Ahir vam passar per les gorges de Todra. Després de temps foradant la roca el riu ha fet un camí a través d'aquesta, quedant enclotat enmig de parets verticals. Un riu roig on se li uneixen naixements d'aigua cristal.lina. Aigua que apareix del no res i la gent fa servir per rentar-se, abeurar el bestiar, beure o banyar-se.
Més avall amb tendes senzilles, famílies senceres mengen ran de riu, protegits del sol. A mig mati ja estem per sobre dels 40°, més endavant arribarem als 45°.
Al Marroc veus molta gent en espera. Ran de carretera o bé enmig d'erms, a recer d'alguna ombra badocant. Sobretot homes. Sols o en petits grups. També jugant a futbol en camps que són poc més que dues porteries i un munt de públic.
Després de Todra vam arribar a Merzouga, on comencen les dunes del Sàhara que fa frontera amb Argèlia.
L'arribada s'esdevé després de quilòmetres de terreny erm. Un paisatge desèrtic on, sense previ avís, en un revolt trobes una ciutat i moltes construccions a mitges. Sembla estrany trobar pobles enmig d'aquest desert. Però si hi ha aigua, la vida floreix.
A Merzouga vam fer un volt amb dromedari. Es fa dificil descriure la sensació de voltar pel Sàhara. D'acord que la volta és petita, però et sents tan xic enmig d'aquelles dunes. Insignificant. Fràgil. Fora de lloc. Veus la força de la natura.
La sorra és finíssima. Agradable al tacte i calenta. Molt calenta. D'un roig intens preciós.
A la ment, caminant per les dunes, maldant per fer quatre passes mentre t'enfonses un xic, inevitablement et vénen al cap imatges de films rodats aquí, com la Mòmia. L'aigua, que bevem a litres, s'escalfa de seguida.
Al vespre va ploure un xic. Res, quatre gotes que deixaren el terra pigat, prou per no poder veure els estels. Només la lluna que rabiosa es resistia a passar desapercebuda. Després de sopar va haver-hi un concert berber. Bastant d'estar per casa.
A la nit, malgrat el cel emboirat, ha estat dificil de dormir. La calor era asfixiant. De fet, molta gent ha intentat dormir al ras. Poc però, perquè ben d'hora ens hem alçat per veure sortir el sol.
Un espectacle ben bonic. A mesura que el sol pujava, el roig de les dunes s'intensificava.
Avui, altre cop tota la colla al bus per tornar a Marràqueix, gaudint d'aquesta conducció agresiva i caòtica del país, però content d'haver estat aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada