dimecres, 24 d’octubre de 2012

Quan sigui gran seré...

Quan sigui gran, agafaré una ploma i seré un indi. Minuts més tard, quan sigui gran seré "claveguerer". I també seré cavaller. Amb un cavall i una espasa.
Saps què seré quan sigui gran? Paleta. I aniré amb el Roger a fer de bomber. Apagarem focs i jo portaré el camió. Tu vindràs? Serà un d'aquells amb escala. I tindré una gorra i seré policia. I a la meva cuina, perquè saps què, seré cuiner, faré croquetes tot sol.
I cada dia barrejant present i passat. Oficis i passions. Perquè quan s'és petit totes les portes són obertes. Res és impossible. I sempre és i, mai és o. Sempre sumant. No cal restar. Amb el temps però, les is es convertiran en os. Els grans, cofois, diran que comença a tocar de peus a terra, ara, jo que sóc prou gran, que el farem aterrar. Que l'encadenarem a terra. Seràs bomber o mestre? Cuiner o escalador? I l'apagarem. I anirà escollint. Perquè ja ho diuen, home de molts oficis, pobre segur. I d'això es tracta, de seguretat, de seny. Res de plaent. Res de plenitud. Cal decidir-se.
I anirà tancant algunes portes però poc a poc. Al principi mal tancades de manera que en qualsevol moment les pugui obrir i aparegui de nou la i. Fins que un dia ja no sàpiga obrir les que va tancar. Les claus s'acaben perdent.
Més endavant, anys més tard, ja ni serà ell qui les tancarà, s'aniran tancaran soles i la il·lusió del seré desapareixerà i donarà pas al pragmatisme del sóc. De la seguretat del saber-se.
Avui però, mentre tingui les claus de tots els cadenats, deixem que les is el dominin i que no creixi massa ràpid. El temps ja anirà tancant portes, mentrestant que gaudeixi del món que s'imagina i que les is siguin el seu present.  

1 comentari:

Tinet ha dit...

Precisament ahir en parlàvem amb la Lali, volen ser moltes coses. M´ha agradat molt com ho has explicat. Com sempre, un plaer immens llegir-te. Potser et semblarà exagerat, però penso que els teus escrits haurien de ser de lectura obligada