dijous, 4 de novembre de 2010

I ja en són 200, qui ho hagués dit!

Fa uns anys vaig escriure una novel·la. Va ser un impuls, un intent de convertir-me en allò que més admirava. Estava fascinat per aquesta virtut dels escriptors de transportar-te mitjançant la paraula a escenaris misteriosos, de deixar-te enganxat al llit o al sofà pendent d'un mot o bé fer-te riure o plorar a plaer. Volia jugar amb les paraules, em veia com si dansés enmig d'un enorme llibre tot escollint mots a cada salt, somrient de felicitat. Anhelava aquest poder, el poder de la lletra que en un instant et pot elevar fins la felicitat més absoluta o bé fer-te davallar fins un malson de patiments. I tot a partir de la ficció, jugant amb les emocions, fent creïble allò que se sap inventat.
Sense gaire criteri vaig començar a imaginar una trama, uns personatges i poc a poc vaig anar construint una història. Va ser divertit. Va ser alliçonador.
La facilitat que endevinava en aquells escriptors, capaços d'unir els mateixos mots de què jo disposo però amb una combinació graciosa i bella, se'm revelà impossible. Intentava construir escenes esplèndides i plàstiques, trames alegres o fatals i no passava d'un decorat auster i gris.
Ara bé, amb el temps vaig descobrir que certes coses que ells explicaven, fins i tot a algú mediocre, li podia arribar a passar.
Per exemple, els personatges prenien vida. Reclamaven el seu destí i allò que d'entrada jo tenia previst, era rebutjat perquè em demanava quelcom de diferent, sí senyor, el personatge prenia vida i em guiava. M'agafava de la mà i condescendent em portava a on més li plaïa.
Més endavant vaig tornar-me a posar a escriure. Aquest cop partint d'un personatge real i des d'allà anar bastint una història, una trama, amb certs aspectes ficticis i d'altres de reals. Aquest cas em serví per buidar-me, per esplaiar-me en els sentiments i deixar-me anar, posant als personatges sensacions i emocions que seria incapaç d'usar en primera persona.
Amb el temps, aquests dos escrits allà arraconats al fons d'un calaix, em demanaren de sortir, de veure la llum i malgrat les reticències, al final vaig decidir penjar-ho a Internet. Publicar-ho. Però sense reclamar-ne massa la paternitat, més com aquell qui llença una pilota a la paret, tot esperant que aquesta estigui lluny, molt lluny.
I així ha estat. Durant temps l'he tingut allà, a un portal d'Internet i malgrat que sé que no són res de l'altre món, els he volgut compartir. Amb les meves pors, els meus recels. I encara que crec - i no ho dic esperant cap afalac - que no valen massa, amb el temps me'n sento més orgullós, més satisfet. Tenen moltes pegues, moltes coses no encaixen, però és com l'Ítaca, el més important és el camí.
I la resta, qui sap, potser a algú li haurà agradat o fins i tot a d'altri l'haurà ajudat a veure què no s'ha de fer.
Ara, sigui com sigui estic content, ja que hi ha hagut 200 persones - potser n'ets una d'elles - que han sentit curiositat i se l'han descarregat i el què en facin després, ja no és cosa meva.
M'agrada la idea de compartir i com que poc tinc, compartim coneixements, compartim il·lusions que no costa res.

1 comentari:

Imma ha dit...

Enhorabona, no??? La satisfacció que tens tu, ja no te la pren ningú!!! Una abraçada