dilluns, 26 d’agost de 2013

La cova d'en Pich

A totes les famílies hi ha històries més o menys semblants, si més no a aquesta banda de l'Ebre. Històries d'avis que varen lluitar al bàndol republicà i que varen quedar ferits greument. Això ho vaig sentir moltes vegades, tot i que podria ser més un conte de l'avi que un fet real, ja que la història sembla coincident amb d'altres amics. Ferida de bomba a les trinxeres de l'Ebre. Dies entre la vida i la mort. Salvació miraculosa. Bé, miraculosa no, perquè de miracle res, bona feina d'un metge o altre diria el meu avi. Visca la República! No ho sé pas. Però sigui com sigui no deixa de ser inquietant aquesta similitud de casos.
De l'altra branca familiar una història totalment diferent. Mentre un era el paradigma de l'idealisme, involucrat al màxim, capaç de deixar enrere la família i el futur per defensar uns ideals al preu que fos, l'altre, més pragmàtic, menys idealista, decidí amagar-se. Emboscar-se a tocar de casa i passar, com fos, la guerra. Sense reclamar cap mèrit, senzillament intentant sobreviure i seguir fent la seva luxosa vida a tocar d'una família que volia a prop.
Anys després, un amic m'explicà la història i m'ensenyà allò que m'havien mig dit de xic, que només m'explicaren de passada. La cova de l'avi. N'havia sentit a parlar, però només enmig de converses tallades. De fugides d'estudi. Aquest amic m'ensenyà allà on s'havia amagat l'avi per evitar lluitar. Uns diran que per covardia, d'altres per pragmatisme, d'altres per manca d'interès. Jo no ho sé pas, amb els anys cada cop em veig menys capacitat per jutjar a ningú. Jo no sé què hauria fet, sí que sé el que m'agradaria haver fet, però com puc dir que hauria anat al front com un o bé m'hauria amagat com l'altre si moltes decisions, per senzilles que siguin, no les prenc fins al final? No ho sé i espero no trobar-me en aquesta dicotomia.
Ara, d'un en guardo les històries heroiques, de l'altre silencis i aquesta pàgina que em parla a través dels seus silencis. Sigui com sigui, no envejo a cap dels dos perquè ara, sent pare, puc entendre'ls a tots dos.

3 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Ho expresses molt bé quan dius "Jo no sé què hauria fet, sí que sé el que m'agradaria haver fet". I és que les circumstàncies personals tenen un gran paper, i això no ens fa millors ni pitjors. Dels meus avis, jo en vaig tenir un que se'n va anar al front, ferm i convençut. La derrota es va traduir en treballs forçats, una família trencada, greus dificultats per a la dona i els fills i una posterior degradació laboral quan va poder tornar. L'altre, també del mateix bàndol, va optar per quedar-se al costat de la seva família i treballar intentant posar ordre i seny on imperava el desgavell; tot i que va estar a punt de ser mobilitzat amb quaranta-dos anys a les acaballes de la guerra. Què és millor? Què hauria fet jo? No ho sé. Els entenc a tots i dins meu també hi ha una part dels dos. No sé si recordes un escrit que vaig fer sobre això: http://vidalectora.blogspot.com.es/2011/07/de-la-complexitat-humana-llums-i-ombres.html
La nostra humanitat és complexa.

Rafa ha dit...

Ostres, Pich, desconeixia la història! On és, la cova?