dimarts, 30 de juny del 2015

De càmping

Aquest cap de setmana hem anat de càmping. De càmping a la platja. Durant anys ho havia fet i avui, amb la família, hem tornat de passar el cap de setmana amb una colla al càmping.
Escollir el càmping és com obrir un meló. Mai saps com sortirà i encara que el venedor t'asseguri que sortirà bo -tots tenen les seves teories sobre el pes d'aquest i la seva dolçor-, només quan l'obres saps si és bo o dolent.
I el càmping ha estat... peculiar. Vaja, curiós. De fet, només entrar, aquells cotxes tapats amb un tros de roba, gairebé una funda a mida, ens hauria hagut de fer sospitar, però l'excitació del moment, juntament amb l'alegria dels nens, ens ha amagat els senyals més tard evidents.
El càmping era prou acollidor. Tant, que es veu que hi ha gent que fa estades llargues i per això, en molts llocs veus afegits addicionals. Uns, amb el terra amb moqueta o enrajolat, d'altres amb gronxadors i encara d'altres, amb torretes i espais als arbres del voltant per penjar-hi les gàbies amb els ocells cantaires. Sí senyor. Els ocells. Sobretot a grans ciutats i ara veig que també a càmpings, la gent se'ls emporta i veus  a les places gent asseguda en un banc i a tocar, clavats amb quatre claus a qualsevol arbre, les gàbies de les aus. Bonica afecció.
A la tarda vàrem decidir anar-nos a remullar a la piscina. Buf. Remullar. Quina pretensió. Que en va ser de difícil trobar un espai buit on encabir-se. Mai, excepte a la via catalana, havia vist tanta gent junta i és clar, l'aigua, clara, clara, no era. Perquè sembla que alguns, més que untar-se de crema solar, se submergeixen en un bidó de crema solar i per tant, l'aigua, calenteta -avantatge de la comunió de cossos- té una pàtina oliosa, però t'estalvies d'untar-te.
Més tard, per tal de moure'ns un xic, vàrem decidir anar a fer quatre xuts a la pista de futbol sala. Que en som d'il·lusos. On havia anat tota la canalla de la piscina? A la pista. Allà, simultàniament es jugaven cinc o sis o vint partits i el més curiós és que hi havia poques interferències. De tant en tant tornaves alguna pilota que et rebotava a l'esquena i ja està. Cadascú en els seus 6 metres quadrats.
Després, al vespre, havent sopat, vaig anar a fer un tomb. Està clar que tothom va allà a desconnectar, excepte del televisor. Perquè cada caravana tenia la seva tele i per si el so no era prou alt, al mateix càmping feien discoteca. Èxits del sud de fa anys.  
És curiós com hi ha gent que per desconnectar i fer vacances, busca, perquè molts semblaven reincidents, allò que deixen a casa i malgrat que tot l'any es queixen de les aglomeracions, l'estrès i el xivarri -per les converses que se sentien- allà ho vivien com una cosa positiva i natural, sense adonar-se, però és clar, suposo que jo faig el mateix. A l'estiu busco la mateixa pau i tranquil·litat que trobo al poble durant l'any.
Per cert, el millor és que malgrat tot i tenint clar que no seré reincident, si més no allà, m'ho vaig passar molt bé. Amb la colla i observant.

dimecres, 24 de juny del 2015

Aquells dibuixos que se'n van...

Com canvien els dibuixos dels infants. Com, en pocs anys, tot varia. No sé si va lligat més al procés maduratiu, que segur que alguna part de culpa deu tenir o bé és per la institucionalització de l'infant, la seva assimilació dins l'engranatge de la societat. No ho sé pas. Tinc dubtes de què és el que domina més.
De fet, a les etapes primerenques del dibuix, quan tot és per descobrir i inventar, els dibuixos que feia, en aquest cas el meu fill, eren sorprenents. Eren rics, vius, frescos. No tenien cap cotilla i el dibuix fluïa d'una manera especial. I es deixava portar i ens sorprenia. Perquè amb el dibuix ens explicava la seva realitat i les dimensions i proporcions eren quelcom de subjectiu, quelcom de propi. Perquè ho sentia així i ho vivia així i de retruc, així ho plasmava. A més, el dibuix, en esdevenir quelcom de voluntari, sense cap condicionant, arribava on ell volia, sense témer a fer massa o massa poc per respondre a unes expectatives. I els colors. Ai, els colors. La paleta de colors era una joguina a les seves mans i l'únic criteri que el menava, era la bellesa visual; el seu criteri, i per tant, cap color era ni tabú ni propietat de ningú.
Ara, amb el temps, aquella espontaneïtat ha minvat i el dibuix comença a mostrar certs efectes de la institucionalització, de la uniformització. Poc encara. Però el canvi engegat avança i la conquesta d'aquella terra verge s'ha iniciat i ara, abans de fer un dibuix, passa pel filtre de la raó i, si no està massa distret i absort en la seva creació -que encara passa força-, reproduirà fidelment els patrons apresos. I reproduirà models memoritzats. I els dibuixos es pintaran i s'acoloriran meticulosament. La sorpresa que teníem fa temps, anirà marxant i ens anirem trobant que cada cop més, perquè també estem immersos en aquest corrent, lloarem aquells dibuixos que s'acosten més a l'ideal de bellesa après, amb els seus detalls i les seves perfeccions estudiades.
No ho sé pas. Tot i que sé que és normal i un procés lògic, enyoro la sorpresa d'aquells dibuixos frescos, d'aquells dibuixos surrealistament entranyables i imprevisibles.  

diumenge, 21 de juny del 2015

S'acaba un curs. Celebrem-ho!

Divendres al vespre vàrem fer la festa de final de curs. Fa uns anys que ja no fem el gran espectacle final, ja sigui en format d'obra de teatre o bé de cançó; massa nervis per un darrer dia i vàrem decidir fer-ho en altres dates i intentar, aquest dia, gaudir d'una manera més relaxada amb les famílies.
La festa es divideix en dues parts. La primera amb jocs pels nens. Darrerament fem el de trencar l'olla, rescatant aquest joc tradicional de l'ostracisme on es trobava últimament i després el comiat dels grans, els que fan el salt a l'institut, juntament amb espectacles musicals, coreografies amb música enllaunada on actuen els infants, els mestres i les famílies. En l'espectacle, per grups, uns dies abans preparem una cançó, amb disfresses i moviments, i a la nit, després de sopar, enguany hem fet botifarrada, saltem a l'escenari. La veritat és que any rere any, els números són més elaborats i acaben sortint rèpliques de grups molt divertides.
De fet és un format de festa que permet que tothom trobi el seu espai i que aquesta flueixi de manera molt relaxada. D'una banda perquè no hi ha aquella pressió de l'espectacle únic que s'ha preparat abastament i que, si bé val la pena fer i en fem altres dies, acaba menjant-se la resta de la festa, ja que els nervis en contenció, no deixen gaudir plenament d'aquesta ni als infants ni als mestres.
D'altra banda hi ha l'espai per tal que els nens i nenes que s'acomiaden de l'escola puguin ser durant una estona els protagonistes. Puguin fer el comiat acompanyats de tothom, però, per mi, en la justa mesura; ni una festa només per a ells, ni una festa on se'ls acomiada de passada, senzillament una festa amb aquells instants per esdevenir el focus d'atenció tot aturant el temps per fer present el canvi que està passant.
Els espectacles són molt senzills i donen peu a que tothom pugui participar i de fet, moltes famílies participen.
Aquest format, amb jocs, botifarrada, comiat i espectacles, on es requereix l'ajut de les famílies en tot, i la seva participació activa, fa que tothom pugui trobar el seu espai i a la llarga, converteix la festa de final de curs en una veritable festa de la comunitat educativa, on tothom participa i col·labora.



dimecres, 17 de juny del 2015

Seguirem...

Perquè no podem esperar que cap Estat, ni el seu que ara ens ocupa, sobretot perquè mai vetllarà per nosaltres com hauria de fer si realment ens respectés, ni el que serà el nostre, perquè encara que és a tocar de la punta dels dits, és massa lluny per segons quins casos, cal que anem fent les passes necessàries per aconseguir un món més just i com moltes causes justes de lluita, aquesta n'és una més. Seguirem. 


dimarts, 16 de juny del 2015

Un torneig a Avinyó

L'altre dia amb els nens de Calders, de l'equip de futbol, vàrem anar a disputar un quadrangular a Avinyó. Va ser un matí força distret. Tres partits d'un quart d'hora, o deu minuts, ara no ho sé, i un darrer partit per decidir la tercera i quarta plaça, i els dos primers llocs.
Els de Calders varen quedar els darrers. Van empatar un partit i en van perdre tres, però tal com van anar les coses bé podrien haver quedat millor. Ara bé, el que més em va agradar i més m'ha agradat durant aquesta temporada que han jugat, ha estat l'actitud dels entrenadors. Una actitud positiva, animant, aconsellant, acompanyant-los, com la de la majoria de les famílies i això s'encomana.
Allà hi havia diferents entrenadors i un en concret, es posava molt nerviós amb les errades dels seus jugadors. Cridava i rondinava, sense arribar a dir renecs, aquests ja se sentien des de les graderies dels pares del seu equip.
Quan va acabar el torneig, es va fer una foto amb tots els equips i casualment, alguns dels jugadors d'aquest entrenador, que no van guanyar, es van negar a posar-se amb els altres equips o bé s'hi posaven fent gestos desagradables. Més tard, quan es van recollir les copes -copes per a tots els equips participants- aquests la recolliren plorant i rondinant.
Estic d'acord que un xic de competició és sa, ara bé, un cop ha acabat el partit, cal passar pàgina. Fins i tot els va costar donar la mà a l'equip guanyador i no va ser sota indicacions de l'entrenador que ho feren. Són nens i els instints hi són, però els adults, amb la nostra actitud i comportament, els podem guiar cap a un tarannà més positiu, menys rancorós. Vivint les derrotes com un aprenentatge, sense arribar a que els agradi però acceptant-ho amb esportivitat i reconeixent el mèrit dels altres, sinó, no serà d'estranyar que certes actituds i comportaments que es viuen en molts camps de futbol es repeteixin i perpetuïn.
Aquest diumenge, després del partit, em va venir al cap aquest vídeo i encara que no m'agrada perdre, com a ningú, crec que el perdre és més una actitud que una condició i n'hi ha que ho portaran molt malament i cada derrota enmig d'una victòria serà un fracàs, mentre que d'altres una victòria enmig de derrotes serà un èxit ple d'aprenentatges.


diumenge, 7 de juny del 2015

Una xerrada sobre el Bullying

L'altre dia ens van fer una xerrada sobre el bullying. Va ser una xerrada intensa, d'aquelles que no et deixen indiferent i en sortir, tot donant-hi voltes, et planteges si al llarg de la teva tasca aquell cas o aquell altre podria haver estat un cas de bullying. Qui ho sap. De fet, xerrades com aquesta són les que et donen eines per a reconèixer certes situacions i de passada, algunes estratègies, tot i que pel que fa a les estratègies, cada cas és diferent i només la perspicàcia i l'oportunisme del moment pot fer girar la truita i resoldre un cas.
La paraula anglesa bully vol dir pinxo i el mot bullying fa referència a la intimidació i de retruc a l'agressió o a l'assetjament. De fet, de sempre n'hi ha hagut encara que no se n'anomenava així, però en l'actualitat, gràcies a les xarxes socials, aquesta acció esdevé encara més punyent i constant. Més perfeccionada. Quan pensem en el bullying pensem sobretot en casos d'agressions físiques, tot i que segurament, sent les més vistoses, no són les més greus. Hi ha agressions verbals, socials, emocionals... moltes maneres de fer mal.
Durant la xerrada el ponent va fer certa incidència a un parell d'aspectes . El primer, la importància de la detecció. Cal estar atents per poder detectar qualsevol cas d'abús. Tant els professionals com l'entorn proper ha d'estar alerta.
L'altra era, un cop detectat, com encarar la situació. Com enfrontar-s'hi. De fet, aquesta era una de les premisses, intervenir, perquè no  intervenir adduint actituds de nens, del deixar fer, porta a la no resolució del problema i per tant, a la llarga, s'agreuja. Ara bé, la manera d'intervenir dependrà de cada cas i només intervenint, es resoldrà el problema.


 

dilluns, 1 de juny del 2015

Al juny, marxen els grans de l'escola

La setmana passada vàrem marxar amb els grans de l'escola de viatge de final d'etapa. Quatre dies a la platja fent esports d'aigua. Quatre dies convivint intensament per tancar un camí que hem fet junts durant quatre anys.
Vaig tenir-los per primer cop a tercer i hem anat plegats fins ara, que marxen a sisè. De fet, per bé o per mal, l'escola rural també té això, he estat aquests anys el seu referent, el seu tutor i el vincle que s'estableix és força fort i ens arribem a conèixer molt.
Quatre anys donen per a molt. Moltes anècdotes i experiències i tancar aquest període amb un viatge, sigui del tipus que sigui, està molt bé. És posar la cirereta al pastís. És tancar el seu pas per l'etapa amb un bon regust de boca. És cert que hem anat fent colònies, aquest any també, però que d'alguna manera ells mateixos organitzin alguna part del viatge, triant la destinació o bé fent unes samarretes per anar tots iguals a Port Aventura, és interessant, és positiu. Fa que acabin l'etapa esdevenint, per primer cop, veritables protagonistes i organitzadors del seu viatge. Fins ara els venia tot donat. Fins ara sabien la destinació uns dies abans de marxar, en canvi aquest cop, la iniciativa va sorgir d'ells i per tant, és bonic pensar que representa una metàfora del seu pas per l'escola. Passen de ser l'espectador més o menys passiu a l'hora d'organitzar quelcom -ja que n'estan aprenent-, en aquest cas un viatge, a esdevenir veritables actors d'aquest, prenent decisions i proposant, i això, en definitiva, és créixer. És posar en pràctica i en valor allò que s'ha anat treballant i aprenent.
Hi ha molts models de viatges, moltes maneres d'organitzar-los i el grau d'autonomia que assoleix cada grup depèn d'ells mateixos, ja que cada grup és diferent, però tots, d'una manera o altra, prenen un rol actiu i decideixen fins on volen arribar i d'aquesta manera tanquen el seu pas per l'escola primària prenent decisions. Actuant. Sent protagonistes.