diumenge, 6 de desembre de 2009

Falten 7 dies.


Ja friso. Tinc ganes de llevar-me i sortir a passejar tranquil·lament.
De nou diumenge. Un diumenge més. A fora, sentir l'aire gèlid al rostre, buscar l'escalf d'un sol brillant que malda per reviscolar-te.
Els carrers segur que bulliran de vida i després de travessar mig poble, arribar a la botiga serà com sempre, després d'un munt de salutacions cordials. Allà, amb el diari sota el braç, amb l'olor encara de paper plegat, comentar la jornada que s'enceta i que de segur serà llarga.
Un dia com un altre. Les cares, les de sempre.
Però malgrat tot, un dia diferent.
Per primer cop votaré el destí del meu país. No serà vinculant, és clar, però serà la més important. Anys que fa que voto i tots per arribar aquí. Totes per poder decidir.
El dia més important, si de política parlem. L'endemà res canviarà, segurament, però no cal. De moment, és clar. Donem-els-hi temps per pair-ho, ara ja no ve d'un any. Només em cal saber-me escoltat per primer cop, sense filtres, sense matisos, clar i català.
Sí o no, però alt i fort, fins a Europa, fins al món. Passant per sobre de Madrid, saltant-nos el mur espanyol. Escolteu el poble català, malgrat vulguin fer-nos callar, malgrat no vulguin escoltar-nos, seran les eleccions més importants de la meva vida.
Diumenge 13 de desembre, seré més feliç. Diumenge podré dir ben clar, jo no he decidit ser espanyol, mai m'ho heu preguntat, jo, només sóc català.