. A Calders hi ha alguna altra opció, però potser ja estan més consolidades com a espais tradicionals. Com a negocis que rutllen i tenen altres prioritats. El de la plaça pot arribar a ser el centre neuràlgic de la vida associativa, ja que a prop té el centre cívic, la biblioteca, el casal de joves, el d'avis i l'Ajuntament. Vaja, que està al rovell de l'ou, tot i que a Calders, parlar de rovell, encara que sigui d'ou, es fa difícil. Quan fa fred tothom s'amaga a la closca. Perquè és un poble allargat, dispers, fet a la seva i la gent acostuma a marxar molt sovint si la proposta no és molt engrescadora, però potser, qui ho sap, aquest espai servirà de reclam. Com a punt de partida. Ja ho veurem, el que sí que tinc clar és que d'entrada, el local està molt bé. L'ha pensat molt i es nota. És un lloc acollidor. Un lloc on em sembla que serà fàcil sentir-s'hi a gust, però també és cert que té un gran repte al davant. Engegar un projecte en un moment en que molts neden i guarden la roba. Cal ser valent, valent i creure en un mateix i jo, per descomptat, crec en ell, perquè si algú pot tirar endavant aquesta iniciativa és ell, el Valentí, un bon amic.
Dimecres, sense cap mena de dubte, allà seré, a veure com engega un projecte i a fer-la petar amb una cervesa freda a les mans. Bona sort, Valentí!

divendres, 16 d’agost del 2013

Els dies passen

Els primers banys
Vestit només amb un tapall blanc absorbent, ple d'unes perles de plàstic que atrapen els orins i qualsevol líquid emergent, el Quirze corre més que gateja per casa. Busca un objectiu i sense importar-li la distància o la grandària s'hi llença. Vola sobre el terra mai prou net. De tant en tant s'atura, obre els grans ulls foscos que té i et dedica una rialla mancada de moltes dents, dret aferrat a qualsevol lloc. Feliç. Orgullós. És fort. Colpeja espasmòdicament allò que vol atènyer i s'enfada si no se'n surt. Rondina. Fa un crit ofès. I ho torna a provar. És constant. Li auguro una vida plena de reptes superats. Per insistència. Per tossuderia. Per voluntat.
Ara parla d'aquella manera que només els pares sabem desxifrar. Abans em semblava ridícul quan un nen feia aquests sons, poc més que esgarips guturals i sa mare sense donar-li massa importància deia, és això o vol allò. Però el temps et demostra que hi ha un llenguatge comú. Un vocabulari compartit a base d'hores, d'assaig i error. Es comuniquen. Ens comuniquem.
Aleshores, quan fas el que ell espera, un somriure ample se li dibuixa a la cara i als ulls. Perquè els ulls també riuen. Potser més i tot, com també s'entristeixen o diuen la veritat. I a la llarga, quan la boca sàpiga mentir, quan somrigui sense ganes o parli per no dir res, els ulls seguiran dient la veritat.
Si els sabem llegir, és clar.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Ser manyac

El Canigó
Si busqueu a un diccionari manyac trobareu que és la denominació afectuosa d'un nen o bé un adjectiu per dir d'un cavall. Vaja, bastant lluny del que em diu aquesta paraula. Si volteu i aneu a la Catalunya Nord, descobrireu que manyac és més que un mot. S'empra molt. És una manera de ser. Em va costar molt explicar què volia dir manyac el primer cop que ho vaig dir per aquí. Allà, els nens i les nenes, quan us veuen, el primer que fan és saludar-vos, fer-vos un petó o dos, i qui sap, potser parlar amb vosaltres o escoltar-vos. Són manyacs. Als nens més xics aquests els fan manyagueries. Juguen amb ells, tenen paciència, els respecten i sobretot, tornen a tenir paciència. Com tots els nens tenen els seus alts i baixos, però la manyagueria, la tendresa, sempre acaba sortint. També amb els adults, més, amb els grans. Els avis o àvies. I no només els nens o les nenes. Quan entres a un lloc, sigui botiga, bar o quiosc, sempre reps un bon dia acompanyat d'un somriure. Malgrat no et coneguin. Fins i tot, no us ho creureu, als supermercats t'atenen mirant-te. No és com si entrés un gos o un cop d'aire hagués obert la porta. T'atenen sense parlar amb la caixera del costat, parlar per telèfon, badallar o menjar xiclet ensenyant-te la dentadura acabada d'estrenar. Quin gust! Que manyacs. D'acord que és poc, perquè també et poden estar maleint o odiant per haver arribat tard o fer-los pencar massa, però mantenen les formes. El respecte. El tracte i estan per tu. Altres cops, quan fas un partit de futbol, en acabar, uns i altres es troben per fer un cop. Per fer un glop. Els de casa conviden els visitants. Els paguen un veure, passi el que passi durant el partit. I això, no et fa millor? No et fa ser manyac? No són manyacs?
Als xics potser els és més natural aquest tracte afectuós. Perquè el veuen i se'ls ensenya. Els grans el treballen. I segueixen sent manyacs. Agradables. Respectuosos. Confiats. Bons jans. Tot això és ser manyac. Un gran mot manyac.

divendres, 9 d’agost del 2013

La guerra ha començat

És una guerra que jo no he començat. Al contrari. Si pogués signar un armistici i viure en pau, bé que ho voldria. Porteu-me els papers, que signo ara mateix! Tu no em fas mal, jo tampoc. Però no atenen a raons. No hi ha raciocini possible. Ho he provat de moltes maneres, però l'atac sempre és inevitable. Jo compto amb la força de la tecnologia i la intel·ligència, ells amb un exèrcit nombrós i l'entossudiment estúpid de l'espècie. Les seves baixes són a desenes, les meves escasses, però malgrat que la distància entre les nostres forces és abismal, malgrat que l'abisme entre els nostres poders és insuperable, s'entossudeixen a mantenir els fronts oberts. Insisteixen a desafiar el gegant.
Aleshores, com que sé  que la treva no serà signada, cada nit, frontal en mà i qualsevol enginy colpejador, ressegueixo la casa. Al matí també. Conec els seus hàbits, les seves costums i sé que busquen llocs ombrívols i frescos de dia per reposar. Per planificar el proper atac. De nit intenten camuflar-se en qualsevol racó. Quiets, immòbils. Petris. Per esperar la foscor més absoluta i aleshores, quan aquesta esdevé més pregona, enlairar-se i atacar. Els delata el so dels seus propulsors, un so més agut en comparació d'altres voladors. Més estrident i sabedor d'aquesta tàctica, tanquem llums i quan sentim el primer desplaçament de tropes, d'imprevist, il·luminem el camp de batalla i ens llancem a la cacera.
Com deia, les seves baixes són nombroses, les nostres ferides també. Però ni una cosa ni l'altre eviten aquest joc diari. Aquest enfrontament constant. Només el canvi d'estació ens atorgarà una treva beneïda, una treva desitjada. Maleïts mosquits!

dijous, 8 d’agost del 2013

La nosa que fa TV3

Sembla ser que una de les claus econòmiques pel que fa a la pervivència de Catalunya, per tal de que els números quadrin i els gossos vagin per fi lligats amb llonganisses, és la desaparició de TV3. El papu. El forat negre on van a parar els nostres impostos. Si més no això creuen i ens volen fer creure des de Ciutadans i defensa emfàticament el seu excels orador, en Rivera o Riviera, ara no me'n recordo com es deia, sé que s'assemblaven però no sé amb què es diferenciaven. Bé, deixant de banda el nom, que és el de menys, el seu discurs es basa en l'existència de múltiples cadenes de televisió i que per tant el paper de TV3, el podria assumir una altra cadena i ens estalviaríem així milions i milions d'euros. Vaja, que malgastem els diners mantenint una emissora pública havent-hi d'altres.
Suposo que no ho diu pels índex d'audiència, ja que altre cop la cadena torna a ser líder destacada. Tampoc ho deu dir perquè de tota la graella de cadenes, desenes, poc més de cinc emeten en català i potser només tres, totes del mateix grup, íntegrament en català. Segurament la llengua no hi té res a veure, no el crec tan lerrouxista. No senyor. Segur que sap que a la Catalunya Nord, el fet de veure TV3 potencia el coneixement del català, a més del sentiment de pertinença a un grup. L'arribada de TV3 a les terres franceses -administrativament és així, mal ens dolgui- , ha fet que moltes persones puguin sentir i valorar altre cop el seu parlar d'antuvi com un parlar normal, d'ús diari però també de coneixement, per això, per aquesta capacitat de universalitzar el català no la deu voler eliminar, no?
Potser ho podria dir perquè una llengua mostra una pertinença a un grup, a un col·lectiu. Aquells que parlen el mateix, bé deuen tenir les mateixes arrels. No en va el govern del Pp s'esforça per liquidar les emissions de TV3 al País Valencià, tot deixant-los a les fosques. Volen deixar-los sols i que no es facin preguntes, no s'interroguin sobre aquell territori del nord que parla com ells. Que usa els mateixos mots per estimar, odiar o comprar. És un tret d'identitat que els cal esborrar.
Possiblement no és per un o altre sinó per tot això, per la força de la televisió, perquè fa popular una llengua, la situa en tots els àmbits, la fa normal i mostra la pertinença a un grup. Ciutadans, com altres grupúsculs feixistes camaleònics, tenen la necessitat d'eliminar-la, perquè saben que si la fan callar, aconseguiran amagar una realitat viva i a partir d'aleshores només es parlarà, a les ones, pràcticament amb el mateix discurs uniforme, agressiu, manipulat i de llengua pàtria desitjat.
Per tant, quan parli d'eliminar TV3 que no parli de diners, que sigui sincer i  parli de sentiments, lligams, emocions i sobretot, de País. Perquè el que veritablement vol eliminar és el país. La nació catalana, és clar.

dimecres, 7 d’agost del 2013

A les vacances, retrobaments

Hi ha situacions, persones, instants, que no els valores prou al moment i no és fins al cap d'un temps, quan hi penses, que t'adones de com va ser d'especial aquell moment o bé aquella gent i dels canvis que et varen comportar. No és que faci balanç, estil Pedrolo, però ara, a les vacances és moment de trobar-se altre cop amb aquests, sobretot perquè alguns viuen lluny i amb d'altres perquè mai acabem de trobar el moment, apressats com anem durant l'any i sabent-nos tan propers que ens creiem que sempre hi serem a temps. Ara és l'hora.
Uns són els de la Bressola. Haver format part d'un projecte viu i que encara ho és, havent-hi posat el meu granet d'arena i emportant-me un cabàs ple d'experiències, coneixements i amics, no té preu. Segurament el meu punt d'inflexió a nivell professional.
L'altre, haver estat regidor de l'Ajuntament. Haver format equip amb d'altres persones i és cert que no passa sovint, si més no pel que vaig sentint i veient, que un equip qualli. I funcioni. I esdevingui com una màquina de rellotgeria on cada peça, cada engranatge, encaixa perfectament -després d'alguns cops de martell, és clar- i aleshores amb el seu petit moviment ajuda a moure el tot. Ara, després d'un parell d'anys, hi penso i m'enorgulleixo. Sobretot perquè del meu pas en guardo bons amics. Amics amb qui formàrem un equip sòlid, treballador, honest i compacte, i ara seguim sent amics. Bons amics.
Aquestes vacances, aprofitarem per anar omplint els buits dels camins separats.

dimarts, 6 d’agost del 2013

Blog enllaçat per la Independència

L'onze de setembre està convocada una cadena humana per la independència. És un acte simbòlic, reivindicatiu. La força de la unió. D'aquesta manera tan visual es vol mostrar al món, no a Espanya que aquests sempre es miren el melic, que Catalunya té un desig. Una obcecació com a poble.
A més a més, de la mateixa manera que va sorgir al Principat, ara es va estenent a d'altres indrets dels Països Catalans, maltractats, humiliats, vexats i ignorats durant anys, que també alcen la veu, però poc a poc. Perquè no a tot arreu no és tan fàcil com aquí proclamar-se orgullós de la seva terra, bé ho saben valencians i nord-catalans.
Hi ha qui vol eliminar el desig del poble sigui com sigui, uns amb discursos demagògics, com en Navarro, d'altres amb atacs més directes, com els unionistes.
Al pallasso Miliki, per l'aspecte físic dic no pas per la gràcia que té, sembla que les cadenes no li agraden, diu. Excepte la seva que el lliga al PSOE o la que ens lliga a Espanya. Ara, crec que no ho ha entès bé el sagal, ja que és una cadena humana, un símbol. El símbol de la debilitat de l'individu que surt reforçat per la unió del grup, del col·lectiu. Una baula per ella sola és feble, dèbil, mentre que el conjunt, mà en mà, esdevé visible, per descomptat, però també forta. Ferma, gairebé indestructible. I això vol desvirtuar, un clam pacífic, ben organitzat, senzill i cívic.
Els altres que volen eliminar el desig del poble són els Ciudadanos i el Pp, però a l'estil més espanyol, més barroer. Ambdós amb la testosterona com a ADN de marca. Boicotejant. Infiltrant-se i intentant atacar des de dins, per posar aigua al vi, perquè la veritat no es vegi. Viuen en mentides i per això volen trencar la cadena a través de la mentida. Quin èxit té trencar la cadena boicotejant-la? Què demostren a part de que els catalans som refiats, som de bona pasta i creiem en la gent, potser el nostre error de segles? Són Maquiavèlics i per això faran qualsevol cosa per eliminar la voluntat del poble, fins i tot infiltrar-se a la cadena.
Ara bé, totes aquestes reaccions vénen de la por. Del terror. Els és preferible viure en la incertesa d'una terra amb anhels independentistes a saber-se en una terra que desitja la independència majoritàriament i la consulta els  pot trencar tots els arguments.
Doncs bé, perquè aquesta unió, aquest desig es vegi encara més, també es farà una cadena virtual. Blocs independentistes enllaçats. Mà en mà, byte a byte. I per descomptat, jo hi seré. T'hi apuntes?

dilluns, 5 d’agost del 2013

D'acampada

Les llavors es planten amb molt d'amor. Un cop la tens a la mà, busques un lloc fèrtil on et sembli que hi estarà bé. Que hi arrelarà. Ni massa solell, ni massa bac, la mida justa. D'aigua també. Constant però vigilant de no negar-la i amb el temps, les cures necessàries i molta paciència, la llavor germinarà i segurament a la llarga farà una bella flor. Amb aquesta filosofia, amb aquest anhel, ahir vàrem anar amb uns amics a acampar. A Calders, a uns cinc minuts de casa. En un clar envoltat de pins i alzines. A tocar teníem els cotxes. A tots ens apassiona la muntanya. Ens agrada estar en contacte amb la natura  i aquest plaer, aquest amor, és el que volem transmetre als nostres fills. Però a poc a poc. A cullerades. Perquè fins i tot sent amor, molt de cop, tot aquell que tenim, pot avorrir si no es paeix bé. Per això, ahir, vàrem plantar les tendes en un terreny amagat. I al vespre vàrem sopar fent rotllana, varen jugar força estona dins les tendes i en acabat un petit joc de nit. Quatre pistes. Senzill. Fàcil. Però alhora misteriós, com el passeig pel bosc de les fades. Un vespre especial, qui sap si els primers passos de la llavor. 
I un cop acabat, un cop havent mirat quatre estels i havent-se dit bona nit tots plegats, cap a dormir. A la tenda dins del sac i a pair les emocions. 
L'endemà ens vàrem llevar els grans aixafats, fa massa temps que hem canviat la tenda pel refugi de muntanya, però contents i els xics eufòrics, se'ls dibuixava un somriure a la cara d'orella a orella. Una sensació d'alegre felicitat. 
Ara toca la següent. Potser acampant al Prepirineu o qui sap si a un refugi de muntanya. Però a poc a poc. La llavor cal mimar-la, cal tenir-ne cura perquè la flor sigui bella. Allò que diuen alguns que als ceps els agrada patir per fer un bon raïm no és del tot cert, s'adapta, però amb l'aigua justa també donaria bon raïm. Potser menys sofert, més agraït. I això volem. Una llavor que entri amb sucre.  

dijous, 1 d’agost del 2013

Fin de la cita

Avui mirava la compareixença d'en Mariano i tal, esto es very difficult i veia que com una estrella de rock en un concert per adolescents plens d'alcohol de garrafa, cada cop que acabava una frase, la claca, tipus joves il·luminats d'aquells que van a veure el Sant Pare a Roma, aplaudia, reia, cridava i bramava. Vàries vegades. Fins i tot semblava que de tant en tant demanessin un bis. Qui sap si la Fàtima o en Wert s'han desmaiat de tanta emoció. D'altra banda, a la bancada oposada, els més afins als balls de saló, disgustats pel xivarri del músic de rock, de tant en tant clamaven, cridaven i xiulaven. Després al revés, sense escoltar l'altre, només emetent, radiant. Uns admirats per la seva claca i repudiats per la contrària, d'altres a l'inrevés. Hores i hores. Alguns grups, els principals, omplint seients, els altres, els teloners, amb quatre seguidors fidels. Però el resultat sempre el mateix. Crits i aplaudiments, xiulets, somriures i comentaris.
I ja està bé que es reconegui la feina del músic, però veient com estem de números darrerament, que retallem i retallem, per la feina que fan també els podríem retallar. Els gravem un dia i la resta de l'any passem els talls de veu, no fan res tampoc i a més de l'estalvi que suposaria la seva absència, ens estalviaríem les imatges patètiques, deplorables, infantils, messiàniques, obcecades, ignorants i estúpides d'alguns diputats, uns escarnint de manera mal educada, altres idolatrant de manera llagotera, però tots fora de lloc i amb molt poca dignitat.
Per tant, proposaria que si hi ha deu partits hi hagi només deu persones, això sí, cadascú amb la gravació de la seva claca i ens estalviem una bona morterada de sobres a final de mes, uns en blanc i altres en negre. Fin de la cita.