dimarts, 29 de desembre de 2009

Ja era hora. A esquiar que hi falta gent




Per aquestes dates, fa un any, ja havíem fet unes quantes sortides a esquiar, però enguany sembla que no passarà a l'anuari de les esquiades com un any gloriós. La neu es resisteix a caure i quan cau, poc després la pluja l'acompanya fonent-la.
Així doncs, avui , després de les nevades i les pluges de la setmana passada hem anat al Port del Compte, a fer el Padró dels Quatre Batlles. La neu; primavera, les previsions del temps; negres.
Ara bé, les ganes podien més que el cap i un cop hem enfilat primer la pista que surt des del Sucre i després ja per corriols, de nou se'ns ha dibuixat un somriure a la cara.
Hem foquejat amunt com si el dia fos esplèndid i la neu pols, però gairebé al cim hem hagut de fer mitja volta. Una boira espessa, com una cortina blanca, ens desdibuixava el relleu, i el cel i la terra es confonien. Així doncs, sabent que des del cim estant només veuríem un decorat blanc, hem decidit girar cua.
Ara, la passejada ha servit per encetar la temporada i ja només ens cal buscar un nou objectiu per assolir amb aquella alegria.

dissabte, 26 de desembre de 2009

El Principi d'orquestració dels Ciutadans i d'altres

Avui he baixat a Barcelona per allò dels àpats familiars i com que no conduïa, m'he dedicat a observar el paisatge, però al cap d'una estona, com que ja l'he fet moltes vegades, m'he anat distraient amb els cartells, mirant-los i llegint-los.
Primer com un joc, veient què s'ofertava i després, a mesura que anava passant l'estona, he començat a mirar amb uns ulls més escrutadors, més crítics.
Poc a poc m'he adonat que la major part de la retolació era en castellà i la veritat, de cop m'ha vingut a la ment els comentaris i les afirmacions que de tant en tant deixen anar personatges de la faràndula com el Boadella, el Loquillo o bé Ciutadans. Què hi farem, em queden gravats certs comentaris i malauradament em retornen sovint davant de certs estímuls.
Del Boadella diríem que potser està actuant, buscant mercat, mentre que del Loquillo, per cert un cantant a qui escoltava assíduament d'adolescent, doncs això, que la seva música potser ja està una mica passadeta i no té res a veure amb la llengua. Caldria que algú li digués, algú proper per evitar suspicàcies, que això del tupé va de baixa, que només es porta per Carnestoltes o als matrimonis de les Vegas, i que al vestuari hi afegís un toc de color, qui sap, potser després les seves cançons tornarien a brillar, fins i tot en castellà.
Ara, el súmmum, la cirereta del pastís, els Ciutadans, l'estrella de la perversitat, els maquiavels de la política. Aquests m'han encès. Ja ho sé, no és nou i la veritat, si són així no cal capficar-se, però m'indigna. M'exaspera, perquè són allò que denuncien. Són mentiders, manipulen hàbilment, fan un discurs demagog, oportunista i de passada atien l'odi a partir de lectures esbiaixades i a mida. Del què fan res és gratuït o per manca de criteri, obeeixen a un objectiu, a una lògica de partit i fan asseveracions falses i reincidents per tal de crear el dubte i dibuixar una realitat a mida, tan sols per aconseguir vots al preu que sigui, fent polèmica allà on no n'hi ha, creant realitats virtuals catastròfiques.
El més greu però, és que si bé des de Catalunya estant es té clar que no és veritat allò que diuen, només cal sortir de casa amb els ulls oberts i les orelles parades per adonar-se'n, a fora, a l'estranger, sembla que és un discurs que qualla i no em preocuparia si no fos perquè ens descriu falsament, sense cap mena d'escrúpols, donant una visió de país que no existeix. Com a mínim quan ens ataquin, dialècticament és clar, que sigui perquè som com som i no per com ens descriuen uns polemistes buits. Ep, i no són els únics però un altre dia en parlarem dels altres, només faltaria.
Si voleu saber més coses de com funciona la mecànica de certs personatges us recomano aquest enllaç, és força aclaridor, sobretot una lectura atenta dels Principis.

dijous, 24 de desembre de 2009

Un dia més, per sort.




Avui és un d'aquells dies.
A fora fa vent, força vent. Els arbres es vinclen fins a acaronar el terra humit i el cel cendrós promet encara un darrer ruixat. Fa dies que la neu de principis de setmana s'ha fos, però potser tornarà, mai se sap, som a l'hivern.
Mentrestant, des de la finestra estant, amb l'escalforeta de la llar i aquella mandra que s'arrossega des del sopar d'abans de vacances amb els de la feina, miro a fora i sembla que el temps s'aturi, somnolent i mandrós.
Ara mateix, el sol, aquell desconegut que no ens visita des de fa no sé quan, treu el nas rera un gran núvol, poca estona, només per recordar-nos el seu escalf o qui sap si per desitjar-nos un bon descans.
I malgrat la fredor de l'ambient, malgrat el dia rúfol, avui és un d'aquells dies càlids en què tot convida a descansar, a viure el present, sentir-se bé i somriure agraït.
De lluny ressonen les passes apressades de l'infant, del fill que encara no enceta el primer hivern però que sembla que sempre hi ha estat, gatejant explorador. Ara sabem que la casa ja no tornarà a ser silent, l'ordre serà sovint absent, doncs les rialles i els plors ompliran tots els racons. Ja se sap, com les persones, les cases tenen memòria.
I aquest vespre, per sopar, poca cosa, un àpat per a dos però amb un tercer a l'aguait. Amb el tercer a l'aguait.
De segur que anit serà especial, no perquè sigui la nit de Nadal que poc ho celebrem, menys hi creiem, sinó perquè després de dies de no parar, avui hem aturat en sec. Hem posat el fre de mà, sabedors del què vindrà, contents del què tenim.
Avui celebrarem en família això, on som, on hem arribat i demà, quan comencem a desfilar per les cases conegudes, a reviure velles tradicions plenes de l'escalf familiar, portarem quelcom d'aquesta alegria o si més no d'aquesta família.
Però no ens enganyem, no és de celebracions que viurem, serà del dia a dia treballat. Avui, com ahir, com demà o bé el mes vinent, és un dia per a compartir, per a gaudir del què tenim, amb els que tenim.
Ja li podem posar el nom que vulguem, que la veritable fe, per a mi, rau en les persones. Les persones que quan cal són a tocar, del tal o del Pasqual, dels que te n'has de refiar.
Per tant, bones festes a tots aquells que sense celebrar res ho celebren tot cada dia, per aquells que s'hi pot comptar. Bones festes per a ells i elles.

diumenge, 20 de desembre de 2009

Un altre Nadal i ja en van desenes.

Als carrers, càlids fins fa res, els llums fa dies que ho anuncien, gairebé ens amenacen i a les emissores de ràdio, sonen altre cop les velles cançons meloses sense parar. Un any més, ja el tenim aquí, l'entranyable Nadal.
Una d'aquelles festes carregada de contradiccions, sinó la més. Mentre ens atipem sense parar, amb una taula curulla que espanta, mirarem programes solidaris i potser, els més empàtics, sovint els més peixats, oferiran quelcom pel desafortunat. Qui sap, potser portaran un paquet d'arròs o bé un pot de mongetes, tant hi fa, tot sigui col·laborar. I després, un cop desprès de quelcom insignificant, una engruna del rebost, tornarà a taula a endrapar sense remordiments, amb un somriure de solidaritat a la cara, sabedor que aquelles menges a casa exposades no hi haurà qui se les acabi. Sort però, de Sant Esteve, que ajudarà a minvar el sobrant de l'àpat nadalenc.
I entre missatges de solidaritat, pau i harmonia, arribats amb postals de bones intencions, el compte corrent minvarà, doncs arreu ho diuen, cal comprar. A més despesa, més felicitat!
Antany era festa religiosa, ara, excepte algun espècimen estrany, és sobretot una festa comercial. Anuncis, falques, cartells i missatges mil per satisfer les misèries a cop de talonari que l'endemà cal treballar per tornar a comprar.
Com mana la tradició, gairebé imposició, aquests dies de nou ens trobarem amb un munt de gent i potser, qui sap si pel narcòtic dels missatges o per l'absurditat de la situació, semblarà que estem més propers o potser ens ho voldrem creure i segur que el fred ajudarà a refer lligams, tancats al voltant de la taula ben parada o bé amb un cafè fumejant.
Nadal no em fa ni fred ni calor, però és cert que el temps ociós permet retrobar-se, sobretot quan el fred és viu i hi ha aixopluc a prop. Així doncs, de nou riurem amb amics i familiars, de nou serrarem les dents amb aquell parent, la família no es tria, només faltaria, i potser de nou sobreviurem a un altre Nadal. Coses bones i dolentes, arreu n'hi ha.
Per si de cas, com que tota moneda té dues cares, fins i tot el Nadal, us deixo una cançó menys melosa, igual d'enganxosa, que les de costum.
Bona aturada de la feina, diguin com en diguin i gaudiu del descans.

dimecres, 16 de desembre de 2009

Que no es perdi cap festa

Parlant d'aquestes personalitats i la llibertat proposo que per fer gala d'aquesta i atendre les seves demandes, els posem també a la plaça i els persegueixin amb piques i lleons, res, estil festa romano-cristiana, perquè no es perdi la tradició mil·lenària i Barcelona segueixi tenint totes les expressions de la cultura.
Llibertat per a tothom!
Ah, i si queda algú, una crema de bruixes també estaria bé. Cal, sobretot, preservar tradicions malgrat siguin sanguinàries, arcaiques, retrògrades, absurdes i condemnables.
Fem que Barcelona sigui la capital de tot, per absurd que sigui.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Un altre manifest

Fa temps, visitant les espanyes, vàrem arribar a un poblet petit. Poca cosa, quatre cases i res més. Alegria nostra eren festes. Ja del carrer estant sentíem la xauxa que hi havia. Crits, aplaudiments, rialles i sons joiosos.
Sorpresos per aquest regal, doncs no ens ho esperàvem, ens encaminàrem cap allà tot seguint els sons llunyans. Carrerons després, arribàrem a una gran esplanada on es congregava una munió de gent. Nens, nenes, adults... tots allà cridant i rient.
Un espectacle envejable. Frisosos de participar ens acostàrem a veure què passava a la plaça, ja a punt per a unir-nos a la gresca.
Delimitant l'espai, unes graderies atapeïdes feien un redol ben tancat. L'anàrem seguint mentre sentíem els crits dels allà presents. Des de darrera, nens que no havien entrat, estaven penjats de les baranes tot animats i traient el cap entre la munió, mirant cap a dins.
Després de fer gairebé tota la circumferència arribàrem a una porta. Ens aturàrem i ens miràrem.
Allà, estès a terra, ulls vidriosos i sorpresos, poruc i traït, llengua penjant, hi havia un brau mort. Un enorme animal d'uns 500 quilos estirat.
La veritat, m'impactà. Ens impactà. Altres cops he vist animals morts, altres cops he vist gent fruir del patiment d'ells, però la mirada d'aquest, una mirada buida i alhora afligida i aterrida em deixà glaçat.
Què hi faré? No sóc aliè al patiment, malgrat sigui d'un animal o a causa d'aquest i a més, magnificat, ampliat per l'alegria d'altres em descol·locà. Em revoltà.
Vaig sentir ràbia per aquella injustícia, per aquella salvatjada. Ja sé que s'han escrit rius de tinta, però amb el brau cara a cara, què pots dir? Com ho justifiques? Com a cultura? Com a art?
No senyors, no. És una covardia i una salvatjada, pitjor, perquè segons com, sembla que bé de gent culte, de gent cultivada, almenys els que ho defensen.
Ara veig que s'ha fet un manifest protaurí i la llista de signants esfereeix. Realment creuen que és art o bé esperen treure'n quelcom en contrapartida defensant aquesta humanada? ( no dic animalada perquè ells no ho farien )
Personatges alguns sorprenents, d'altres evidents, i sinó, mireu: Miquel Barceló, Albert Boadella, Francesc de Carreras, Arcadi Espada, Jordi Estadella, Jordi Évole, Carles Flavià, Concha García Campoy, Mario Gas, Pere Gimferrer, Mercedes Milà, Pep Munné, Josep Maria Pou, Josep Puigbó, Enric Reyna i Jaume Sisa.
Com va dir Ghandi i malgrat Espanya és un estat, "l'evolució d'una nació pot veure's en el tracte que reben els seus animals".
I ho trobo lògic.
Per cert, us recomano aquest vídeo.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Un motiu més per estimar Calders


FINAL DEFINITIU: Calders.
cens 750.
participació 381 (50,80%).
Sí:
353 (92,89%)
Abs: 17 (4,47%)
No: 10 (2,63%)
Nuls: 1( 0,01%)

i res més a dir...

Camí cap a la Independència


Avui pensava fer-ne un dia de ritual. Sortir tota la família plegada i anar a votar. Ara bé, l'home proposa ( amb permís de la Lali, tot i que ella també proposava ) i el fill disposa.
Des d'ahir que té febre i per tant, res d'anar plegats, a escapar-nos quan podem i a gaudir d'aquesta jornada però en la intimitat.
Ara bé, malgrat el vist i no vist d'anar a votar, la felicitat hi és i el vot l'hem fet. Primer un, després l'altre i el Berenguer... quan sigui vinculant, d'aquí poc.
Per cert, heu vist la quantitat de mitjans estrangers que en parlen, des de Madrid fins a París, passant per Angola, Escòcia, Anglaterra, Itàlia, el Quebec, Turquia, Brasil, Suècia, Suïssa, Paraguai ... Per cert que cadascú fa la seva lectura i si bé en general són força objectius, donant dades, els diaris espanyols són més partidistes, com no.
Una dada, a Calders, al migdia català, les dues, un 30% de participació...
Sembla que quelcom es mou... jo ja poso el cava en fresc o el xampany, que si arriba el dia, brindem amb aigua bruta si cal.

dissabte, 12 de desembre de 2009

D'aprop hi ha un altre món.



Com faig sovint avui he sortit a passejar la Píxel, la d'Atura que tenim, amb la càmera amb mà i ben abrigat.
És un dia rúfol, un d'aquells dies que convida a no moure's de casa, seure al costat de la llar de foc, en el meu cas a tocar del radiador i a veure-les venir.
Tot i la mandra, els lladrucs insistents em reclamaven, amb força de voluntat he sortit i malgrat tenir al davant la postal de sempre, Montserrat de fons retratat ja de totes bandes, he pres de nou la càmera.
Fa dies la Lali, la meva dona, em regalà un macro i potser per això, quan surto, encara que sigui al camp de sota o a la plaça major, camino com qui busca bolets, veient el proper objectiu. Deuen pensar que estic ben tocat, però m'és igual, és un altre dels meus moments.
De lluny pot semblar que no hi ha res de nou, però a tocar del nas si t'ajups, malgrat tenir-lo gran, sempre trobo quelcom especial.
Avui unes gotetes de rosada i una dent de lleó. Ja n'he vist força d'aquestes, però cada una té quelcom. I pensar que jo me'n reia de les projeccions de diapositives de flors de la SEAC... Però aquí em teniu, més feliç que un vedell per quaresma buscant què retratar.
Demà, ja veurem, després de votar, hi tornarem.

dijous, 10 de desembre de 2009

Se'n parla poc, per no dir gens.

A tres dies per a les eleccions més importants d'aquest país, si més no per a un tant per cent elevat dels ciutadans ( dels bons no dels de faràndula ), TV3 encara no en parla. I dic important perquè una pregunta tan directe i clara sobre la voluntat i el parer dels catalans mai s'havia fet.
Sembla però, que TV3 l'endemà farà un debat o quelcom de semblant sobre el tema. Ben cert que no els deu semblar prou noticiable o potser és que deuen tenir ordres d'explicar el mínim, de dir-ne només quatre coses de les imprescindibles per anar complint l'expedient, però no és rigorós. Ah, això sí, mentrestant anem veient el marcador de la Marató cada dos per tres i ens empassem un munt d'anuncis promocionant-ho.
Tinc clar que cal ser solidari, ben segur, però qui en serà de solidari amb la causa catalana? Qui vetllarà pel país si no som nosaltres?
Sort en tenim encara dels mitjans escrits que en parlen, perquè com deia Media.cat, si no surts als mitjans, és que no existeixes.
I sembla que és a aquesta premissa a la qual s'aferren per no donar-ne dades i passar de puntetes per sobre del tema, ara bé, potser a la llarga els sortirà car, doncs s'estan retratant, i qui sap si potser arribaran tard a una de les notícies més importants dels darrers anys.
De moment quatre eurodiputats seran observadors internacionals, la BBC i France 1 seguiran des de Tàrrega les consultes. També Le Monde, France-Presse, Reuters, la noruega Sami Press, Proceso de Mèxic, La Croix francès, el Volkskrant d'Holanda o la televisió pública de Luxemburg ja han acreditat periodistes. A més a més la BBC enregistra un reportatge a Osona sobre aquestes ... Tots menys la nostra. Per tot això, malgrat TV3, el ressò mediàtic internacional està garantit.
Per cert, avui s'han fet les votacions anticipades de Calders, amb una participació de gairebé un 3 %.
Veurem què passa diumenge.

dilluns, 7 de desembre de 2009

Fem-ne una foguera

Hi ha un paio rodanxó, babau i un xic alienat, que vagi on vagi darrerament sempre me'l trobo. Fa temps que miro d'esquivar-lo, vinga a passar de llarg allà on intueixo que pot ser, però poca pena d'un servidor, és com el mosso la nit que has begut, sempre te'l trobes amb somriure de talòs.
El rebuig em ve de lluny, no perquè vagi vestit molt carrincló, ni tampoc perquè pensi que a la seva edat ja hauria d'haver madurat, això és cosa seva, sinó perquè m'embafa. M'omple com un àpat de Nadal.
Temps enrera me'l vaig escoltar, fins i tot el vaig acompanyar - desitjós d'agradar- però amb un discurs suat - trisil·làbic a molt estirar - i una presència enutjosa, va aconseguir que l'avorrís. Més encara, aconseguí que enyorés les graelles ben enceses del conte dels tres porquets.
Ara, un any més ens ha arribat i aquí i allà el veus escalar. Un cos que cap xemeneia pot empassar, però ell vinga provar.
- Bola vermella esquitxada de blanc, torna-te'n a casa, emporta't els nans.
Al nord, vell estranger, vés on et vulguin escoltar. Aquí, malgrat no ser monàrquics, - volem eradicar l'hemofília - moltes llars de fa temps, els tres reis deixem passar.

diumenge, 6 de desembre de 2009

Falten 7 dies.


Ja friso. Tinc ganes de llevar-me i sortir a passejar tranquil·lament.
De nou diumenge. Un diumenge més. A fora, sentir l'aire gèlid al rostre, buscar l'escalf d'un sol brillant que malda per reviscolar-te.
Els carrers segur que bulliran de vida i després de travessar mig poble, arribar a la botiga serà com sempre, després d'un munt de salutacions cordials. Allà, amb el diari sota el braç, amb l'olor encara de paper plegat, comentar la jornada que s'enceta i que de segur serà llarga.
Un dia com un altre. Les cares, les de sempre.
Però malgrat tot, un dia diferent.
Per primer cop votaré el destí del meu país. No serà vinculant, és clar, però serà la més important. Anys que fa que voto i tots per arribar aquí. Totes per poder decidir.
El dia més important, si de política parlem. L'endemà res canviarà, segurament, però no cal. De moment, és clar. Donem-els-hi temps per pair-ho, ara ja no ve d'un any. Només em cal saber-me escoltat per primer cop, sense filtres, sense matisos, clar i català.
Sí o no, però alt i fort, fins a Europa, fins al món. Passant per sobre de Madrid, saltant-nos el mur espanyol. Escolteu el poble català, malgrat vulguin fer-nos callar, malgrat no vulguin escoltar-nos, seran les eleccions més importants de la meva vida.
Diumenge 13 de desembre, seré més feliç. Diumenge podré dir ben clar, jo no he decidit ser espanyol, mai m'ho heu preguntat, jo, només sóc català.

divendres, 4 de desembre de 2009

Egunkaria aurrera

Ostres, pel poc que en sé, no puc més que creure en la seva innocència i més veient de qui ve l'acusació.
Fa set anys que es va tancar el diari Egunkaria i si bé el fiscal vol l'arxivament de la causa, segueix endavant per les acusacions populars de l'Associació de Víctimes del Terrorisme i Dignitat i Justícia, tot i que en altres casos, només amb les acusacions populars, es suspengueren aquests.
Un incís, sempre he trobat molt revelador el nom que s'atorguen certs grups, com Dignitat i Justícia, Ciutadans, Basta Ya, Hazte oir... Atacant en d'altres el què és l'essència del seu ésser, però bé, deixant de banda això, cal dir que de nou torna a veure's la maquinària judicial estatal contra un mitjà de comunicació basc que no els és còmode, potser, qui sap, perquè al ser en basc, no l'entenien i per això se'n malfiaven.
Aviat tornarem a veure periodistes, no l'esperpèntic Losantos o l'adoctrinador Pedro J. Ramírez, sinó el Martxelo Otamendi i l'Iñaki Uria entre d'altres, al banc dels acusats. I és que aquest sistema té això, si es malparla, insulta, humilia, critica, amenaça, menteix, exhorta i coarta entre d'altres coses des de la testosterona nacional, és més permissiu i fins i tot lloable, que defensar amb la paraula escrita el país ocupat.
Així doncs, tornarem a veure una caça de bruixes.
Per cert, us ho recomano que un dia que us vulgueu empipar, escolteu al Losantos, poc durareu, ja que destil·la un odi i una ràbia que fa por, però entendreu el perquè d'aquell impossible encaix amb el veí.

dijous, 3 de desembre de 2009

13 D. Sí, sí, sí.

Sembla que el moviment s'estén. Potser només serà una sacsejada puntual, potser una flor d'estiu, però el què està clar, és que el debat endegat darrerament a partir de les consultes, ha obligat a molta gent a reflexionar-hi.
Ara tothom comença a posicionar-se i això vol dir reflexionar seriosament sobre el tema. Si fins ara la impossibilitat de la resposta feia inútil el plantejament de la pregunta, ara, amb la possibilitat de deixar empremta en forma de resultat electoral, fa que tothom es vagi posicionant. Tothom, és clar, de l'esfera pública, però de retruc comencen a sortir resultats d'enquestes, reflectint també la sensibilització creixent existent.
Cal recordar també, que si bé no es cansen de dir que no té valor, car no està reconegut per l'estat, si la votació és massiva, quina altra confirmació caldrà? Es negarà l'evidència del resultat, tancant els ulls o mirant a " la ancha Castilla"? I si un gran tant per cent dels catalans va a votar i aquest vot és favorable, caldrà el consentiment d'algú altri per concedir-nos el dret a escollir?
Per descomptat que no ho reconeixeran, hi tenen massa a perdre i res a guanyar i a sobre intentaran per tots els mitjans boicotejar les eleccions. De moment ja es mobilitzen els fatxes de torn, amenaçant per tal de coaccionar als votants i desestabilitzar la jornada electoral.
Però mentre a les espanyes malden per amagar la pols a sota l'estora fent anar la maquinària judicial estatal per impedir la lliure i pacífica expressió d'un poble, a l'esfera internacional hi ha d'altres reaccions. Una, des d'Escòcia, on el parlament sembla que a partir de la proposta d'un diputat, podria acabar votant a favor de donar suport a les consultes.
Tot i això no ens enganyem, si sortís l'opció de la independència, només els catalans hi serem per reclamar-la, car com Pilats i no sent Escòcia un estat, als estats, una mà, renta l'altra mà.

dimarts, 1 de desembre de 2009

L'escola que tenim

Avui a l'escola, només arribar, m'han comentat si aniria a esquiar al febrer. De bon matí, amb mig cervell que rutlla i l'altre que encara es situa, m'he trobat quequejant no sé què, vaja, no ho he entès. Potser era, he pensat, una altra de les bromes matineres que arreplego a mig vol.
Ara bé, a mesura que la conversa ha anat avançant i després de demanar que m'ho expliquessin, m'han sorprès amb les declaracions de la Sra. Rius, Secretària General del Departament d'Educació, que deia, i cito segons el què publicava el sindicat USTEC, que ” canviaven el calendari perquè ho havien demanat les estacions d’esquí”.
A més, dins d'aquests nous canvis, un altre de substanciós és la supressió de la jornada intensiva de juny i l'avançament de començament del curs amb nens i nenes a inicis de setembre.
Tots aquests canvis sembla que s'argumenten amb base a l'informe PISA, per tal de fer millorar el sistema educatiu de Catalunya i afavorir el procés d'ensenyament-aprenentatge.
No discutiré sobre els beneficis d'esquiar a mig segon trimestre o bé sobre la necessitat de començar el 7 de setembre o el 7 de desembre.
Ara bé, no tinc massa clar si augmentar la quantitat d'hores dels infants - proposava també mantenir les escoles obertes per les AMPA al febrer -, treure la jornada intensiva o organitzar el calendari amb visió empresarial sigui el millor. El millor, ben entès, pels infants.
Que als mestres ens facin treballar més hores o reciclar-nos o ens retoquin l'horari, això ho discutirem a nivell laboral, però el què crec que no es pot fer, és usar els infants com a peces d'un engranatge productiu.
Que el sistema educatiu fa força aigües, no ho discutiré, però parlem-ne de fons, busquem solucions. Plantegem-nos què necessiten els infants, quins són els punts forts i febles de l'educació i posem fil a l'agulla.
Cal segurament una revolució educativa, però plantejada a nivell d'objectius, de ritmes de treball, d'horaris d'aquests, de formació dels docents, de calendaris, però de recursos també.
És injust, per un nen o nena de tres anys o més, estar a l'escola de 9 a 5 i després sumar-hi activitats extraescolars. Això fa una jornada laboral molt llarga, gairebé com la d'un adult i si busquem culpables, no triem els fàcils, els pares o les mares. Potser no ho decideixen, potser no tenen opció, potser caldria repensar l'estructura empresarial, les prioritats d'aquest país.
Hauria de ser el moment d'adaptar no l'escola als horaris laborals sinó els ritmes empresarials a la vida familiar, fent que la criança sigui un dret i no un maldecap. I segurament a la llarga no ens penedirem.