Testament

Si mai em moro en aquesta vida, llenceu-me al castell de Calders, a tocar d'un garric. Busqueu un racó a migjorn, prop del que en queda de Santa Maria, i abans no marxi la poca escalfor de la darrera flamarada, del foc que purifica, avoqueu les cendres del contenidor. A peu de cingle, mirant endavant cap a la vall oberta pel pas constant del Calders. Reptant les Abrines.

Si mai em moro en aquesta vida, deixeu que me'n vagi lliurement. Deixeu que me'n vagi des del castell. Allí l'aire s'hi arremolina capritxós i la caiguda generosa ja farà la resta. Una part, qui sap quina, potser surarà empesa pel suau vent de marinada fins al roquissar proper, sota el mirador, on acaronaré dolços almesquins. Bella flor que tot ho sotja i el cap acota. I potser d'un escorpí em faré amic. Mentre, un altre bocí, afortunat també, ves sinó, planarà fins al riu, on el seu serpentejar platejat em portarà a veure la terra que tant he estimat. Entre salts i cabrioles, esquitxos i gorjades, passaré per llocs centenaris, indrets d'adobers o la llarga ferida de la terra industrial. No sóc pas fill d'aquí, però aquí trio viure.

I amb sort, car el cos ja no m'aturarà i mil bocins seré, tot ho abastaré. Altres flocs, l'aire és enjogassat i fet a la seva, desfaran el camí i a tocar del Campà, entre camps segats o verdejants, muntaran pel Cargolaire fins l'Erola. Zigzaguejant pel corriol, entre farigoles i romanins, resseguint el rocam, escapant de cordades. I dalt de tot, un de sol restarà, qui fos el sortós que es quedés per sentir les nobles històries de l'Alzina. Històries alegres i tristes, històries d'amors allà segellats i guerres passades, narrats tots en llengua mil·lenària. Però cal fer via. El vent empeny, així doncs, deixant enrere l'afortunat, d'altres volves faran camí. Cap al nord o cap a l'oest, tot buscant on anar a raure. Mil indrets on acabar, mil indrets on començar. Calders és ple de raconades. Calders és riquesa a cada camada.

Si mai em moro en aquesta vida, deixeu-me ser també la darrera volva. La que empesa per l'aire càlid o el vent gelat, per l'alè d'estiu o la glaçada hivernal, remunta la carena i cara a cara orgullosa saluda el Pirineu. Tant me fa si és blanc o marró, la seva silueta ja em serveix de conhort i mentre voli per sobre dels caps atabalats de problemes temporals o de pinedes que tot esquitxen, de reüll, d'esquitllentes, una ganyota al Montcau o a Montserrat, és igual a qui dels dos. Ambdós s'ho valen. Ambdós ens vigilen.

Si mai em moro en aquesta vida, mireu al cel de Calders, que un somriure us esbossaré

enmig de núvols flonjos i un silenci ple de sons.