Són aquests moments, els que no tenen preu, els que no ens podran prendre. Ni l'Estat malcarat, injust i salvatge, ni el govern de la Generalitat, que ens criminalitza i robant-nos el que hem guanyat justament, encara cínicament ens ho agraeix. Quina barra!
Mes no podran. És fum que no poden tancar. Bàsicament perquè no té preu. Literal. No ho poden vendre ni empenyorar, sinó ja faria dies que ens haurien hipotecat els moments alegres, els moments feliços i ara ens passarien factura. Ens desnonarien, per descomptat. I sort en tenim.
Com avui, l'estimada Generalitat ens ha avançat una part del sou, tampoc calia, no ho hem demanat, encara falta per a final de mes, però de propina, ja bé retallat. De moment un 17 %. Diuen que abans de final de mes ens retornaran una part i la resta, Déu dirà.
Es nota que hi ha Unió, ells tenen fe. Jo, la veritat, el que parlem i pactem entre els vius, no ho deixem per éssers suprems que mai venen quan ets necessitat. Sóc del ram de Sant Tomàs. Els peus a terra i el cor ben alt, que del firmament mai m'han ajudat.
Però el què deia. Malgrat tot, i disculpeu-me els que ho passeu pitjor, que en sou molts, segur, deixeu-me reclamar també el que és meu. Sense comparacions, cadascú segons el pactat. Deixeu-me demanar justícia també per a mi. Justícia universal. Som germans. Germans governats per éssers superbs i tirans. Per cecs i sords ben peixats. A ells mai els mancarà de res, malgrat ens comprenguin. Malgrat es solidaritzin. Un rot i fins demà.
Per això, avui per avui, i reclamant igualment el que és meu, m'aferro al que ambdós sabem que val i no és el que es pot comprar. Són els moments. Els instants. Moments trivials bells, però digue-m'ho fluixet. Que els voltors i n'hi ha molts, ronden per dalt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada