Sóc CDR

Sóc CDR,. Sí. Ho sóc. Si més no en essència, en esperit i en algunes accions. Encara que m'agradaria ser-ho més, com el primer d'octubre on entre tots vàrem fer per votar. Uns portant les urnes, altres passant claus de wiffi que ens havien tallat i altres protegint col·legis electorals. Un poble que descobria la força de la gent i la brutalitat dels cossos policials espanyols. També dies més tard, a peu de carretera. Dient allò dels carrers seran sempre nostres i fent-ho. Sent poderosos.
Ara que està de moda puc dir que a casa tinc bombones de butà, perquè vaig de càmping, també encenedors, tinc llar de foc, claus i cargols, que a vegades arreglo coses i productes químics variats, des de lleixiu, que desinfecta a esprais de pintura, que quelcom he pintat. També un manual de química de quan estudiava aquesta ciència a la Universitat, on segur que hi ha reaccions exotèrmiques. Perquè de fet, a qualsevol casa hi ha de tot, si es vol. I si entren els energumens aquests que ni esbotzar portes saben, sentireu de tot, però en essència sóc pacífic. Pacifista diria. Tot i que a vegades costa de ser-ho. De ment vull dir, perquè d'accions, segur. La violència m'aterra.
Avui dia, encara no hi ha moment que vegi les imatges del primer d'octubre, de la brutalitat de la policia espanyola i no se m'escapi alguna llàgrima i ho reconec, no sóc pas cristià, no crec en cap Déu i per tant, en aquells moments, no els desitjo res de bo. Menys quan veig les puntades de peu que donaven a tort i a dret, a gent jove i vella, quan estiraven cabells, colpejaven o esbotzaven portes. Tot indiscriminadament. Sense cap tipus de remordiment. Alegres i fatxendes.
I veure aquests i als infames que sortien al seu pas a cantar el "a per ells", fa que no en vulgui saber res d'aquest Estat, ni d'uns habitants que es van mantenir i es mantenen en silenci davant de totes les barbaritats comeses aquí. No puc passar-ho per alt. No puc creure que un Estat actuaria talment si no sabés que té al darrera força gent. D'una gent que no els passarà comptes, ans al contrari, que els esperonaran a seguir endavant.
Per això, perquè uns no són res sense els altres, no puc tenir cap sentiment de simpatia amb un Estat que ens vol anorrear. Liquidar. Suprimir. Fulminar. Un Estat amb mirada encara franquista.