dilluns, 5 d’agost de 2013

D'acampada

Les llavors es planten amb molt d'amor. Un cop la tens a la mà, busques un lloc fèrtil on et sembli que hi estarà bé. Que hi arrelarà. Ni massa solell, ni massa bac, la mida justa. D'aigua també. Constant però vigilant de no negar-la i amb el temps, les cures necessàries i molta paciència, la llavor germinarà i segurament a la llarga farà una bella flor. Amb aquesta filosofia, amb aquest anhel, ahir vàrem anar amb uns amics a acampar. A Calders, a uns cinc minuts de casa. En un clar envoltat de pins i alzines. A tocar teníem els cotxes. A tots ens apassiona la muntanya. Ens agrada estar en contacte amb la natura  i aquest plaer, aquest amor, és el que volem transmetre als nostres fills. Però a poc a poc. A cullerades. Perquè fins i tot sent amor, molt de cop, tot aquell que tenim, pot avorrir si no es paeix bé. Per això, ahir, vàrem plantar les tendes en un terreny amagat. I al vespre vàrem sopar fent rotllana, varen jugar força estona dins les tendes i en acabat un petit joc de nit. Quatre pistes. Senzill. Fàcil. Però alhora misteriós, com el passeig pel bosc de les fades. Un vespre especial, qui sap si els primers passos de la llavor. 
I un cop acabat, un cop havent mirat quatre estels i havent-se dit bona nit tots plegats, cap a dormir. A la tenda dins del sac i a pair les emocions. 
L'endemà ens vàrem llevar els grans aixafats, fa massa temps que hem canviat la tenda pel refugi de muntanya, però contents i els xics eufòrics, se'ls dibuixava un somriure a la cara d'orella a orella. Una sensació d'alegre felicitat. 
Ara toca la següent. Potser acampant al Prepirineu o qui sap si a un refugi de muntanya. Però a poc a poc. La llavor cal mimar-la, cal tenir-ne cura perquè la flor sigui bella. Allò que diuen alguns que als ceps els agrada patir per fer un bon raïm no és del tot cert, s'adapta, però amb l'aigua justa també donaria bon raïm. Potser menys sofert, més agraït. I això volem. Una llavor que entri amb sucre.  

2 comentaris:

pons007 ha dit...

si vau fer joc de nit i tot, deu ni do lo que us ho vau currar!

Sergi ha dit...

Bé, sent uns quants la gràcia és que hi ha gent per tot...