dimecres, 21 d’abril de 2010

Un altre Sant Jordi ( III )

No és per voluntat de fer-ne entregues que vaig allargant, mai m'han agradat els fascicles, més aviat és la dificultat de posar paraules al viscut. També és cert que d'una banda crec que les coses s'han de situar en un context i de l'altra la mateixa força que m'empeny endavant, també em convida a aturar-me. I en justícia al relat no vull esdevenir ni massa sintètic ni massa simplista i menys superficial.
Noto que cada dia que m'assec per continuar se'm desperten els dubtes i les pors, però reclòs al meu cau - estudi però pel cas és el mateix - poc a poc vaig agafant la força per a continuar, aïllat com n'estic aquí de l'entorn, capaç de prendre'n distància i seguir el relat, no sense un mar de dubtes i neguits.
La finalitat? No la sé. Potser és que a vegades hi ha històries que no volem oblidar, potser perquè hi ha fets que necessitem recordar, segurament però, perquè crec que la veritable mort és l'oblit definitiu. L'existència de quelcom perdura mentre en resta algun rastre de coneixement, mentre algú en pot donar fe del seu pas per aquest món. Un cop no en resten testimonis, un cop cau en l'oblit, desapareix definitivament.
No ens equivoquem però, el silenci establert no és sinònim d'oblit, més aviat el contrari. La cuirassa que ens protegeix, també sembla que ens obliga a no parlar-ne, a restar muts i no ho vull tampoc. Ara ja no. Fa temps que em crema per dins. No crec que sigui res dolent parlar-ne, ni tampoc crec que ens faci mal explicitar-ho. Obrir la capsa i dir ben alt que encara em dol, que encara me'n ressento i miro a l'entorn i me n'adono que és un sentiment compartit, mes silenciat. La prudència ens tenalla. Malgrat els anys o a causa d'aquests, esdevenim més hermètics, menys valents per compartir les febleses. De sempre m'atura la por de ferir als éssers estimats, als que ja han patit, però per ells també ho vull fer, perquè sàpiguen que mai estaran sols i que tot i no poder ni comparar les nostres situacions, els vincles temps enllà establerts també ens en fan còmplices d'aquesta tristor, d'aquest desencís.


El Cadí, amb la Canal Baridana al fons

Seguint podria afegir que una sortida d'aquest darrer cap de setmana fou el catalitzador de tot plegat, de la decisió de plasmar-ho i escriure-ho tot. La veritat és que necessitava l'empenta, l'esperonada que obrís l'aixeta i deixés brollar els records, d'altra banda massa temps callats. Hi ha ferides que cal furgar per fer net, per estar en pau i així, després, un record trist però dolç, s'instal·la en aquell buit tan de temps suportat. Ara bé, sense voler capitalitzar el dolor, sent-ne un de més.
Així doncs, com deia, en aquella època la muntanya i nosaltres érem un i com cada cap de setmana, preparàrem una sortida.
Les consignes eren sempre molt clares. Un punt de trobada i una hora. A partir d'aquí, qui hi fos, hi anava, qui no pogués, cap problema, la setmana següent seria un altre dia. Aquest cop la proposta era el Cadí, a la Baridana.
Jo no hi vaig ser. Pel què sigui aquell cap de setmana vaig quedar-me i suposo que marxàrem a caminar a La Mola, l'alternativa sempre que érem per casa, però tampoc n'estic segur i poc que importa. Sempre funcionàvem així, qui hi era, a gaudir de l'alta muntanya, qui no, a gaudir de la muntanya però més a prop.
El diumenge doncs, dia en què ens trobàvem tots per sopar i comentar el cap de setmana - estic escrivint i només de pensar-hi se'm fa un nus a l'estómac mentre em vénen les imatges d'aquell vespre... - ens arribaren les primeres notícies, ens arribà el primer rumor.
Confús, no gaire clar, sense la certesa d'algú que hi hagués estat o a qui li haguessin dit directament, ens digueren que hi havia hagut un accident, que l'Estel estava molt greu.
Era just quan les darreres neus s'enretiraven. Just quan començàvem a viure la nostra joventut efervescent. A l'abril, pels volts de Sant Jordi, morí.

2 comentaris:

Arnau ha dit...

Em temia aquest desenllaç des de el principi, peró m'has ficat el cor com un puny igualment.

No tinc paraules. Ánims.

Judit ha dit...

Moltes gràcies Sergi.

En aquestes dates tots recordem l'Estel però no sabem trobar moments i formes d'expressar els sentiments.

A mi també se'm fa un nus al estómac de tristor però alhora estic contenta de tenir gent ferma amb qui poder-ho compartir.