dimecres, 11 de desembre de 2013

Espanya contra Catalunya. I tant!

En Margallo s'escandalitza i mou les carns a banda i banda com un entranyable gos Sant Bernat després de la migdiada. Obriu els paraigües que baveja! La Rosa Díez, mestra tites d'ulleres lletges però de moda, aquella socialista que ara va més a la dreta que la dreta, per cert quina mostra de socialisme espanyol que hi ha que dóna ultres quan l'esquerra es descoloreix, avisa que anirà als tribunals. Mentre, els Ciudadanos, sempre a punt per a la gresca, diuen que també s'hi acostaran. I tant! En Cañas no se'n perd ni una. On hi hagi mala bava, ell serà la boca biliosa. I davant de tants vestits trencats, tants crits al cel i tantes lamentacions, ningú és capaç de rebatre-ho amb arguments. D'apuntar-se al simposi. A ningú li passa pel terrat, aquest il·lustre terrat que tenen però que no enceren gaire sovint, anar-hi i rebatre amb fets i dades els punts allà exposats. Que diuen que en Felip V era un fill de sa mare, tarat, eunuc, prepotent i sàdic que va intentar arrasar Catalunya, aleshores s'hi va i es desmunta, amb proves si n'hi ha, de la seva bondat i bon fer. Del seu amor vers les lletres catalanes, la sardana i la botifarra. Que parlen de l'ofec a la llengua de tots els governs de la pell de brau, doncs el mateix, s'aporten proves de com l'Estat mima i estima el parlar d'en Llull. No només el de bàsquet, sinó l'altre Llull, el de les lletres. Però si hi van, que hi enviïn historiadors, saberuts, experts, doctes, llicenciats o catedràtics i deixin polítics, periodistes, flequers i peixeters entre d'altres per a altres afers. I així anar rebatent un punt rere l'altre. Amb arguments i dades. Perquè l'Estat té mecanismes per estudiar i avalar i contrarestar tots els punts si realment són erronis, però aquests demòcrates espanyols, que van a l'enterrament d'en Mandela i s'emocionen, no pel decés, i ara, sinó perquè allà va guanyar un trofeu de futbol la de la menstruació, tenen por de parlar. De raonar i argumentar. Perquè saben la veritat i aquesta és clara com el títol del simposi. Espanya contra Catalunya. Doncs això, que aquests mateixos que tampoc volen deixar que un poble s'expressi votant, màxima expressió de la democràcia, perden la raó d'enfadar-se i rondinar perquè qualsevol acte públic és fàcilment contestable si es fa amb arguments sòlids i dades. Si és que en tenen, perquè si la seva única resposta als greuges exposats són els tribunals o les amenaces, aleshores indirectament estant donant la raó als que organitzen simposis, consultes o qualsevol altre tipus de protesta, ja que la seva única arma, la seva defensa, és la mordassa. La coacció. La intimidació. El silenci com a resposta i això els delata, car només busca silenci aquell a qui no li agrada el que pot sentir, per por o ràbia. I s'acontenta eliminant la discrepància, encara que sigui al preu de la mentida.