divendres, 15 de gener de 2010

Hi ha camins que l`herba mai colgarà

Aquest matí m'he capbussat en un mar de sensacions. He pres el cotxe i he enfilat cap al Soler, al costat de Perpinyà, per fer-hi una xerrada de matemàtiques, tornant així a la meva escola de professió, on vaig aprendre molt del què sé.
D'entrada tot el viatge ha estat dominat per una frisança incontenible, com una marea creixent que ja em venia de dies enrera per aquell neguit d'explicar quelcom en públic i no saber-se'n del tot mereixedor i que avui, enfilant la carretera, ha fet una triomfal eclosió.
Poc després, a mesura que el viatge avançava i que la destinació s'apropava, s'anava afegint un neguit intern que em feia dubtar de la propietat del meu cos, amb sensacions curioses mentre en veu alta m'anava repetint allò que volia dir per no oblidar-me de res.
Ara bé, un cop a Olot m'he anat perdent, m'oblidava frases, tallava raonaments i poc a poc, he anat callant i deixant-me seduir pel Canigó, el sentinella emblanquinat que guaita la terra catalana.
Aquest, com un imant místic o potser per la bellesa salvatge que desprèn, m'ha atret com sempre i poc a poc, ja amb uns raonaments totalment embarbussats, l'he anat seguint amb la mirada fins a esdevenir mut.
Escortat per ell he travessat la frontera, de nou amb la sensació de portar un cartell enganxat al front on s'hi llegia: Atureu-me, sóc culpable de ves a saber què, però sense més incidents he pres la baixada que mena a l'àrea del poble català, que com la porta Catalana sembla que una ventada hagi desplaçat del seu indret original i els hagi situat a l'atzar.
Allà, encara protegit pel Canigó ha començat a sonar una cançó d'en Cabrel, d'aquelles que m'ensenyaren per tal d'ajudar-me amb el meu mediocre francès i malgrat la paradoxa de la situació, aquella veu francesa m'ha retornat a l'època de la Bressola dels contrastos, a l'escola familiar, dels viatges amunt i avall, de l'entendre un poble català que també parla en francès.
I ja al col·legi, amb les velles amistats a tocar i les noves incorporacions, més nombroses, expectants, he tornat a reviure aquella sensació de l'escola de tots, del viver de mestres. Joves i no tan joves junts estimant la professió, honorant la vocació. Persones que des de fa temps alguns, des de fa poc molts, han entrat en aquesta família que treballa pel país i per la mainada, que es planteja reptes de país i de futur, que busca el millor pels infants i pel país.
Una escola que pensa globalment i actua localment. Un projecte envejable amb uns professionals admirables.
De nou el caliu de la Bressola m'ha acompanyat. De nou m'he desvetllat amb la visió d'un projecte fet realitat, d'un somni que segueix endavant.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Ai!!!!!!! Quina emocióóóóóó!!! Estic a la biblioteca i no he pogut evitar de riure i somriure amb els teus articles... La llagrimeta, no sense certs esforços, sí que l'he evitat!! M'agrada llegir-te perquè poses paraules als meus sentiments i pensaments, i perquè reconec molts dels paisatges (i persones)dels que parles.
Gràcies per l'enllaç del material, ja friso per remenar-lo!!!

Mònica Ciurana Risques ha dit...

No sé què ha passat. No sóc cap anònim, suposo que ja t'maginaves qui era...

Sergi ha dit...

Oi tant...