Des d'allà surt un corriol, primer entre arbres i al costat d'un rierol que s'enfila fins a deixar enrere els arbres cap als estanys de la Pera i al refugi de la Pera. En comptes de pujar al refugi, ens hem desviat direcció al Monturull, tot i que hem anat a cercar el coll de Claror, fent un flanqueig per la pala del Perafita. De lluny sembla una pala molt dreta, gairebé impossible de flanquejar, però quan hi ets, es fa molt bé. De fet és el que passa sovint a la muntanya, el que de lluny sembla molt difícil, a mesura que t'hi acostes, s'acota i esdevé assequible.
Des del coll hem pres el camí, marcat com a GR que puja fins al cim del Perafita ( 2.752 m. ). Un GR, és un sender de gran recorregut, un camí, marcat amb marques blanques i vermelles que segueix diferents itineraris i que són, en general, fàcils de fer. Un d'aquests travessa els Pirineus de punta a punta, el GR-11.
Després hem tornat al coll i hem seguit la carena, rocosa, fins al Monturull ( 2.760 m. ). La pujada és ràpida, en algun tram hem fet tartera, algun altre blocs més grans, però es fa distreta. A dalt del cim, segurament voltors, no en sóc expert, ens delectaven amb el seu vol majestuós i sense esforç, guanyant alçada tot cercant les corrents d'aire que pugen i en pocs instants s'allunyaven cims enllà.
Al capdamunt hem esmorzat i després hem baixat direcció sud, seguint les fites per anar fins a la Bassa de Claror. Al fons, ramats de vaques i cavalls pasturaven aliens a la nostra presència, fins i tot ignorant el pas del Quet, un gos que tampoc els feia massa cas.
Un cop allà ja hem pres de nou el camí d'abans fins al refugi de Pollineres.
Aquesta sortida, matinal, és prou distreta, circular, fàcil i recomanable per a fer en família.
Per veure més fotos, cliqueu aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada