Maladeta ( 3.308 m. )

Avui hem anat amb el Josep i el Dome a fer  la Maladeta ( 3.308 m. ). Vàrem arribar ahir al refugi. Cap a quarts de cinc vam aparcar als Llanos de l‘Hospital ( 1.700 m. aprox ). Després de fer uns metres amb els esquís a l’esquena, fins a l’inici de les pistes de fons, ens vàrem calçar els esquís. Vam fer tota la vall fins al pla de Besurta i des d’allà, vàrem enfilar cap al refugi.

Aquest matí, ben d’hora, ens hem calçat els esquís, amb ganivetes perquè estava un xic gelat, i hem enfilat cap a la Maladeta. La neu estava molt bé.  Hem sortit del refugi a 2.140 metres i hem anat guanyant alçada fins al peu del corredor de la Maladeta, a uns 2.900 metres.

Allà hem deixat els esquís. Bé, el Josep s’ha quedat allà que avui no estava massa fi i es reservava per fer el pic de la Rimaia i amb grampons i piolets, hem anat pujant el corredor. No ho semblava però un cop hi érem, hem vist que s’aixecava molt. Hem anat pujant fent escaleta. A dalt, a la sortida, hi havia el tros més dret i complicat, ja que calia flanquejar unes roques. Sortint del corredor, ja per un pendent suau, hem acabat de pujar fins al cim.

La baixada l’hem fet pel corredor de nou. D’esquena al pendent i amb compte, sobretot al desfer el primer tram. Després, poc a poc, hem anat baixant i ens hem trobat amb el Josep.

El Dome i ell han intentat fer el pic de la Rimaia, però el corredor d’aquest encara era més dret que el de la Maladeta i la neu no estava massa bé, així doncs, ho han deixat córrer.

Des del peu d’aquest corredor hem iniciat el descens amb esquís el Josep i jo, el Dome anava amb raquetes. A la part de dalt la neu estava fantàstica. Neu un xic dura però sense estar glaçada. A mitja alçada ja hem trobat algun canvi de neu i a baix, sí que ja era més complicat perquè t’enfonsaves més.

És però un gran descens, més de 1.300 metres de desnivell fins al cotxe . Avui he gaudit molt, moltíssim. A més a més feia un dia claríssim, tot i que fred.

Pic de Pessons ( 2.862 m.)

Aquest matí hem quedat amb la Verònica i el Josep per anar a fer esquí de muntanya. Ens hem trobat a quarts de set i hem anat fins a Grau Roig, on hem aparcat cap a quarts de nou.

Sortint de pistes volien anar fins al pic de Pessons i després, si el dia acompanyava, anar a fer el Montmalús.

Hi havia força neu, tot i que alguna pista estava tancada, de fet per la que hem pujat. Hem arribat al final de les pistes, on el camí es bifurca. D’una banda cap al Montmalús i de l’altra al Pessons ( 2.862 m.).  Hem pres un tros de pista per anar cap al llac que hi ha camí del Pessons. Aquí, a la baixada, se m’ha trencat la cinta del pal, però amb un cordino petit,ho he pogut arranjar.

Hem anat flanquejant el llac, seguint una traça ben ampla i marcada, no sense haver de recular algun tros en mirar el GPS.

En un tram, hem passat per roques nevades però amb alguns forats i entremig d’aquestes, he sentit un crec a l’esquí. Sí, s’ha obert. De fet s’ha trencat, no s’ha separat però s’obria. Per tant, veient com estava, me’ls he tret i he seguit pujant caminant. Una odissea. Fins gairebé  al peu de la canal de l’Isard abans del coll per fer el cim he anat seguint un xic de traces, però m’enfonsava força. Primer un pam. Però més endavant fins al genoll de tant en tant i més endavant fins a l’engonal. Ha estat molt dur. Sobretot perquè no pots preveure quan t’enfonsaràs. De cop el terra desapareix sota els teus peus i et trobes amb una cama colgada. Fart d’aquest patir i cansat, m’he posat els esquís un tros, però no anaven massa bé. Es doblegava al fer el joc de caminar. Me’ls he tret de nou i he anat progressant fins a la canal. Allà, la Vera i el Josep també se’ls han tret i amb el piolet hem anat pujant fins al coll. A dalt feia molt vent sortint de la canal. Hem deixat motxilles i hem acabat de pujar.

Al cim la temperatura era de menys mig grau però pel vent, la sensació era de menys quinze graus.

Després de fer quatre fotos hem desfet camí. Massa vent i una cresta que desconeixíem ens ha fet dessistir d’arribar al Montmalús.

Un cop a les pistes he provat de posar-me de nou els esquís. Aquí han anat bé lligats per davant i darrere. He pogut fer una bona baixada. De fet, tot i que he patit molt enfonsant-me a la neu, empipat perquè l’esquí s’ha trencat i hauré de buscar-ne un en plena temporada, m’ho he passat molt bé. Feliç de poder perdre’m per la muntanya, gaudir dels seus paisatges, enfilar canals, creuar llacs… I malgrat tot, encantat de la sortida.

Al final ens han sortit uns 22 km imés de mil metres de desnivell. 

Pica de Cerví ( 2.753 m. )

Avui, amb el Josep, hem anat cap a Boí. Hem quedat a quarts de set i cap a les deu ja érem a peu de pistes de Boí, a uns 2.000 metres.
Feia un dia fred, però assolellat. Hem començat a pujar per les pistes, que estaven ben nevades i alguna trepitjada, tot i que tancades, pel barranc del Confòs. Al coll, hem flanquejat fins al peu de les canals que pugen al cim. Directe a aquest n'hi ha dues, una a la dreta i l'altra a l'esquerra. Parteixen ambdues d'una pala.

Allà hem deixat els esquís. Tot i que hi havia un bon gruix de neu, de tant en tant es veien pedres i ens ha semblat que la baixada no seria massa esquiable.
Hem pujat amunt per la canal, amb uns vint o trenta centímetres de neu pols sobre una capa de gel poc contínua.
Amb grampons i piolet hem progressat fins al coll. Des d'allà hem enfilat la cresta fins al cim. Un tros de cresta curt, per acabar amb neu ventada a dalt.
Al cim, a 2.753 m., estàvem a -10 graus, tot i que la sensació tèrmica, segons un aparell que porta el Josep, era de -25 graus.

La baixada l'hem fet pel mateix camí, excepte un cop a pistes que hem buscat el camí més llarg.
Bon inici de temporada tot i que encara li falta un xic de neu per poder baixar sense patir pels esquís.

Fem pastissos

Dimecres, com cada setmana, vàrem anar al bosc amb els infants de l'escola. Aquest dia anàvem a buscar cireres d'arboç. La secada ha fet que madurin abans de temps. Amb un bol ple, vàrem estar comentant què en faríem i al final, vàrem decidir fer un pastís.
L'endemà a la tarda ens vam separar per grups i vam fer els pastissos. En una taula hi havia els ingredients i les balances. En una altra, perquè amb les cireretes fèiem melmelada, un fogó i al mig, les taules per cuinar.
Un cop repartits i amb la recepta a les mans, van començar a preparar les postres.
Cada grup de manera autònoma. Anaven a buscar els ingredients, pesaven la quantitat que necessitaven, agafaven els estris que calia i després els netejaven. Mentrestant, jo anava voltant, fent fotos, mirant com cuinaven. Fins i tot els que feien la melmelada actuaven sols. Al principi temia pel foc, però de fet, no calia. Anaven amb cura i vigilaven.
En acabar vam enfornar els pastissos i l'endemà, els vàrem menjar. A més, els vàrem compartir amb tota l'escola, ja que n'havíem fet força.
Durant l'estona que cuinaven, vaig gaudir molt mirant-los, veient com s'organitzaven, es distribuïen les feines i feien els càlculs necessaris tot interpretant les receptes.
Pocs plaers hi ha més grans sent mestre, encara que sembli una contradicció, que quan esdevens transparent i els infants no et necessiten. Saben que hi ets, però ells sols van fent amb confiança. La meva tasca fou preparar el  moment, comprant els ingredients, que de fet tampoc hagués calgut i un cop organitzats, deixar que la sessió fluís.
Dijous, cuinant, vaig gaudir molt, perquè m'agrada veure com els infants creixen i veure'ls actuar autònomament, és veure'ls créixer.

Pic de Delmàs ( 3.158 m. ), Pics de Mir ( 3.185 m. ), pic de Sayó ( 3.220 m. ) el Cordier ( 3.266m. ), agulla de Rimaia ( 3.265 m. ) i pics de Le Bondidier ( 3.152 m. i 3.185 m. )

Ahir vam sortir de Manresa amb el Josep, el Ton i el Lluc per anar cap a Benasc. Vam sopar allà i després, ja de nit, vam acabar d'arribar a la Besurta ( 1.900 m. ), on vam dormir fent bivac.
Aquest matí, a quarts de sis, ens hem llevat i hem enfilat cap al refugi de la Renclusa ( 2.134 m. ). Aquí ens hem separat. El Ton i el Lluc han anat per una banda i nosaltres per una altra.
Hem pres un corriol, marcat amb fites, que pujava cap al pic d'Alba, tot i això, ens hem desviat cap a l'aresta nord de la punta Delmàs ( 3.158 m. ).

Hem arribat a peu d'aresta i allà hem enfilat per una canal dreta amb pedra força descomposta. El pas es veia bé, tot i que no es veien fites. Hem anat pujant tot desviant-nos cap a la cresta, on els blocs de pedra són més grans i deixes enrere el sòl relliscós. Hem anat progressant fins arribar a la punta Delmàs. Una grimpada ben divertida. Després, des d'allà, hem baixat una mica crestejant, per anar cap al pic del Mir ( 3.185 m. ). Són dos cims. Hem anat pujant bé fins al primer, però del primer al segon cal passar un bloc de grau 6 d'escalada, una escletxa. Per evitar-lo, hem baixat un xic, un tram encordats, per després fer un flanqueig per la cresta i pujar-lo pel darrera.
Un cop fet aquest, hem pujat bé fins al pic de Sayó ( 3.220 m. ) i després hem anat caminant fins al Cordier ( 3.266 m. ). És un cim fàcil que es puja entre blocs però sense pati. Hem deixat les motxilles a peu d'aquest, ja que després havíem de desfer camí.

Al cim hem ganyipat i després hem anat a veure si era possible fer el pic de Rimaia ( 3.265 m. ). Després de mirar-ho força ho hem intentat, tot i que en aquest cas no dúiem corda. Hem anat crestejant, amb algun pas un xic aeri, fins a arribar a fer el punt més alt, una agulla, tot i que no és el pic principal. Per arribar a aquest calia fer alguns passos compromesos i hem decidit deixar-ho.
Baixant, hem decidit fer els dos cims de Le Bondidier ( 3.152 m. i 3.185 m. ). De nou una cresta fàcil i divertida fins als cims.

Un cop fet aquests dos, hem anat a buscar les fites per anar al coll d'Alba i des d'allà baixar de nou cap a la Renclusa i després a Besurta on teníem el cotxe i el Lluc i el Ton ens esperaven.
Al final ens han sortit uns 1.730 mestres de desnivell positiu en gairebé 18 km. Un dia ben distret i divertit.

Sóc CDR

Sóc CDR,. Sí. Ho sóc. Si més no en essència, en esperit i en algunes accions. Encara que m'agradaria ser-ho més, com el primer d'octubre on entre tots vàrem fer per votar. Uns portant les urnes, altres passant claus de wiffi que ens havien tallat i altres protegint col·legis electorals. Un poble que descobria la força de la gent i la brutalitat dels cossos policials espanyols. També dies més tard, a peu de carretera. Dient allò dels carrers seran sempre nostres i fent-ho. Sent poderosos.
Ara que està de moda puc dir que a casa tinc bombones de butà, perquè vaig de càmping, també encenedors, tinc llar de foc, claus i cargols, que a vegades arreglo coses i productes químics variats, des de lleixiu, que desinfecta a esprais de pintura, que quelcom he pintat. També un manual de química de quan estudiava aquesta ciència a la Universitat, on segur que hi ha reaccions exotèrmiques. Perquè de fet, a qualsevol casa hi ha de tot, si es vol. I si entren els energumens aquests que ni esbotzar portes saben, sentireu de tot, però en essència sóc pacífic. Pacifista diria. Tot i que a vegades costa de ser-ho. De ment vull dir, perquè d'accions, segur. La violència m'aterra.
Avui dia, encara no hi ha moment que vegi les imatges del primer d'octubre, de la brutalitat de la policia espanyola i no se m'escapi alguna llàgrima i ho reconec, no sóc pas cristià, no crec en cap Déu i per tant, en aquells moments, no els desitjo res de bo. Menys quan veig les puntades de peu que donaven a tort i a dret, a gent jove i vella, quan estiraven cabells, colpejaven o esbotzaven portes. Tot indiscriminadament. Sense cap tipus de remordiment. Alegres i fatxendes.
I veure aquests i als infames que sortien al seu pas a cantar el "a per ells", fa que no en vulgui saber res d'aquest Estat, ni d'uns habitants que es van mantenir i es mantenen en silenci davant de totes les barbaritats comeses aquí. No puc passar-ho per alt. No puc creure que un Estat actuaria talment si no sabés que té al darrera força gent. D'una gent que no els passarà comptes, ans al contrari, que els esperonaran a seguir endavant.
Per això, perquè uns no són res sense els altres, no puc tenir cap sentiment de simpatia amb un Estat que ens vol anorrear. Liquidar. Suprimir. Fulminar. Un Estat amb mirada encara franquista.

El projecte d'escola

Fa 8 anys vaig entrar a l'escola on estic ara. Es deia escola de Mura, més endavant, per un procés participatiu, passà a anomenar-se escola Vall de Néspola, tot i que a molts encara ens surt l'escola de Mura, costa acostumar-se.
A l'inici, estàvem en dependències de l'Ajuntament, un parell de sales. Una havia de ser la biblioteca, però la manca de pressupost va fer abandonar el projecte, l'altra, uns despatxos de l'Ajuntament. Ambdós espais no es comunicaven per dins i havies de sortir a fora per anar d'un lloc a l'altre. A més, el nombre d'infants era molt reduït, en tota l'escola potser s'arribava als vint infants. Feia uns sis anys que l'escola tornava a estar en dansa.
Més endavant ens van donar l'edifici actual, el que havia estat l'escola anys enrere i que per manca d'infants s'havia tancat.
Un dels dèficits que ha comptat sempre l'escola actual, és amb la continuïtat de mestres, ja sigui perquè els que es volien quedar no tenien plaça de funcionari, ja fos perquè la distància del poble a les grans xarxes de comunicació dissuadia aquells que sí que es podrien haver quedat, o per mil motius varis com persones hi ha. Amb els anys han anat passant molts mestres. La plantilla ha costat que s'estabilitzés. Bé, estabilitzar vol dir que més de la meitat dels mestres manifestin que volen i poden seguir a l'escola i això, en una escola on s'ha arribat a canviar el 100% dels mestres d'aquesta, sense comptar itinerants, és molt. Moltíssim.
Amb tot això, l'escola va anar marcant un camí. Una manera de fer, però que els canvis sovintejats, tot i enriquir aquesta manera de fer perquè hi havia moltes aportacions de mestres de tot tipus, dificultaven la consolidació d'un model, del projecte.
L'escola funciona amb un criteri clar i definit. Té una línia marcada, però mai s'havia acabat de plasmar per escrit per la volatilitat de les persones que conformaven el projecte, ja que sempre estaves a expenses del que passés en els nomenaments.
Ara bé, els darrers anys, marcats per una certa estabilitat, han permès que l'estructura que fa anys va començar a erigir-se, quan un parell de famílies es van entossudir per tenir escola al poble, tingui un projecte força sòlid. Un projecte construït amb les aportacions de tots aquells que han passat i que d'una manera o altre han deixat la seva empremta.
Aquests darrers anys hem anat definint el projecte i ha estat aquest darrer any que hem posant negre sobre blanc al projecte d'escola. Hem anat recollint les pràctiques de l'escola i les hem escrit per tal que aquella idea que es tenia i que dia a dia avança i avui és una realitat, quedi plasmada i sapiguem d'on partim, on som i on anem. Si bé aquest projecte s'ha escrit durant aquest darrer any, el contingut ve de lluny, les maneres també i les aportacions han estat d'arreu. Dels mestres ja ho he dit, però també de les famílies, a partir de demandes, enquestes, xerrades, reunions... com de les administracions. Cadascú en aquell camp que li pertoca i deixant ben clar l'escola que tenim i que volem.
Fa uns dies ens va arribar el llibre ja imprès, ara serà el moment de compartir-lo amb tota la comunitat i serà a partir d'aquest que farem un pas més per avançar, perquè el punt de partida ara és més clar.
Seguim creiexent!

Per Marràqueix

Avui ha estat un dia tranquil. Voltant per Marràqueix, per comprar records pels nens. I a més de voltar, badocar i veure la gent. I quan vas sense presses, veus moltes coses i n'imagines més.
Assegut a una botiga, he vist passar uns personatges, diria que policies de paisà, emportant-se quatre persones. Un agafat per dos homes, un altre amb un que portava una ràdio i dos més emmanillats que eren arrossegats per un que els agafava per les manilles on estaven apresats.
La cara d'uns i els altres era un poema. Uns, els polis, enfadats i renyant-los, els presos, uns amb una mirada de por esfereïdora, un altre enfadat. Tots parlant alt. A crits. Crec que deu ser habitual aquest to de veu. També una dona gran cridava a un grup de botiguers per ves a saber perquè i tot el dia, crits de reclam quan passaves. Ara, també he trobat venedors amables i discrets. D'aquells que és un plaer parlar amb ells i d'altres de cames ajudeu-me.
Semblen gent afable. En saludar-se s'agafen uns instants la mà, després es toquen el cor. Interpreto senyal d'afecte.
Avui el mercat era un riu de gent, on llengües d'arreu es barrejaven mentre marroquins apostats a les parades intentaven endevinar la nacionalitat d'aquests per arrencar-els-hi un somriure i atraure'ls al seu negoci. Amb mi l'erren un xic, no massa. Altres volent portar-te, amb un somriure a la cara i la mà estesa a punt per cobrar, on volguessis o a prop.
No ha faltat l'oferta de cannabis. Del bo deien.
De nou feia molta calor, sort que molts d'aquests carrers estan coberts i que abans de marxar, al riad, he pogut fer un bany.
Quan no tens pressa, pots agafar distància i veure la gent què fa i imaginar-te històries que potser mai podràs comprovar.
Ara, a la nit, el vol de tornada. Enrera quedaran els regateigs, els nous llocs i un país per seguir descobrint. Qui sap, potser un altre any hi torno.

Al Sàhara

Ahir vam passar per les gorges de Todra. Després de temps foradant la roca el riu ha fet un camí a través d'aquesta, quedant enclotat enmig de parets verticals. Un riu roig on se li uneixen naixements d'aigua cristal.lina. Aigua que apareix del no res i la gent fa servir per rentar-se, abeurar el bestiar, beure o banyar-se.

Més avall amb tendes senzilles, famílies senceres mengen ran de riu, protegits del sol. A mig mati ja estem per sobre dels 40°, més endavant arribarem als 45°.

Al Marroc veus molta gent en espera. Ran de carretera o bé enmig d'erms, a recer d'alguna ombra badocant. Sobretot homes. Sols o en petits grups. També jugant a futbol en camps que són poc més que dues porteries i un munt de públic.

Després de Todra vam arribar a Merzouga, on comencen les dunes del Sàhara que fa frontera amb Argèlia.

L'arribada s'esdevé després de quilòmetres de terreny erm. Un paisatge desèrtic on, sense previ avís, en un revolt trobes una ciutat i moltes construccions a mitges. Sembla estrany trobar pobles enmig d'aquest desert. Però si hi ha aigua, la vida floreix.

A Merzouga vam fer un volt amb dromedari. Es fa dificil descriure la sensació de voltar pel Sàhara. D'acord que la volta és petita, però et sents tan xic enmig d'aquelles dunes. Insignificant. Fràgil. Fora de lloc. Veus la força de la natura.

La sorra és finíssima. Agradable al tacte i calenta. Molt calenta. D'un roig intens preciós.

A la ment, caminant per les dunes, maldant per fer quatre passes mentre t'enfonses un xic, inevitablement et vénen al cap imatges de films rodats aquí, com la Mòmia. L'aigua, que bevem a litres, s'escalfa de seguida.

Al vespre va ploure un xic. Res, quatre gotes que deixaren el terra pigat, prou per no poder veure els estels. Només la lluna que rabiosa es resistia a passar desapercebuda. Després de sopar va haver-hi un concert berber. Bastant d'estar per casa.

A la nit, malgrat el cel emboirat, ha estat dificil de dormir. La calor era asfixiant. De fet, molta gent ha intentat dormir al ras. Poc però, perquè ben d'hora ens hem alçat per veure sortir el sol.

Un espectacle ben bonic. A mesura que el sol pujava, el roig de les dunes s'intensificava.

Avui, altre cop tota la colla al bus per tornar a Marràqueix, gaudint d'aquesta conducció agresiva i caòtica del país, però content d'haver estat aquí.

Ait Ben Haddou i Dadés

Quan tens poc temps, has d'escollir i aquest any, per poder veure dos indrets llunyans que tenia en ment, he preferit afegir-me amb un grup que dependre del transport públic i més aquí que les hores passen ràpid.

A les vuit, amb una colla, hem marxat cap a Ait Ben Haddou. Per arribar-hi hem creuat l'Atles, passant per un coll de 2.260 m.
L'entorn de Marràqueix és bastant pelat tot i que la proximitat del riu fa que es vegi verd. De fet tot el camí anàvem veient verd, però només calia aixecar un xic el cap, per veure els voltants pelats.

A mesura que ens hem anat enfilant, el verd ha anat desapareixent i primer el negre de pissarres i després el roig d'argiles ho ha dominat tot.
A Ait Ben Haddou només la ciutat tenia vegetació, mentre els voltants eren turons pelats. La ciutat antiga està feta d'argila i la seva espectacularitar, ha servit perquè s'hi rodessin vàries pel.lícules.

Quan hem deixat el poble ja hem entrat de ple a zona desèrtica i només petites poblacions, ran d'un curs de riu sec, tenien un poc de vegetació.
Hem anat cap a Dadés i aquí, les tonalitats ja han esdevingut totalment vermelloses, talment com un paisatge marcià. Ens hem aturat per veure unes formacions rocoses molt curioses.
Avui fem nit a prop de Dadés i demà al desert del Sàhara.

Arribar a Marràqueix

Arribar a Marràqueix al matí l'endemà de la festa del xai és garantia de trobar totes les botigues tancades, tot i que a mesura que les hores han anat avançant, els carrers s'han anat omplint i els paradistes obrint.

La impressió és que és una ciutat de colors terrossos, on la calor t'obliga a buscar ombres i amagar-te. Les olors que es flairen, es barregen, dolces olors de pastisseria ensucrada amb espècies arreu i de tant en tant, de deixalles al carrer que et fan arrufar el nas.

Aquí la gent a tothora et diu coses. Ofertes, dreceres o indrets bonics, però la majoria són un reclam per portar-te a alguna parada i piques, en algun o altre.

Les ampolles d'aigua, amb aquesta calorada, duren poc, que combinades amb el te ensucrat amb menta ajuden a fer el dia més passador.

Per dinar, he menjat el plat típic, encara que crec que arreu els plats són típics o això et diuen. Un plat de xai amb verdures i un afegitó de cous cous. Ben bo per cert, i amb descans merescut.

En acabar com ànimes amb pena a les hores de sol els turistes cerquem cafès on arrecerar-nos, per passades les hores més fortes de calor, sortir de nou a voltar.

L'indret amb més vida és la plaça Jemaâ El Fna. Micos, serps, venedors de sucs, quincalla i de tot el que puguis pensar. De fons, quan el dia s'apaga, es comencen a sentir els càntics des dels minarets, barrejant-se uns amb altres fent un batibull sonor ben peculiar.

A la nit, la plaça serà la visita obligada, a menjar en alguna terrassa gaudint de les vistes. Això si, amb aigua o un suc de fruita, que la cervesa és escassa.

Pic de Rulhe ( 2.791 m. )

Ahir vam marxar amb una colleta, el Marc, la Montse, l'Estel i el Pep, cap a Andorra, a fer el pic de Rulhe (2.791 m. ). És un cim fronterer entre Andorra i Occitània, a l'Arièja.
Vam sortir a mig matí de Manresa i al migdia ja érem al Tarter, Andorra, on vam deixar el cotxe ( 1.800 m. ). Normalment pots pujar fins al peu de la vall d'Incles, però ara està tancat, ja que hi ha un petit tren elèctric que et puja tot pagant. La pela és la pela, tu!
A peu, vàrem fer tota la vall d'Incles, un corriol que puja suaument, fins a uns 2.262 metres, al port de Fortargenta. Des d'aquest punt ja vèiem els primers llacs, tot i que la boira que anava pujant, els amagava un xic. La intenció era arribar al refugi de Rulhe, a uns 2.185 m.. Tot el camí fins al refugi està marcat amb marques de GR, ja que hi passa el GRT.
Vàrem vorejar un parell de llacs més i cap al vespre, vàrem arribar al refugi. Des d'aquest ja es veu el pic de Rulhe. És un refugi que està força bé, amb uns guardes molt simpàtics.

L'endemà al matí, vàrem prendre el GR de nou fins al coll de les Calmetes. Aquí hem deixat el GR i hem enfilat cap al cim. El primer tram, l'hem fet passant per una morrena plena de blocs per després progressar fins a trobar una canal herbosa, per on hem pujat fent zigazagues. El dia estava un xic tapat i feia força vent. Passada la canal, ja hem encarat la cresta amb blocs de pedra, de fet granit. És un tipus de roca que té molta adherència i que esdevé força agradable i segura de pujar.
Amb certs dubtes, hem fet el cim. Bé, les tres puntes i tot i que hem esperat a veure si la boira marxava, per poder fer la cresta i baixar de nou al refugi per un altre costat, veient que no marxava, hem desfet un tros de camí fins a un collet que està a sobre dels llacs de l'Alba ( 2.130 m. ) i allà hem decidit fer la volta al Rulhe.

La baixada fins al llac de nou era per una canal d'herba, força dreta. Després d'aquesta, creuant blocs de granit, hem baixat fins a trobar el GR que voreja els llacs.
Hem pres el GR que puja fins al coll d'Alba ( 2.520 m. ) i des d'allà, ja sempre seguint el  GR, hem anat fins al coll de Juclar i després al refugi de Juclar.
Des d'aquí, seguint marques grogues i ja amb més gent pel camí, hem baixat de nou fins a la Vall d'Incles.

Ha estat una volta fantàstica. Solitària, poca gent ens hem trobat i amb un paisatge sorprenent. Parets de pedra negre rectes que s'enfilaven de cop, llacs foscos, segurament pel dia emboirat, grans i ventats, i camins entre blocs i herba poc trepitjats.