dimarts, 31 de juliol del 2012

Seguim retallant

És indignant. L'anunci que la Generalitat no faria front al pagament de les entitats socials concertades és menyspreable. D'entrada perquè va dirigit a qui va dirigit. A aquelles entitats que tenen cura dels més necessitats. I és molt fàcil. És un atac fàcil. També és deslleial -mot que fan servir sovint per parlar de Madrid però que ara els hi escau d'allò més bé- perquè l'anunci arriba un dia abans del cobrament. Així. Com si no ho sabessin. Com si no fos una decisió presa amb temps. Proveu vosaltres de no fer front als vostres compromisos. Atreviu-vos. Només pensar el que deuen estar pensant i passant els professionals que aquest mes no cobraran i sense previ avís, amb només vint-i-quatre hores d'antelació se n'assabenten, em revolto. No cal dir que a més dels professionals els primers perjudicats seran els beneficiaris d'aquests serveis. Avis, discapacitats, drogoadictes en tractament... Uns sectors vulnerables per diversos motius. I veient això, sentint l'anunci, em penso que és just reclamar la dimissió d'algú. D'algun cap pensant, si és que n'hi ha, perquè els polítics que tenim no deixen de ser gestors i pel que es veu no saben fer bé la seva feina. Vaja, no gestionen o si més no només gestionen per a quatre dels seus i per la resta, ho fan amb els peus.
Sóc dels que em queixo de les retallades perquè crec que es fan malament, però també sóc conscient del malbaratament de recursos que es fa per totes bandes. Però no sempre han de pagar els mateixos i tampoc s'hi valen sempre les mateixes excuses. Per això m'indigno. Perquè trien el camí fàcil, el menys compromès, rebaixen el sou dels funcionaris, fins i tot els treuen una paga, neguen concerts, retallen serveis, creen taxes i tot i que aquestes mesures van a estalviar i recaptar més, no se'n surten i seguim igual o pitjor. Mentre, ells no assumeixen responsabilitats i uns determinats sectors, afins al govern -Abertis, La Caixa, Repsol... - segueixen enriquint-se i d'acord que amb un pacte fiscal o amb la Independència tindríem més, però cal gestionar-ho bé, perquè no hi ha diners que tapin un mal gestor.

dilluns, 30 de juliol del 2012

Ara perdre les energies amb el Pacte Fiscal?

Construcció subvencionada pels ciutadans de Catalunya
Fa de difícil solució. Avançar cap al pacte fiscal és poc menys que creïble. Que ens interessa, segur. Que el necessitem? Tant com l'aire que respirem. Però potser aquest cop he de donar la raó als espanyolistes del Pp i de Ciutadans quan diuen que ens estan enganyant. Però no perquè la proposta no sigui bona i necessària. Tampoc perquè ens presentin una cosa impossible. Sabem de segur que a Madrid el passaran pel ribot, si és que l'escolten. Ja ho van fer amb una majoria més que aclaparadora de l'Estatut i la reacció d'aquí fou, tèbia direm? Més que res per no dir que va ser patètica. Victimista. De vassallatge. Ploranera. Ep, la política que el carrer bullia. Sort d'Òmnium! Però no és per tot això, no. Senzillament perquè estan marejant la perdiu. Pacte fiscal, pacte fiscal... Parlem en plata. El que ens cal és la Independència i res de pactes fiscals, perquè si som independents ja no ens caldrà pactar amb qui ens oprimeix i decidirem si volem enviar diners a Espanya o Uganda, que dit sigui de passada, sembla que tenen un tarannà més dialogant. Segur! O si volem perdre a futbol als jocs olímpics amb Japó o Hondures, com ells, no?
I mentre parlem d'allò nostre, tothom hi diu la seva. Tothom garla. Sembla un acudit, per exemple, que els socialistes bascos, els del concert, diguin que si Catalunya té un concert es trencaria l'equilibri de l'Estat. I és clar. Aleshores potser les mirades es girarien cap a ells i els caldria afluixar la mosca. Però com sempre, els catalans, uns rucs i mentrestant, els socialistes d'aquí, si és que els del PSC se'ls pot dir d'aquí, amb un peix bullit al capdavant, sense idees ni solucions. Anar escalfant cadires i a cops de colze per pujar.
Potser aviat, el president, amb il·lusió, això sí, de tant voler quedar bé amb tots -Abertis, La Caixa, Unió, Madrid... - descobrirà que s'ha quedat sol i malgrat pensi que és la idea del pacte fiscal el que no convenç, li haurem d'explicar que no. Que és una idea obsoleta, que les energies les destinem a d'altres objectius més ambiciosos, que ara avancem cap a la Independència amb pas ferm, amb ell o sense ell.

dissabte, 28 de juliol del 2012

Poboleda

Quan comences a buscar els orígens entres en una espiral que es fa difícil d'aturar. Una branca de la família, la Cañisà, ve d'aquest petit poble del Priorat, a peu del Montsant. Hi viuen unes 350 persones i per arribar-hi cal seguir una carretera estreta i serpentejant des de Falset o bé una altra des d'Alforja menys marejadora però també zigzaguejant. Si vinguéssim d'Escaladei ja seria una altra història.
El més curiós, suposo que és perquè feia temps que desitjava anar-hi, és que només passar el collet abans del poble ja m'hi vaig sentir a gust. Potser perquè m'agraden els pobles petits, potser per l'entorn o qui sap si pel que esperava trobar-m'hi. El cert és que em va enamorar. Enmig de camps i boscos el poble s'alça retallat amb el Montsant de fons. Unes parets verticals que conviden a passejar-s'hi. La majoria de camps són de vinyes, tot i que també hi ha força oliveres i algunes nogueres. Els boscos com arreu, pins esquitxats d'alzines i el sòl, de pissarra, sec i polsegós. Molt sec. Més polsegós. S'hi veu poca aigua, excepte un fil platejat que baixa a tocar del poble, riu n'hi diuen, amb uns peixos força grans on s'eixampla. L'aridesa suposo que és també per les dates. El sol peta fort i qualsevol gota d'aigua que surti del guió, ràpidament s'evapora i potser per aquesta manca d'aigua i la lluita per sobreviure que han de fer les vinyes, els vins d'allà són forts, amb personalitat, gustosos i amb un color, els negres si més no, intens. Granat. L'oli, tres quarts del mateix. Aromàtic, contundent. És un bon indret per perdre-s'hi uns dies i més si descobreixes que tens parents llunyans allà i t'ajuden a anar descabdellant el fil de la història familiar.

dijous, 26 de juliol del 2012

Una tarda al riu

Cranc americà tornant al riu
L'altre dia a la tarda amb el Valentí i els nens vàrem anar al riu, al Calders. Salabre en mà i galleda a punt. Vàrem estar voltant per tots els tolls, sota el castell. Apartant algues i llenties d'aigua i al final, després de voltar força, encara feia calor i suposo que el millor que es pot fer quan fa calor és estar a sota l'aigua ben quiet, vàrem poder caçar uns quants crancs de riu que deixàvem a la galleda. Crancs americans. És tot el que vèiem d'entrada, a més dels esquitxos de les granotes fugint només olorar-nos.
El Berenguer i la Mariona encuriosits ficaven el nas gairebé fins al fons de la galleda. A dins, nedant a tocar dels crancs, hi havia uns quants capsgrossos caçats per atzar, un parell d'escarabats d'aigua, encara més atzar, i uns quants cargols de riu. Qui sap d'on venien. Al final els tornàrem a llençar a tos al riu.
La veritat és que es fa estrany trobar res al riu ja que només al remoure un xic l'aigua, puja un fang negrós i una ferum de claveguera que tomba. Potser és perquè són tolls estancats o potser perquè l'aigua que baixa, depenent de si a Moià posen en marxa o no la depuradora, és més o menys neta, però el cert és que malgrat vall amunt no hi ha massa pobles, l'aigua encara baixa massa bruta. Prou per fer bromera on salta rabiosa i poc per mullar-se els peus. Una estranya combinació.

dimecres, 25 de juliol del 2012

Ai, Caixa Penedès

Primer Caixa Penedès em va enviar una carta dient-me que havia finalitzat amb èxit la integració dins del grup BMN ( Banc Mare Nostrum ) en el que compartiria viatge amb Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra. És igual que la triés perquè era catalana. Més endavant, per tal de donar-me un millor servei, m'enunciaren que la sucursal que hi havia a Artés, a tocar de casa, es tancaria. Per donar-me millor servei, repeteixo i que a partir d'aleshores m'atendrien gustosament i efectiva a una altra sucursal. A més a més, per tal de que encara ho fessin millor, no m'atendrien a la sucursal que tenen a Sant Fruitós, que és a prop o a qualsevol de les que tenen als afores de Manresa, no. M'atendrien en una de les del casc urbà de Manresa. Ben bé al rovell, més o menys. Sí senyor. Això és un bon servei. I mira que jo, tot i empipar-me fa temps una mica pels sous astronòmics de directius de l'entitat, d'altra banda estafadors com la majoria dels banquers, vaig pensar que també era perquè em donaven bon servei i se'l cobraven, per això mai els vaig repudiar. Ves! Em semblava que era una entitat de la terra i de fiar, malgrat alguna cosa que feia ferum. Però quina entitat no put una mica avui en dia i potser aquesta pudia menys. Ara, avui, després de rumiar-hi, he pensat també ser com ells, ser un bon client. Ser un dels seus millors clients i per això, si a partir d'ara em busquen, em podran trobar en una altra entitat. Per millorar el servei. A partir d'ara seré un dels seus millors clients i si mai la nova entitat fa jocs estranys o més ben dit quan els faci, perquè els farà, doncs res, a canviar de nou que mai ens hem promès amor etern.  

dimarts, 24 de juliol del 2012

Cambra d'Ase ( 2.750m.) i Torre d'Eina ( 2.850 m.)

Circ del Cambra d'Ase
Diumenge vàrem anar amb la Montse a fer el Cambra d'Ase. La idea era pujar per la canal del mig per tal de prendre mides pel proper hivern anar-hi amb esquís.
Vàrem sortir de l'estació d'esquí de Sant Pere dels Forcats a la Catalunya Nord. L'estació es troba a uns 1.500 m. d'alçada. Seguint marques grogues i entremig de les pistes vam anar pujant fins al circ del Cambra d'Ase.
Allà, per la tartera de la canal del mig vàrem enfilar fins a dalt del cim, tot passant pel costat i valorant, la Canal de Vermicelle, per on es puja a l'hivern quan està nevat. La veritat és que es veu força dreta, encara que quan t'hi acostes la cosa es va aclofant. Qui ho sap, potser sí que ho remuntarem amb els esquís a l'esquena.
Dalt del cim
Ja a dalt del cim i veient que era d'hora, vàrem decidir anar fins a la Torre d'Eina, un cim que està a tocar de l'Olla de Núria i que per tal d'arribar-hi no cal perdre gaire alçada. Fet i fomut una horeta més.
Un cop fet l'altre cim vàrem desfer el camí altre cop fins al cim del Cambra d'Ase i després vàrem baixar pel llom, passant pel Pic de l'Home Mort i de nou fins a les pistes. En aquest tram ens vàrem trobar un parell de dones franceses que ben desorientades, malgrat el mapa i el llibre que portaven guardat a la bossa, anaven en direcció contrària a allà on volien anar... Déu n'hi do.
Bé, va ser una matinal molt divertida i entretinguda. Des de dalt unes vistes immillorables de la Cerdanya, una sortida més que recomanable. Al final surten uns 1.200 metres de desnivell positiu però que es fan força bé.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Testament

Si mai em moro en aquesta vida, llenceu-me al castell de Calders, a tocar d'un garric. Busqueu un racó a migjorn, prop del que en queda de Santa Maria, i abans no marxi la poca escalfor de la darrera flamarada, del foc que purifica, avoqueu les cendres del contenidor. A peu de cingle, mirant endavant cap a la vall oberta pel pas constant del Calders. Reptant les Abrines.
Si mai em moro en aquesta vida, deixeu que me'n vagi lliurement. Deixeu que me'n vagi des del castell. Allí l'aire s'hi arremolina capritxós i la caiguda generosa ja farà la resta. Una part, qui sap quina, potser surarà empesa pel suau vent de marinada fins al roquissar proper, sota el mirador, on acaronaré dolços almesquins. Bella flor que tot ho sotja i el cap acota. I potser d'un escorpí em faré amic. Mentre, un altre bocí, afortunat també, ves sinó, planarà fins al riu, on el seu serpentejar platejat em portarà a veure la terra que tant he estimat. Entre salts i cabrioles, esquitxos i gorjades, passaré per llocs centenaris, indrets d'adobers o la llarga ferida de la terra industrial. No sóc pas fill d'aquí, però aquí trio viure.
I amb sort, car el cos ja no m'aturarà i mil bocins seré, tot ho abastaré. Altres flocs, l'aire és enjogassat i fet a la seva, desfaran el camí i a tocar del Campà, entre camps segats o verdejants, muntaran pel Cargolaire fins l'Erola. Zigzaguejant pel corriol, entre farigoles i romanins, resseguint el rocam, escapant de cordades. I dalt de tot, un de sol restarà, qui fos el sortós que es quedés per sentir les nobles històries de l'Alzina. Històries alegres i tristes, històries d'amors allà segellats i guerres passades, narrats tots en llengua mil·lenària. Però cal fer via. El vent empeny, així doncs, deixant enrere l'afortunat, d'altres volves faran camí. Cap al nord o cap a l'oest, tot buscant on anar a raure. Mil indrets on acabar, mil indrets on començar. Calders és ple de raconades. Calders és riquesa a cada camada.
Si mai em moro en aquesta vida, deixeu-me ser també la darrera volva. La que empesa per l'aire càlid o el vent gelat, per l'alè d'estiu o la glaçada hivernal, remunta la carena i cara a cara orgullosa saluda el Pirineu. Tant me fa si és blanc o marró, la seva silueta ja em serveix de conhort i mentre voli per sobre dels caps atabalats de problemes temporals o de pinedes que tot esquitxen, de reüll, d'esquitllentes, una ganyota al Montcau o a Montserrat, és igual a qui dels dos. Ambdós s'ho valen. Ambdós ens vigilen.
Si mai em moro en aquesta vida, mireu al cel de Calders, que un somriure us esbossaré
enmig de núvols flonjos i un silenci ple de sons.

diumenge, 22 de juliol del 2012

Rescat? Quina barra!

Ja em perdonareu però hi ha una cosa que no em quadra. Catalunya demanarà el rescat a Espanya, diuen els diaris. Demanarem que ens donin diners els espanyols. Com? M'he perdut! I encara hem de parlar de la solidaritat? Encara han de marxar milers de milions cap a la messeta per l'article vint-i-nou? Potser estem fotent el ruc o sinó, com es pot entendre que quan aquí els números no quadren encara n'estiguem regalant allà? D'acord, d'acord, la generositat ens honra com a país, però i si no fóssim tan estúpidament solidaris? I si ens miréssim un xic el melic?
Si realment fos solidaritat es tindria en compte el principi de voluntat i també el de decisió, però com que és un robatori, un espoli, un atracament, perdoneu el mot però potser li escau més una cabronada, aleshores no es té res en compte. Senzillament espremen la mamella i mentre ragi, que res no els aturi. És trist i patètic, malaltís i dement, però segurament si aconseguim mai la Independència serà més per aquests motius econòmics, per aquest tractar-nos com a ciutadans de segona o de colònia tot robant-nos allò que poden, que per motius ideològics. Què hi farem! Maquiavel et seguim.Guia'ns.
Ara, sigui com sigui, si arribem mai a ser un país lliure, ple, únic, autònom, benvingut sigui i després, un cop amos del nostre destí ja decidirem cap a on volem anar, ja veurem com volem el país.

dissabte, 21 de juliol del 2012

En castellà i no em cauen els anells

Suposo que quan ho vius de prop és diferent. Durant anys deia que mai em publicarien en castellà. Un és català i ja està. I en això els catalans som sorruts, si ets català, t'expresses en català i vols que et llegeixin en català, què sinó? Ara, és cert que cada cop hi ha més gent que se sent catalana parlant en castellà. Res a dir, mentre sumem, cadascú amb la seva consciència. El temps va esmolant els cantells.
Avui m'ha arribat a casa un exemplar del llibre " Proyectos de trabajo en el aula" de l'editorial Graó. Fa mesos des de l'editorial em varen demanar si em semblava bé que un article meu, aparegut el 2008, fos traduït i inclòs en un llibre recull. D'entrada em vaig revoltar. Em semblava una traició que un català publiqués en castellà al seu país, però baixada l'adrenalina i l'encesa d'ofuscació, m'explicaren que era per tal de difondre l'article, juntament amb d'altres, a Sudamèrica i Espanya. Està inclòs dins d'un treball que parla dels projectes educatius i amb d'altres articles de les diferents etapes educatives, configura un llibre prou correcte que parla dels Projectes Educatius en general. L'editorial és de Caracas. Deixeu-me fer un incís i dir de passada que encara hi ha molts mestres que fan una feina extraòrdinària a l'aula i la manca d'hàbit de plasmar-ho per escrit, fa que passin desapercebuts i després molta gent desconeix la feina de qualitat que es fa en aquest petit país i en malparla.
Bé, consideracions a banda, avui, remirant el que havia escrit, veig que potser algú, em sembla que la tirada per Veneçuela és de 2000 exemplars d'entrada i 2000 més per la resta de l'Estat, descobrirà que hi ha un indret a la pell de brau que s'anomena els Països Catalans. Així, sense temences. Sense censures. I potser només pel fet de veure que en  un llibre es parla amb aquest terme sense complexes, - vaig declinar el fet de fer-ne la traducció personalment i veig que m'han respectat bé l'original - això només ja justifica la seva aparició en castellà. Així doncs, reconec la paternitat per la part que em toca.

dijous, 19 de juliol del 2012

Un Pich amb qui no tenim res a veure

Cercant parents per la xarxa un troba coses curioses. Una és un tal Joan Pich i Pon i encara que em sembla que no tenim res en comú, és un personatge que m'ha fet gràcia. Fou un polític entranyable, singular, únic. Sense principis. Una mica fatxa, d'acord, com els d'ara, però se li podria perdonar tot veient el nivell d'oratòria que exhibia, suposo reflex de la seva intel·ligència. Equiparable únicament al nostre mestre de la dialèctica. Al doctor en maièutica. A l'as de les paraules. Sí senyor, tal com ja deveu haver endevinat parlo del nostre estimat i mai prou valorat Joan Clos. Segurament si els poséssim de costat, el Pich faria emmudir i perquè no, enrogir al Clos. Les relliscades d'aquest segurament no varen ser res comparades amb les del Pich i Pon, de tal manera que donà nom a aquestes relliscades com les piquiponades. A tall d'exemple deixà anar perles com:
- "El pitjor tirà de la història fou en Tirano de Bergerac" o amb una espasa a la mà "em sento com un radiador romà". També parlà dels ous de "centurió" referint-se al caviar o per parlar de la proclamació de la república digué que es féu "sense infusió de sang". Per dir que costava molt, que costava "un ou de la cara". Ara bé, la millor per a mi, quan parlà d'un amic afeccionat als segells, tot dient que era "sifilític". Vaja, un valor. Un crac. Un bon mestre pel Joan Clos el desaparegut. Si més no feia dibuixar un somriure a la cara i no tenia manies. Ja ho deia ell, potser no sé parlar, però sé fer diners. I la veritat, veient com ens enganyen avui dia, val més algú que no s'amaga del que és, però ja se sap, ens pixen a la cara i diuen que plou.

dimecres, 18 de juliol del 2012

Foc a Calders

Cap a quarts de set, moment de màxima intensitat
Durant els quatre darrers anys vaig ser regidor i una de les coses que em feia més por, més que la feina o l'oposició que pogués trobar, eren els incendis. Cada estiu patia. Cada estiu estava amb l'ai el cor, tement per si s'encenia quelcom. La veritat que van ser uns anys tranquils, malgrat algun fill de sa mare que voltava i de tant en tant ens fotia un ensurt. Al final però, alertat tothom, el varen pescar i la cosa es controlà.
Avui, quan em pensava que aquella por l'havia deixat enrere, tornant de Manresa he vist una columna de fum. Una columna ample i fosca de fum. Per la situació ja em semblava que era prop de Calders, però a mesura que m'hi acostava,  m'he adonat que era pràcticament dins de la Guàrdia.
Remullant el perímetre
La policia tallava tots els accessos al poble, des de Manresa i Artés, encara que pels que coneixem el terreny això no és problema i sabem trobar camins i caminois per arribar a lloc. En general es respirava un ambient de sorpresa i por. Particularment sento una punxada al cor cada cop que es cala foc i si és a Calders, encara més. El lloc de trobada en aquests casos és l'ajuntament i des d'allà es distribueix als voluntaris. Només arribar, un cop donades les dades per saber qui marxava, ja ens han enviat a prop d'un mas per remullar el bosc. Un indret encara fumejant i remullat constantment pels mitjans aeris, prop de Torrecabota. Sort que avui no hi havia cap més incendi que si no...
Aquest cop no ha estat gaire pel que podria haver estat. S'ha evacuat Vista Pirineu i el foc a passat ran de cases sense fer malvestats, però l'estiu és llarg i com aquest foc, que ha començat a tocar de carretera, vés a saber si per una burilla mal apagada o algun fill de mala mare, sempre n'hi ha i els boscos, gràcies a la política de deixem créixer el sotabosc sense control, estan plens de combustible i això, sumat als mitjans que són els que són i la calor que cada cop apretarà més, ja em veig passant altre cop l'estiu amb el cul apretat. Veurem...

dimarts, 17 de juliol del 2012

Uns dies de platja

Ahir vàrem tornar de Coma-ruga. Cinc dies amb uns amics de descans i família. La platja mai m'ha atret massa, però on érem, a Sant Salvador, hi havia anat de petit i en tenia un record entranyable. Idealitzat, i ho recordava diferent. Menys... menys poblat.
Ran de mar s'alcen alguns pisos eterns, babèlics, titànics. Fent un càlcul estimat, segurament en algun d'aquests edificis, si fos ple, hi hauria gairebé tanta gent com la meitat de Calders. Déu n'hi do. Fa feredat. Però juliol tampoc és un mes de plens arreu  i molts apartaments es veien buits o per vendre i llogar. A més a més amb aquesta crisis tot es veu més deixat. Carrers verds d'herbes i parets escrostonades. Res se'n salva. I enmig del anar fent, del poble que malda per sobreviure, força turistes espanyols. Força samarretes de la roja. Quina ràbia! Suposo que són els que donen vida als vilatans, els que deixen els sous. Excepte els de les taules i neveres a la platja, aquests, encara que en queden pocs, n'hi ha i fan poc gasto "que deia el meu avi".
A tocar de l'apartament on érem, la resta de cases d'estrangers. Gent de l'Aragó o altres racons de la pell de brau que tenia possessions allà. Després de voltar anys per tot el món, te n'adones que cinc dies a la costa catalana és com anar a l'estranger, pel carrer pocs catalans, menys dels que et trobaries a la Xina o a Dubai i als comerços, alguns però no molts. Cal ser internacional. Ep, si més no allà, a Coma-ruga.
Cada dia anàvem a la platja. Un espectacle. Ran d'onades, com si miressin una pantalla, posades en fila, desenes de cadires en grups reduïts. A tocar una de l'altra. I si algun dia arribaves d'hora i cercaves un espai un xic isolat, al cap de poc algú o altre plantificava la seva tovallola i para-sol a un pam del teu nas. Malgrat l'espai existent. Com si cerquessin companyia. Fins i tot semblava que el del costat volgués ajudar-te a passar la pàgina del llibre. Què hi farem!
La gràcia és que per preservar això, entre d'altres coses aquestes construccions horroroses i un públic forani, hi ha qui demana que l'augment d'impostos que a tots ens afectarà, ells en quedin al marge, si més no durant un temps. Sempre mirant pels de fora. Visca Catalunya, amb il·lusió.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Cursa de Muntanya de Calders

Un any més amb els companys del Centre Excursionista de Calders " el Cargol" organitzem per Festa Major la cursa de muntanya, la Popular. Serà el diumenge 9 de setembre a les 9 del matí.
Aquest any com a novetat, a més del recorregut de 12 quilòmetres com ja va sent habitual, hi haurà un recorregut de 21 quilòmetres. Una mitja marató. Durant els dos recorreguts hi haurà avituallaments i al final, botifarrada pels corredors. A més a més de sorteigs i obsequis pels participants.
Tot i que el cartell és provisional us el penjo aquí per tal de que tingueu un xic més d'informació. Més endavant, si hi ha canvis, ja els aniré penjant.
Si voleu més informació cliqueu AQUÍ.



dijous, 12 de juliol del 2012

Per quan serà, senyor Adelson?

Fa una mica de pena. És com aquell gos de Pàvlov a qui li donaren un tros de carn tot fent sonar la campaneta i des d'aleshores, cada cop que sonava la campana, salivejava que feia feredat. Sí senyor. Des de fa dies la campaneta és Eurovegas i el gos, el president o els convergents per extensió. I potser no cal ni campaneta. Només amb el gest d'agafar l'instrument ja bavegen. Ja salten. Primer els fan ballar el paraigües dient que decidiran al gener, després cap al juny, més endavant cap al setembre i a cada data nova, una reunió. Un àpat i una visita d'obres. Mentrestant a cada bugada un serrell que es tanca o potser una cessió de més, vés a saber. Aprofiten la nostra rivalitat amb els espanyols per treure'n beneficis. També és cert, i crec que no passa per alt a la majoria, que Madrid guanyarà sigui com sigui si realment el vol tenir. Perquè o es queda amb el projecte o bé gran part dels ingressos via impostos. Això sí que és jugar a cavall guanyador. I no serà amb aquesta carta, saber-se'n guanyador, que entra en aquest mercadeig per fúmer encara més Catalunya? No ho sé pas, però desconfio.
I a mesura que es va desgranant el projecte -opac, obscur, silenciat, misteriós-, sembla que cada cop és menys fantàstic. Però tampoc en sabem gaire. De moment que als pagesos a qui expropiaran la terra els la pagaran a preu regalat. A preu agrari i després, pati, patam, passarà a urbanitzable i hi construiran un megacomplexe. Però és clar, és pel bé del país. Es veu que hi ha milions d'euros en joc, centenars de milers de llocs de feina i no sé quines quantitats marejadores més. Però el que és inevitable és la sensació de vergonya aliena de veure com aquesta espècie de Torrebruno ianqui va fent anar al seu ritme el president i per extensió a tot el país. Benvingut Mister Sheldon! Més dignitat, senyor president!
Ara diu en Sheldon, fa tan temps que en sentim a parlar que em permeto tutejar-lo, que els calen més inversors. Bancs. Ostres tu. On era els darrers anys? Que no ho sap que en aquest país els bancs ens han fotut?  Fa uns mesos ho tenia tot per començar, ara li falten diners. I mentrestant sabem que a la seva dona li encanta Barcelona. Gran motiu de decisió. Segurament ja ha rebut un bon ram de flors i quatre caixes de bombons del Departament d'Igualtat amb imatges de Gaudí. Però ja se sap, els nostres governants només tenen orelles pels de fora. Van a la seva. Tot i que cada cop més hi ha gent que no vol aquest projecte. Però ells són impermeables. Són superiors. Tenen la veritat. Són mags. 



dilluns, 9 de juliol del 2012

Cal donar exemple

Fa temps a Calders
No barregem esport i política. Són dues coses diferents. Cal tenir amplitud de mires... Ens diuen un i altre cop, sobretot si parlem de seleccions espanyoles i les blasmem. Però després descobreixes que si corres per la selecció catalana i arribes el primer, el número u, vaja, que talles la cinta, que abans de tu només han passat els que marquen la cursa, aleshores descobreixes que si ho fas amb un mallot que no sigui estatal, no compta. La medalla te la pintes a l'oli.
Sí que van fer un succedani per tenir-nos callats i contents dit open, però a l'hora de la veritat, o passes per l'aro o no val. Li ha passat al Jessed, que ha arribat el primer dels Skygames però qui s'emporta la medalla és el japonès, el segon. D'acord, ell té la satisfacció de saber-se primer. Ell i tots, però d'aquí uns anys, quan mirem la classificació, bé, o demà, és igual, sortirà com a guanyador el Dai i no és just. És un engany. És una estafa. És una manipulació!
L'altra opció és fer com la Núria Picas, anar amb els espanyols i després brandar l'estelada tot creuant la línia de meta. Ara bé, no contents amb el fet de fer-la anar de roig taurí, s'ofenen per l'estelada i l'amenacen dient-li que si la mostra al podi, no cobrarà. I és clar, ser heroi és complicat, sobretot en aquests esports de tan poca cobertura. Aleshores què hem de fer? Callar i cantar les excel·lències d'aquest estat que ens agermana i ens mima o bé lluitar sols contra tots els estaments? Quins collons! Mal mal de ventre els agafi a tots.
Des de l'Assemblea es demanarà a tots els ajuntaments que no despengin l'estelada. Una manera de donar exemple. De posar-se al costat dels individus que reivindiquen, per fer força, per fer pinya. Els polítics marcant camí. A Calders, ara que s'ha promogut l'assemblea i que s'ha provocat aquest moviment des d'alcaldia, bé, s'ha catalitzat, estarà bé veure quina posició es pren i més tenint en compte que fa gairebé un any la van arriar. L'onze de setembre. Serem ara conseqüents i assumirem el paper de líders que se'ns demana o amagarem el cap sota l'ala? Gran dilema se'ls planteja.
Temps al temps. De moment l'estelada oneja al Puig per iniciativa popular i aquesta sí que no l'arriaran els governants, però ep, que tampoc se l'apropiïn. Ells ja saben on l'han d'hissar. A la Casa de la Vila!

diumenge, 8 de juliol del 2012

dimecres, 4 de juliol del 2012

Jo sóc feliç

Sóc feliç. Pel que tinc i pel que sóc. Perquè tinc tot el que necessito i tinc a tothom a qui vull a prop. O si més no m'hi sento connectat. I potser és per aquella màxima, aquella que diu que no per tenir molt s'és més feliç i hi afegiria que s'és feliç quan es valora allò que es té i sobretot, amb qui es comparteix el camí.
L'altre dia, al concert del Dani, veient els amics i també uns dies abans, a Calders o bé en un berenar comiat amb antics companys de l'escola Sant Vicenç, vaig sentir-me content, ple. Connectat. Perquè les relacions maduren. Perquè ja no és aquella necessitat d'estar les vint-i-quatre hores junts amb els amics per demostrar l'afecte. Ara pot ser més breu però igual o més intens. I quan descobreixes la felicitat i el plaer en petits detalls, aleshores és el màxim.
Avui, per exemple, després d'anar amb bicicleta amb un amic durant força estona, he posat un cd de música i amb l'airet agradable, juntament amb la claror del final de dia, hem estat amb el Berenguer asseguts al sofà, bé, jo assegut, ell fent tombarelles, però xerrant, rient, compartint moments.
També l'altre dia, a les classes que anem per preparar la vinguda del nostre segon fill o més ben dit, de tornada a casa, portàvem música de fons, les finestres obertes del cotxe i agafats de la mà amb la Lali. Natural. Habitual. Breus instants però alhora instants llargs. Instants de plenitud.
Avui, pensant en qui sóc i el que tinc, em sento afortunat.

 

dilluns, 2 de juliol del 2012

De concert

A sobre de Castellar. De nit. Als nostres peus el Vallès encès per milers de llums i damunt nostre, un cel clar i una lluna a punt de fer el ple. Al Puig de la Creu. L'església centenària il·luminada tènuement per espelmes i l'escalf d'amics a punt pel concert. La nau ofereix una acústica agradable, embolcallant. La veu ve d'arreu, t'acompanya i l'escassa il·luminació reforça aquesta sensació. 
El Dani no és molt donat a actes de reafirmació personal i menys si aquests ataquen el seu vessant artístic, el de músic. Massa anys l'hem sentit cantar cançons d'altres per callar de cop i dissabte, després de molt de temps preparant-se, ens va regalar amb un concert. Un per a afortunats. Amics i familiars. I què som? Amics, familiars. Arriba un moment en què la línia és tan tènue que ja no distingim on som o bé ja som tot plegat. I allà érem, gaudint, escoltant, assaborint.
El concert va començar com esperàvem. Quatre bromes per trencar el gel i molta energia per endavant. La primera cançó un clàssic: Sóc dalt d'un arbre del Pirineu. Una declaració d'intencions. Un picar l'ullet als amics. Un moment de complicitat. I a partir d'aquesta una rere l'altra. Un desgranar cançons sense complexes. Algunes amb lletres seves, altres de poetes de nomenada. Unes cançons per un públic entregat. Escoltant i bevent. Perquè la posta en escena fou pensada. Meditada. Exquisida. Tal com a ell li agradaria que li fessin. Un indret sobri, algunes begudes i per a tots. Nens i adults.
La darrera cançó, la punyent. La sentida. La rosa dels vents. Una d'aquelles que per si sola té força i sentiment, amb la història que l'acompanya, encara més.
Dissabte, després de molt de temps, vàrem anar a un concert on l'artista ens conquerí. Moltes gràcies, Dani.