dimarts, 31 de desembre del 2013

I Espanya sense Catalunya, com s'ho farà?

Ara que en Margallo s'ha posat més a la feina i ha ampliat la seva campanya personal en contra de la consulta fent com fa la monarquia espanyola, agafant el millor dels països democràtics -campanya anglesa en contra de la independència d'Escòcia- casar-se amb qui volen, però amb els tics dels Borbons de mantenir privilegis -prohibir al poble decidir-, m'he preguntat no què en traurà Catalunya de la independència, que serà molt, sinó què perdrà Espanya, a més dels impostos directes.
D'entrada i en aquestes èpoques em ve al cap que perdran els ingressos de la loteria de Nadal, tot i que ja n'han començat a perdre amb la Grossa, encara no ha estat del tot significativa aquesta pèrdua. Després també perdrien els ingressos que obtenen de la venda de tabac i alcohol, gravats ambdós amb uns impostos especials, com els carburants.
Altres ingressos que perdrien són l'impost de matriculació, que si mirem el nombre de cotxes que es matriculen a Catalunya cada any no és pas una xifra menyspreable en comparació amb el total de l'Estat. Tampoc podrien cobrar per fer el carnet de conduir o bé la documentació que n'hi diuen nacional, ja sigui carnet o passaport. 
Pel que fa als ajuts d'Europa es disminuirien dràsticament i tenint en compte que els que arriben, si es repartissin equitativament la sortida de Catalunya no representaria cap daltabaix ja que només perdrien la part proporcional, sabent el criteri que fan servir per repartir-los, està clar que també seria un altre camp on tampoc els quadrarien els números. El mateix passaria amb els aeroports. Si el de Barcelona pogués tenir les destinacions que volgués i no calgués passar per Madrid, aleshores la davallada de Barajas seria catastròfica, car ara per anar al món cal passar, massa sovint, per Madrid, com per venir a Catalunya, gran reclam turístic. El mateix amb duanes. Tot el que es requisés a la frontera andorrana, que no és poc, aniria directe a les arques catalanes, en comptes de a les espanyoles.
Perdrien també el control sobre les costes catalanes, una competència que sembla ser que no volen cedir i que la Guàrdia Civil manté ben aferrada. En aquest cas em decanto més per una qüestió estratègica que no pas monetària.
Segurament si hi donem més voltes trobarem molts motius pels quals Espanya sortirà molt perjudicada si Catalunya marxa, en canvi, pensant-hi, de tot cor, encara em costa veure quins beneficis en treu Catalunya de romandre a l'Estat, ja que tot són pegues, entrebancs i discriminació. I parlo a nivell pragmàtic, sense tenir en compte els sentiments, és clar. Per tant, quan sento aquells del Mejor Unidos, tinc clar que per ells és una certesa, una necessitat, però per nosaltres, és una condemna, un parany, un mal tràngol, un suïcidi.
.    

dissabte, 28 de desembre del 2013

Ser pare en hores baixes

Moltes vegades he comentat i escrit com n'és de fantàstic ser pare. Com ens transforma i modifica i sempre que en fas balanç, surt positiu, és clar. Però hi ha dies... hi ha dies... 
Per exemple. Portem força dies amb malalties i malestars, i d'un s'ho passa a l'altre i també als pares, per descomptat. Aleshores, de bon matí, d'hora, perquè el terme vacances no és sinònim pels infants, si més no pels meus, d'allargar les hores de son, et lleves constipat. Amb caparra, després de dues o tres vegades alçar-te a la nit per canviar el bolquer, portar el termòmetre o bé perquè un o altre rondina perquè es troba malament. I t'ho passes fatal, pateixes i et sap greu per ells, però després de dies amb el son trencat, comences a decaure. Tot et pesa i necessites una estona de descans. De desconnexió i anheles, sí, sonarà malament però és així, que arribi el vespre i que ambdós dormin. Perquè estàs fos. Desfet. Sou el pal de paller però aquest, atacat per tèrmits, uns tèrmits que es diuen son, malestar, cansament, nervis i fatiga, comencen a fer forat i la primera estella que salta és la paciència. I estàs més irascible. I t'irrites més fàcilment i tens menys ganes, una mica menys, de jugar, tot i que també és cert que la mirada que saben fer, acompanyada d'algun comentari i l'expressió trista quan et negues, fan que canviïs ràpidament de parer. Però jugues amb menys ganes, estàs més cansat i els escrits del bloc els fas per capítols, perquè quan t'hi poses, un o altre et reclama i has de deixar el que fas i anar-hi corrent i reprens l'escrit més o menys allà on volies o no. Perquè ja no te'n recordes.
Després, quan el joc pactat s'acaba en comença un altre. Perseguir el xic. No té por de les altures. Tampoc accepta un no per resposta i quan assegures un calaix, ja ha obert el del costat i si arribes amb cames i braços a tots, al preu just de fer equilibris, aleshores amb un somriure murri se'n va a cercar un altre objectiu. És fantàstic ser pare, però hi ha dies que és meravellosament fantàstic i terriblement cansat. Molt cansat.    

dijous, 26 de desembre del 2013

Let us vote!

dimecres, 25 de desembre del 2013

La barroera manipulació

Hi ha molts paranys en el camí cap a la consulta...
Falta poc menys d'un any per la consulta i és el moment de fer bullir l'olla. Comencen a sortir enquestes i més enquestes de diferents empreses tot mostrant en forma de formatgets, barres o corbes els possibles resultats de la consulta i acompanyant els gràfics, mil i una interpretacions. Algunes són prescindibles, sobretot perquè són de mitjans de comunicació massa implicats en una o altra posició i ja ens tenen avesats a manipular la informació per fer-la a mida dels seus lectors, per exemple el Mundo o la Razón. D'altres, que si bé se senten incòmodes amb allò que surt a l'enquesta, a priori se'ls podria atribuir una imparcialitat enfadada, com seria la Vanguàrdia, tot i que en aquest cas, pren partit.
En el darrer sondeig deien que els partidaris a la Independència i els contraris quedarien empatats. Sembla que hi hauria quaranta i escaig de cada opció. Però quan llegeixes la lletra petita veus on han fet trampa. On han manipulat. A la primera pregunta els partidaris a l'Estat propi són un 56% mentre que els que no un 37%.  Per tant, que no vulguin Estat només hi ha un 37% dels votants, però per art de màgia, la Vanguàrdia es treu un as de la màniga i els que diuen que volen Estat propi però no independent, els suma als que no volen Estat de cap tipus i aleshores passem d'un 37 % que no volen Estat a un quaranta i pico per cent. Però és clar, en cap moment aquests que afegeix al no s'haurien de sumar al NO, perquè sinó ja ho haurien dit a la primera pregunta. Està clar que en fan una interpretació interessada. A més a més, aquests que afegeix al no, els ha de restar de la primera pregunta del sí, perquè sinó no els quadraria i de resultes, gent que havia votat que sí a la primera pregunta, per màgia del grup Godó, és com si haguessin dit que no, que no volen Estat. Quins nassos que tenen.
Falta un any i encara que les enquestes se succeiran i haurem de mirar amb lupa els resultats, l'única enquesta fiable serà la del 9 de novembre, ja ho veureu i aleshores no hi haurà interpretacions possibles ni lectures esbiaixades que valguin.
 

diumenge, 22 de desembre del 2013

Quina feinada fan aquests conservadors espanyols...per a res.


Tenim la llei Wert. Una llei espanyolitzadora que vol uniformitzar l'Estat a nivell educatiu alhora que pretén consolidar les classes socials ja establertes, eliminant l'educació com a eina bàsica d'ascensor social. També tenim la llei Fernández. Una llei destinada a fer callar les discrepàncies al carrer. Tan ambigua que quan se li demana què vol dir que es sancionarà a qui ofengui l'Estat, aquest respon que es sancionaran aquelles persones que facin coses ofensives. Però quines són les coses ofensives? No és ofensiu el mateix per a tothom, ja hem vist que aquests governants tenen la pell fina quan es discrepa del seu model d'Estat. Només que fos educador sabria que les coses s'han de poder quantificar, s'han de poder mesurar objectivament per poder ser just i no dependre de la aleatorietat d'un personatge. Bé sabem que la via catalana els va ofendre, però era quelcom sancionable? No ho crec. I ara, de fa poc tenim la llei Gallardón. Una llei que converteix les dones, de facto, en incapacitades per decidir sobre el seu cos, el seu present i el seu futur. Molts paràmetres conflueixen en un embaràs i només la persona afectada, la dona, és la que té tota la informació i està capacitada per a decidir. Només faltaria. Ella viu l'embaràs, és el seu cos. La resta ho fa des d'una posició molt còmode, perquè desenganyem-nos, l'embaràs és de la dona, l'home comparteix instants, els que li deixen. Ara, alguns governants, sota unes banderes grandiloqüents i amb un tarannà de superioritat insultant volen decidir per elles. Volen imposar la seva raó i alhora coaccionar als metges per tal de que siguin el seu braç armat. Personalment tinc clara la meva postura, però mai m'atreviria a dir què ha de fer algú altre. No em crec amo de res ni de ningú. Només fanàtics religiosos s'atreveixen a decidir per tercers sota la força de les seves creences.
I mentre els de dretes van legislant, els socialistes diuen que quan pugin al poder -tardaran amb els líders que tenen aquí i allà- les derogaran totes. Ho tenen clar. I quan puguin els de dretes altre cop les canviaran i així una espiral eterna, postures enrocades de ments enrocades, excepte amb la qüestió catalana, en aquesta es posen d'acord. La llei que ataca la nostra llibertat té un altre nom i no es canvia. La Constitución. 

dissabte, 21 de desembre del 2013

Màster en reciclatge

Viure del rebuig
Avui dia, quan dius "vaig a llençar les escombraries", és com si diguessis "fins la setmana vinent". Però no perquè marxis de vacances, massa plaent, tampoc perquè ho deixis tot i t'escapis, massa agosarat, sinó senzillament, perquè un cop arribis al punt verd, participaràs a una gimcana municipal.
Sense anar més lluny, a Calders, quan vas a llençar deixalles portes, com a mínim, set bosses per a set contenidors diferents. Ara bé, si entrem al món de les piles, medicaments caducats o tintes entre d'altres, ja és una altra cosa. L'oferta s'amplia.
Però centrem-nos en els del carrer. Al poble tenim el clàssic. El de tota la vida. El de rebuig, on molta gent hi està ancorada i desconeix la resta. Després va venir el del vidre. I tant, si hi havia qui en treia benefici de recollir el vidre, perquè no fer-ho a nivell municipal. Tot seguit va arribar el de paper i més tard el d'envasos. Després, el d'orgànica. Això ja omplia força vorera, però darrerament s'hi ha afegit els de roba -alguns portats per associacions d'ajut a gent amb risc d'exclusió social i d'altres de més dubtosos com els d'Humana- i fa poc el d'olis. Sembla que és un negoci emergent aquest. Segurament en els propers anys, depenent dels avenços tecnològics, algun altre contenidor apareixerà.
I està bé. És una bona cosa que es recicli, malgrat nosaltres no trobem cap diferència en el preu de la recollida de deixalles, al contrari, sempre s'apuja. A més, si estàs conscienciat, encara et sents malament si no ho fas bé. En pocs anys hem passat de ser analfabets de les deixalles, tot era merda, a tenir un màster en merdologia. La llàstima és que les exigències creixen però el retorn disminueix i segurament, algú o altre, en treu rendiment. A més, la invisibilitat del retorn fa que cada cop hi hagi més gent que passi i no és d'estranyar: Molta feina, molt d'espai a casa per triar i de retruc el servei s'encareix. A més cada dia veiem gent que busca i rebusca en aquests i sobreviu amb el que en treu, abans, com a mínim, no els calia avocar-se al contenidor, passaven per casa i era un ofici respectat, per tant, potser caldria replantejar-se el sistema. Si nosaltres no en sortim beneficiats directament, com a mínim, que una part dels beneficis vagi destinat, a més de la mare Terra és clar, a certs col·lectius. Jo, si més no signaria pel model social, el dels drapaires. Feina més repartida i menys contenidors al carrer.

dijous, 19 de desembre del 2013

La Independència és possible. Segur!

Cada cop més penso que la Independència s'aconseguirà. No per les reaccions dels polítics d'un o altre color. Tampoc pels passos que es van donant, si més no exclusivament, sinó per l'origen de la demanda. Pel fons de la qüestió. Perquè aquest reclam, aquest anhel, sorgeix des de la il·lusió, des de l'esperança, des de l'alegria i això dóna molta força. Força per idear, per innovar, per crear, per dedicar-hi hores i veure l'esforç avocat com una inversió, com un pas més, mentre que la tàpia, el fre, el rebuig frontal, és tot el contrari. Requereix un altre tipus d'esforç. Un esforç forçat, desganat, cansat. Perquè es parteix de la ràbia, de l'odi i si bé aquest també dóna molta força, poc a poc la flama de l'odi s'extingeix i arriba un moment en què et demanes, es demanaran, perquè d'aquesta oposició frontal, mentre que la il·lusió que mou el procés, difícilment s'extingirà perquè qualsevol pas, per petit que sigui, serà com combustible nou i revifarà la flama de manera exponencial i les traves es veuran com reptes, com passos a superar. Com a proves per demostrar la tossuderia, mentre que qualsevol aturada del procés no es veurà com a èxit de l'immobilisme perquè sempre serà situar-se en un lloc més avançat que a l'inici i per tant les alegries seran relatives i el cansament major. 
D'aquí que l'Assemblea i en general els favorables a la Independència, visquin tot allò que es fa com un èxit perquè partim de molt avall i tot són passos cap a un horitzó, abans invisible, ara, encara que llunyà, comença a ser visible i els unionistes han passat de no veure cap amenaça al seu ideal a haver de justificar-se i haver de batallar. 
Per això, per la diferència de punts de vista i pels diferents motors que mouen cada moviment, un la il·lusió, l'esperança, l'alegria, el desig, la superació, la fe i la certesa, l'altre la por, la ràbia, l'odi i el temor, difícilment ambdós combustibles duraran el mateix, perquè mentre per un cada dia que es batalla és un guany, un triomf, un petit èxit, un pas més, per a l'altre és una pèrdua, una rèmora, un fracàs, un suplici, un desgast. 

dimarts, 17 de desembre del 2013

Aquells personatges lluitadors

Tots estem immersos en un pou negre. Un període gris en què veiem com amics i familiars perden feina, habitatge o tot plegat. Alguns personatges, els que van ben peixats i s'asseguren sous generosos tocant manetes, veuen brots verds. Diuen, parlen, comparteixen i lamenten, la mala època, però tret de paraules falagueres i promeses buides, marxen mostrant una falsa empatia però que en realitat no és més que una indiferència insultant i sense cap solució ni interès per solucionar el problema. Això sí, les butxaques les tenen plenes i no els manca de res.
Amb aquest panorama molts s'han plegat. S'han reclòs com una flor a la nit i amb vergonya i malestar resten en l'anonimat intentant sortir del pou cercant ofertes de feina als diaris o a qualsevol portal de treball. Ens han dit tantes vegades que valem pel que treballem, sobretot aquells que necessitaven del nostre esforç a bon preu, que al final ens ho hem cregut i no tenir feina avui dia sembla un delicte. Una tara. Un error propi. Però no n'és. La feina és una necessitat i tant, però no per això ha de portar altres adjectius, senzillament, és un mitjà per sobreviure però que no defineix a la persona ni la classifica.
I enmig d'aquest malestar general, d'aquest ocàs col·lectiu, hi ha gent que sap trobar noves oportunitats. Que es reinventa i que sap veure el cantó positiu allà on tothom s'entossudeix a veure-hi només penúries i traves. Són gent llençada. Aquells personatges que abans, a l'altra vida, quan tenien ofici i benefici, seguien com xais l'onada, però al veure's llençats a la platja, han trobat la manera de surfejar sense taula. Han creat empreses amb els pocs estalvis que tenien i han realitzat el seu antic somni. I és per treure's el barret. Potser se'n sortiran, potser no, però la valentia, l'empenta, la visió i la capacitat de lluita per fer el pas fa que esdevinguin referents. Qui sap si els veritables ídols. Perquè no s'han acoquinat. No s'han rendit i han plantat cara a la situació adversa contraatacant.
Al meu entorn n'hi ha uns quants. Alguns fan menjars preparats, d'altres s'han llençat al món de la moda o creen programes, uns altres venen productes naturals afegint-hi algun plus i encara alguns altres fabriquen coses i les venen. Tots ells han decidit arriscar un futur relativament tranquil a mig termini amb uns estalvis que es fonien ràpidament, per un futur forjat per ells mateixos apostant fort per un somni amb un final incert. I són un exemple, perquè cal ser valent, intrèpid, agosarat, confiat i sobretot, emprenedor per fer el pas. I amb ells, cantarà la cançó, el país va canviar. Cap a millor, és clar.

dilluns, 16 de desembre del 2013

El vídeo de la Via Catalana

Acaba de sortir, mentre esperem la giga foto, el vídeo de la Via catalana. Dura onze minuts i enregistra fragments de la Via catalana cap a la Independència de punta a punta de Catalunya.
Hi ha algun tram que costa de veure, algun altre que ha desaparegut -el Barcelonès i Maresme- i altres que sembla que filmi la carretera buida però que si atureu el vídeo, veureu petites taques grises que són les persones, però sigui com sigui és magnífic veure i viure altre cop aquell dia. Un gran dia i una feinada immensa i ben feta pels voluntaris de l'Assemblea i jo... Hi vaig ser!

dissabte, 14 de desembre del 2013

Les cuques tornen a picar

La conferència episcopal troba immoral la consulta. I tant. I és sobre el que s'han de pronunciar ells, sobre la moralitat. Sobre si és bo o no una cosa i està clar que per a ells no és bo que la gent s'expressi lliurement. No és moral. És democràtic, sí, però això és un petit detall. No hi creuen pas en la democràcia ells, en que s'expressi la gent. Estan més avesats als silencis, als xais. Als exèrcits que creuen sense piular. A mirar des de dalt del púlpit als demés i no haver de conversar. Dialogar. Convèncer. Confrontar pensaments. Només coneixen la imposició, sota el garrot de la fe o qualsevol d'altre de tant poc palpable però igual d'efectiu. I d'aquesta manera els temples es buiden, de gent de fora i de dins. Ni xais ni pastors. Però es creuen amb la veritat i no fan cap exercici de penediment, per això i més, per mi, el que és immoral són ells. La seva institució. La seva jerarquia. La seva presència. La hipocresia que els domina.
Malparlo de la institució, sobretot dels caps visibles, però alhora estic d'acord que hi ha persones, dins d'aquesta assemblea, més properes, més sinceres i que res tenen a veure amb la cúpula. El problema però, és que mentre estiguin sota el mateix paraigua, al mateix cove, de fet seran el mateix. Perquè la força dels de dalt, els ve de sota. Sense la base, sense els fonaments no s'aguantarien. Per tant, malgrat els criticables siguin els visibles, els peixos grossos, els demés són còmplices d'aquests, perquè permeten que hi siguin i amb el seu silenci els avalen.
El que és immoral és que aquests de negre encara no hagin demanat perdó per fer seguidisme de diferents règims totalitaris. Aquí del franquisme, allà del nazisme. O de dictadures a Xile, Argentina... Sempre el feixisme. Com també que cada dos per tres surtin casos de nadons robats i que la institució hi estigui implicada. Que parlin de pobresa i mostrin una riquesa insultant. Unes panxes inflades i deformes. Que convidin al dejuni i s'afartin com lladres. Que no demanin perdó per actes horribles com són les caceres de bruixes i heretges. Podria semblar que és quelcom del passat, però en el fons estem amb el mateix. La diferència és que ara hi ha més educació i no poden jugar amb les persones com feien abans, tot i que ho intenten. La seva força és la nostra ignorància i això és el que volen combatre. Volen éssers buits que no pensin, que acatin i segueixin. Que no opinin, ja ho fan ells. La medicina, la profilaxis és dolenta. Cal purgar i resar. Com a institució ha fet molt de mal i en segueix fent a molts llocs. Malgrat gent de bona fe que sota el seu nom es creu uns principis fundacionals i els segueix. Aconsellen sobre la família, els fills, la parella... sense haver-ho viscut. Només d'oïda. Perquè toquen d'oïda i desafinen. I criminalitzen actes humans perquè en són contraris. I criminalitzen grups de persones. I condemnen segons unes interpretacions sui generis d'uns suposats escrits antics fent-se'ls a mida. Adaptant-los a la seva realitat i interessos. Però els queda poc. Aviat desapareixeran. Com les cuques, neixen, creixen però per sort, finalment desapareixeran.

dijous, 12 de desembre del 2013

Un petit pas més. El 9 de novembre. Sí,sí.

Anem passant
Emocionat. Ves sinó! Perquè els passos es van fent de mica en mica. Cada dia ens diuen que no des de l'Estat, que no passarà, però de moment sembla que anem endavant i aquells que auguraven una trencadissa entre els partits polítics pel dret a decidir el dia que haguessin de parlar de pregunta i data, s'han quedat amb un  pam de nas.
Fa uns anys, el 13 de desembre del 2009, vaig emocionar-me, a més no poder, quan vaig votar al meu poble per la Independència de Catalunya. Era testimonial. No tenia valor, teòricament. Però se'm va posar la pell de gallina al votar i aquell vot, segurament va ser la llavor del que passa avui. Volíem fer-ho en família però un refredat del xic va fer que hi anéssim per separat. Quan sigui vinculant, que arribarà, hi anirem tots junts, peti qui peti.
Ara estem parlant de fer un referèndum d'aquí a poc menys d'un any. La pregunta és estranya. Però tampoc ens farà enrere i si ens ho deixen fer, que faran de tot per impedir-nos-ho, votarem. Les respostes clares, sí, sí. Tot i que més important que la pregunta o la data, a dia d'avui, és veure que els polítics van a pas ferm i sembla que volen avançar. No es fan enrere i aquells que deien que en qualsevol moment pactarien per un plat de llenties amb Madrid, de moment, segueixen esperant. I que duri.
El món parla de nosaltres. Tots els mitjans miren aquest petit país de la Mediterrània. Els nostres anhels s'han fet visibles i el tarannà de l'Estat també. De moment la partida segueix i agafa una nova embranzida.
Avui, estic emocionat. Hi ha força gent que no hi és, que s'ha quedat pel camí anhelant aquest pas i que sé que els hagués agradat veure aquest dia, ni que només fos la declaració de principis d'avui. Demà ja ho veurem què passarà, segur que se'n diran de tots colors, però sigui com sigui, nosaltres estem vivint un dels moments més importants de la història de Catalunya i podrem ajudar a fer el tomb. I tant que sí i les vegades que calgui direm que sí!

dimecres, 11 de desembre del 2013

Espanya contra Catalunya. I tant!

En Margallo s'escandalitza i mou les carns a banda i banda com un entranyable gos Sant Bernat després de la migdiada. Obriu els paraigües que baveja! La Rosa Díez, mestra tites d'ulleres lletges però de moda, aquella socialista que ara va més a la dreta que la dreta, per cert quina mostra de socialisme espanyol que hi ha que dóna ultres quan l'esquerra es descoloreix, avisa que anirà als tribunals. Mentre, els Ciudadanos, sempre a punt per a la gresca, diuen que també s'hi acostaran. I tant! En Cañas no se'n perd ni una. On hi hagi mala bava, ell serà la boca biliosa. I davant de tants vestits trencats, tants crits al cel i tantes lamentacions, ningú és capaç de rebatre-ho amb arguments. D'apuntar-se al simposi. A ningú li passa pel terrat, aquest il·lustre terrat que tenen però que no enceren gaire sovint, anar-hi i rebatre amb fets i dades els punts allà exposats. Que diuen que en Felip V era un fill de sa mare, tarat, eunuc, prepotent i sàdic que va intentar arrasar Catalunya, aleshores s'hi va i es desmunta, amb proves si n'hi ha, de la seva bondat i bon fer. Del seu amor vers les lletres catalanes, la sardana i la botifarra. Que parlen de l'ofec a la llengua de tots els governs de la pell de brau, doncs el mateix, s'aporten proves de com l'Estat mima i estima el parlar d'en Llull. No només el de bàsquet, sinó l'altre Llull, el de les lletres. Però si hi van, que hi enviïn historiadors, saberuts, experts, doctes, llicenciats o catedràtics i deixin polítics, periodistes, flequers i peixeters entre d'altres per a altres afers. I així anar rebatent un punt rere l'altre. Amb arguments i dades. Perquè l'Estat té mecanismes per estudiar i avalar i contrarestar tots els punts si realment són erronis, però aquests demòcrates espanyols, que van a l'enterrament d'en Mandela i s'emocionen, no pel decés, i ara, sinó perquè allà va guanyar un trofeu de futbol la de la menstruació, tenen por de parlar. De raonar i argumentar. Perquè saben la veritat i aquesta és clara com el títol del simposi. Espanya contra Catalunya. Doncs això, que aquests mateixos que tampoc volen deixar que un poble s'expressi votant, màxima expressió de la democràcia, perden la raó d'enfadar-se i rondinar perquè qualsevol acte públic és fàcilment contestable si es fa amb arguments sòlids i dades. Si és que en tenen, perquè si la seva única resposta als greuges exposats són els tribunals o les amenaces, aleshores indirectament estant donant la raó als que organitzen simposis, consultes o qualsevol altre tipus de protesta, ja que la seva única arma, la seva defensa, és la mordassa. La coacció. La intimidació. El silenci com a resposta i això els delata, car només busca silenci aquell a qui no li agrada el que pot sentir, per por o ràbia. I s'acontenta eliminant la discrepància, encara que sigui al preu de la mentida.

dimarts, 10 de desembre del 2013

Què en dirà la història d'aquest PSC?

Titllar el PP i per extensió Ciutadans com a enemics de Catalunya no pot escandalitzar a ningú. Declarar-los obertament com a enemics del poble català no és res més que posar l'etiqueta a uns fets demostrables. La dialèctica ens permet fer moltes giragonses i amagar, rere mots simpàtics, els veritables interessos anihiladors, però si furguem una mica, veurem que aquests dos partits principalment, estan obsessionats en acabar amb l'essència catalana i despullar tot l'arbre nacional per deixar només unes quantes fulles seques com a curiositat antropològica. Un és més fàcil de visualitzar, car no deixa de ser un tentacle d'un partit estatal prepotent, l'altre, poc a poc es va destapant, ja que els seus dirigents, molts vinguts del PP, cerquen la notorietat que els altres no els donaren, a través de l'odi mostrat vers el fet català.
Si mirem les actuacions que pren el Partit Popular arreu de la pell de brau, sobretot en allò que de retruc pot afectar Catalunya, veurem que fa maniobres per acabar amb la nació catalana. Per exterminar aquest poble, dit d'altra manera, per fer un genocidi cultural sota el paraigua de la centralització pragmàtica, del dret constitucional o bé de la crisi actual.
Al País Valencià, a les Balears o a la Franja de Ponent, ha començat a posar a la pràctica el seu manual d'ús. Un pla meditat i dirigit a acabar, poc a poc, amb tot allò que ens allunya de l'Estat i ens fa diferents. L'objectiu està clar. Espanyolitzar Catalunya, eliminar la diferència. Assimilar el satèl·lit i fer-lo propi a base d'esborrar els seus trets diferencials a cop de decret. A cop de mentida. És una pràctica que fa anys que es va duent a terme, que amb més o menys insistència s'ha fet i que mai s'ha abandonat, tot i que sorruts nosaltres, encara hem aguantat prou i no han pogut acabar de tancar el cercle.
Ara però, quan estem en aquesta cruïlla vital, quan les màscares s'han tret i potser podríem fer el pas cap a la llibertat, és el moment de prendre partit. De prendre posició i passar a la història com a aquells que volen acabar amb una cultura i absorbir-la o bé aquells que la varen defensar amb dents i ungles mantenint-la com una riquesa insubstituïble. El resultat final és imprevisible, però cal prendre partit i caldria demanar-se on és el PSC en aquests moments. Està a favor del poble català i la seva supervivència o bé està a favor dels interessos propis malgrat que aquests signifiquin la desaparició de la realitat catalana.
Ja ho veurem, tot i que de moment, veient la foto de divendres passat, molt em temo que ja han pres partit i aquest s'allunya de la defensa de Catalunya i ens porta, si d'ells depèn, a la nostra extinció a canvi d'un grapat vots.

dilluns, 9 de desembre del 2013

Pic de Bacivers ( 2.845 m. )

L'altre dia vàrem anar amb el Marc cap a Vallter a fer esquí de muntanya. La idea era anar fins el coll de la Marrana i un cop allà, decidir segons l'estat de la neu, quin cim fer. Feia un matí clar i assolellat amb un xic de vent. Prometia un bon dia.
Vàrem començar a pujar per les pistes amb molta neu i quan vàrem arribar a dalt d'aquestes, on cal deixar-les per desviar-se cap al coll, ran del Gra de Fajol, sorpresos vàrem veure que aquest estava pelat. El fort vent dels darrers dies s'havia emportat la neu i només se'n veien clapes disperses. Per tant, vàrem decidir pujar per sota del Bastiments, entre aquest i el coll de la Geganta i des d'allà decidir. Vàrem pujar per una pala ben nevada seguint unes traces que s'enfilaven zigzaguejant. Un cop al coll, vàrem baixar fins a la vall, on hi ha els llacs de Bacivers, ara però, totalment colgats de neu. Al ser una vall enclotada, la neu s'hi acumula fent un gran gruix i amagant-ho tot. Des del llac vàrem remuntar una darrera pala, aquesta més suau però també amb força voltes maria, fins al cim.
La baixada fou divertida, tot i que la neu pols de la primera pala, més difícil de gestionar si no en saps molt, requereix molt d'esforç i a la llarga acabes rendit. Les següents  pales, un xic més glaçades, requerien menys esforç.
Una sortida molt maca, no molt transitada, si més no comparat amb les ascensions més clàssiques de la zona i ben arrecerada del vent. Aquest només ens colpejava, perquè al final, com sempre, va aparèixer amb fúria, als colls.

diumenge, 8 de desembre del 2013

Un bon venedor, ven sorra al desert

Llegia un article, passat per un amic, d'un científic anomenat Nyborg que prenia les idees d'un professor britànic anomenat Lynn, que venia a parlar del deteriorament de la població europea i n'exposava les seves raons. Segons ell, 1) la intel·ligència no està distribuïda equitativament entre poblacions humanes -els habitants del tercer món tenen coeficients intel·lectuals una mica inferiors, deia- i 2) que existeix una relació causal entre las habilitats cognitives i el desenvolupament econòmic i social de les nacions. Afirma també que els més intel·ligents ja no tenen més fills i d'aquí en deduïa el deteriorament de la civilització al fet, a més, que en l'actualitat es preserva i vetlla pels dèbils. Ja no hi ha l'antiga selecció natural.
Només llegir les seves declaracions em vénen al cap i segurament a molta gent, una gran quantitat de personatges que desmenteixen aquestes afirmacions i fets històrics que voldríem oblidar, tot i que ell suposo que dirà que és l'excepció que confirma la regla, mentre que d'altres ho definiran com a la norma. De fet, a nivell teòric, moltes idees es poden argumentar i sustentar sobre el paper, només cal cercar la mostra que ens interessi i després vendre-la com a generalització, ja se sap que hi ha qui és capaç de vendre neveres al Pol Nord. Ara bé, sigui com sigui, la riquesa del fet humà, i això crec fermament, és que no hi ha cap veritat absoluta i quan sembla que l'equació és tancada, apareix una variable inesperada i el que crèiem dèbil esdevé fort i al revés. On ell parla d'èxit, jo hi veig èxit econòmic, perquè en el fons, com es valora aquest èxit, aquesta intel·ligència? Hi ha molts tipus d'intel·ligència. Persones altament preparades per a triomfar al món dels negocis o del coneixement, que moltes vegades depèn dels recursos que tinguis a l'abast, bé ho saben els habitants de barris marginals de grans ciutats europees, potser són nefastes a nivell relacional i el seu predomini ens portaria a una societat altament tecnològica, desenvolupada però d'altra banda freda, individualista i classista. Avocada a la seva destrucció per una competitivitat ferotge i agressiva, insensible a l'ésser veí. Al revés també, persones menys formades però amb grans habilitats socials, si dominessin l'esfera política, per exemple, ens podrien portar a una societat més corporativa i empàtica, però mancada de recursos, idees o iniciatives i a la llarga ens avocaria a la desaparició per esgotament de recursos o qualsevol mancança tecnològica o del saber. Segurament és la mixtura entre ambdós tipus de persones, intel·ligències, tot i que em nego a creure que depengui del seu origen sinó de les seves oportunitats  i el fet que com qualsevol sistema s'autoregula segons les necessitats, el que fa que siguem el que som i avancem poc a poc. I d'això jo en trec la deducció, alguns diran que políticament correcte però penso que és una necessitat vital, que la barreja, la diversitat i la varietat d'éssers és el que ens fa ser com som i avançar i sobretot millorar. Ens enriqueix i no empobreix.
Ep, però tinc fills, suposo que dec ser dels que fa recular la civilització. Ja em perdonareu...


dimecres, 4 de desembre del 2013

Aquesta nit s'encendrà un nou estel

Ho reconec, la poesia em costa. Se'm fa feixuga de llegir. Hi ha massa matisos que no copso i moltes vegades dubto entre el que es diu i el que es vol dir. Altres cops però, em passa com amb els quadres abstractes. No acabo de veure-hi la gràcia. Veig mots que van agafats de la mà però que no tenen sentit. Per a mi, és clar.
Sé que quedaria molt bé si lloés la poesia, si n'enumerés les seves virtuts i amb ulleres de pasta en recités estrofes a la llum de la lluna, però sincerament, no m'entra. En general, és clar.
A vegades, en comptades ocasions, hi ha algun poema que em desperta quelcom. Per la seva musicalitat, pel seu sentit, fàcilment desxifrable i no com alguns que són més difícils que entrar a Barcelona de bon matí en cotxe, i em fan dubtar, uns instants, si realment m'agrada o no. Però sovint passo pàgina i torno a les mateixes sensacions.
Potser no sóc prou llarg. Potser sóc massa bàsic i necessito que les coses siguin clares, concises i ben escrites -en el sentit d'escrit literal a allò que es vol dir- i per això les giragonses, atalls, sobreentesos, mutismes, coloracions o blancs dels poemes em costen. I potser per això m'agraden poemes, que he descobert fa poc, com els que fan personatges com la Lola Casas o la Joana Raspall per a nens. Perquè són clars, divertits, ocurrents, visuals, musicals i sobretot, fàcils. M'agradaria poder dir que m'agrada la poesia en general, però de moment i no sé si canviarà, estic a les beceroles del club. Ja ho veurem i per això, perquè ha escrit poemes de manera que algú tan negat com jo arribi a valorar la poesia, em dol i em sap greu que hagi mort la Joana Raspall. Tot i que sent centenària era qüestió de temps. Poc o menys. Però em sap greu, perquè m'ha obert una porta i encara que ara estic al llindar, qui sap si demà faré un petit pas més i així, poc a poc entraré a l'habitació. No ho sé.
Per cert, deixeu-me dir també que m'han agradat poemes del Josep Fàbrega. En aquest cas però, ho atribueixo al fet que m'és un personatge proper que escriu sobre coses properes, sobre Calders i el seu entorn.

dimarts, 3 de desembre del 2013

Una empresa per obviar. Traxxel s.l.

Millor aquest gel...
Avui llegia, perquè m'ho ha passat un amic, que una empresa ubicada a Sant Vicenç, Traxxel s.l., una empresa que es dedica a fabricar màquines per fer gel, ha rebutjat el currículum d'una noia perquè aquest era escrit en català. L'argument és que com que és una empresa espanyola que ven a Espanya i a altres racons de món, no els interessa algú que parli català.
De Sant Vicenç de Castellet, al Bages. I deixeu-me fer un parèntesis. Segurament molts coneixeu Sant Vicenç de Castellet per fets desagradables com els d'uns feixistes obtusos que varen atacar una carnisseria islàmica fa anys o bé per altres titulars més actuals prop de Manresa. Déu n'hi do. Però aquestes capçaleres cridaneres no són la realitat de Sant Vicenç. No és la fotografia del poble. Tot poble té la seva morralla, la seva escòria, el seu rebuig i Sant Vicenç també.
Sant Vicenç sobretot és un poble variat, on hi ha de tot, que ha acollit molta immigració ja que està molt ben comunicat -dues línies de tren, autopista i carreteres a tocar-, i gairebé tota aquesta immigració que ha acollit s'ha integrat i ha fet seu el país participant-hi activament i la gent del poble, la majoria, ha respectat i congeniat amb els nouvinguts, només faltaria. El poble té un ric teixit associatiu, dinàmic, viu, alegre, variat i implicat. Possiblement és una de les coses més visibles d'aquest poble, l'empenta de la seva gent, la seva implicació, el seu criteri i el seu bon cor, i tot això fa que personatges com els que assaltaren aquella botiga o altres sortides de to recents, que desgraciadament li donen mal nom al poble, siguin anecdòtiques. Puntuals. Residuals. Censurables i criticables, però mínimes. Taques que qualsevol poble ha de suportar, però que no representen la realitat, el conjunt. La convivència és exemplar. Per cert que el líder d'aquells animals que assaltaren la botiga està a l'exèrcit, tampoc és d'estranyar, i fins i tot, té conya l'assumpte, va anar en missions humanitàries a països de l'Orient Mitjà. Quin valor. Viva las fuerzas armadas! Ja ho veus, els perseguia a Sant Vicenç i després ens volen fer creure que els ajudava, armat i sense control a casa seva. Quines penques.
Bé, tornant al tema i deixant el bonic calidoscopi que és Sant Vicenç, només puc dir que l'empresa aquesta, Traxxel, és el que és perquè és una empresa portada per algú que deu ser curt de mires, obtús, ignorant, carregat de prejudicis i amb un sentiment d'inferioritat important i la ubicació, el poble, només és casual. De malastrugança pel poble, quina llàstima. Pel que deia, per les comunicacions, la forta oferta d'habitatge, els serveis... però com deia abans, tot poble té les seves tares i penes i Traxxel s.l. n'és una.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Una pel·lícula de por que n'hi diuen anunci

Per felicitar-los. Tactics Europe són els creadors de l'odiós anunci de la loteria de Nadal d'enguany, l'espanyola, i ha estat un èxit. Se'n parla arreu, se'n fan paròdies i gairebé tothom l'ha vist -i canviat de canal ràpidament- un cop o altre, però la finalitat per la qual fou creat, suposo que donar a conèixer encara més aquesta loteria, s'ha assolit amb escreix.
No passa res que els personatges que hi surten facin tuf de naftalina i els seus moviments semblin els dels autòmats del Tibidabo. Tampoc passa res que la majoria de colls semblin cortines venecianes, excepte el de la Caballé -quina por que fa!- que està en fase de momificació, estirada per tot arreu i amb perruca de pèl d'onagre i pedres als ulls. Encara passa menys que els vestits siguin carrinclons, recuperats d'un bagul polsegós d'una de les primeres pel·lícules de l'Esteso i la cançó sigui horrorosa. I ara, no passa res. Valentia espanyola. Talent ibèric. Res de fer un anunci enginyós, modern i alegre. I ara! Un salt al temps. A èpoques pretèrites. D'acord que s'ha donat a conèixer i que el prestigi dels que hi surten, ja em perdonareu, fa temps que està sota mínims, però, i allò de la dignitat? De la vergonya aliena? No en tenen?
La traca final és en Raphael tancant el clip amb un gest superb, segur que a la nit va haver de prendre una truita d'ibuprofens per refer el seu sofert canell, que amb tant de moviment se li deuria luxar.
Res. Felicitats a Tactics Europa i si us plau torneu a guardar els personatges a l'armari, al fons i no us descuideu de les boletes de naftalina per un altre any. Jo, ara mateix, vaig a comprar quatre números de la loteria catalana, que si bé la imatge també és prou penosa, amb aquella senyora tan nostrada, penós per penós, els de casa, és clar.