dissabte, 14 de novembre de 2015

Avui, us ho hauria dit...

En Pere avui s'ha llevat amb el peu esquerra. Ahir va tenir molta feina. A més a més, va discutir amb el seu cap, perquè havia d'acabar uns dossiers a la tarda i quan ja li semblava que els tenia a punt, just a l'hora de plegar, el seu cap li va dir que hi havia quelcom que no estava bé. Que havia de refer aquella paperassa i és clar, quan ja tenia en vistes la porta, quan ja es veia podent anar a fer una cervesa amb la colla, perquè celebraven l'aniversari d'en Lluc i després a casa a sopar amb els seus, aleshores va haver de trucar per dir que arribaria tard. Que li havia sortit més feina. I més tard, va tornar a trucar, per dir que no hi podria anar, que la cosa s'allargava. La següent trucada que va haver de fer fou a casa, a dir que no l'esperessin, que arribaria molt tard, que la feina s'allargava i és clar, de bon matí, després d'un dia tan complicat, no es va llevar amb gaire bon humor. 
És cert que la seva dona només li havia dit que quina llàstima que no hagués pogut anar al bar i que el seu fill petit l'anà a despertar amb un somriure molt d'hora, de matinada, però ell no ho visqué bé. De dins seu, una ràbia, que no havia pogut llençar contra el seu cap, tenia massa vides sobre les seves espatlles, havia esclatat i els havia dit, de males maneres, que no l'atabalessin, que el deixessin tranquil.  De fet ho havia dit sense pensar, perquè quan vas a cop calent, les paraules surten soles i de camí enfora s'arrapen a les estelles que troben pel camí i no hi fa res que aquestes siguin antigues o d'altres disputes, surten i van a parar amb el primer que topen. 
A taula, esmorzant, altre cop l'alegria dels seus fills mostrada en forma de cançons i bromes no li va fer cap gràcia i  sense pensar-s'ho els etzibà que volia silenci, que en aquella casa mai hi havia silenci quan calia i agafant els trastos marxà encès tot donant un cop fort de porta. Perquè ningú m'entén ni sap el que he de suportar.
La conducció fins a la feina fou violenta, encara sort que no l'aturés cap policia i ja a la feina, després d'un cafè i les felicitacions del cap per la feina ben feta, s'anà asserenant i s'anà tranquil·litzant i amb la distància, s'adonà que potser havia estat massa brusc. Potser els havia fet pagar quelcom que no era cosa seva.
Per tant, després de pensar-hi, decidí que aquell mateix dia els diria que ho sentia. Només veure'ls es disculparia i per això, al migdia, després de dinar d'una esgarrapada, marxà a comprar un detall. Perquè estava molt penedit. Li costà molta estona trobar aquell detall senzill. De moment no els diria res, només després. Seria una sorpresa. Quan els veiés els diria que els estimava molt. Perquè els estimava molt, eren la seva vida, i encara  que ho sabessin, els ho diria. Calia dir-ho. Les paraules tenen el valor que tenen però si no es diuen, es fa més difícil entendre els sentiments que a vegades surten emboirats i barrejats. 
Sí senyor. Aquella tarda ho arreglaria tot. Aniria a casa, els demanaria perdó, els donaria el detall i els proposaria d'anar a sopar plegats. Després, al vespre, estirats al llit, explicaria un conte o dos o tres als seus fills. Els que volguessin. Perquè els agradava molt aquella estona amb el pare i quan dormissin... Bé, quan dormissin tenia un parell de jocs pensats per fer amb la seva dona. Prepara't que vinc!
Avui seria un punt d'inflexió en la seva vida. Posaria les coses al seu lloc i es jurava, ja sabia que ho havia fet altres vegades però aquest cop anava de debò, que la feina no passaria mai més per sobre dels seus. Amics i familiars. Estava decidit i una decisió tan important, calia segellar-la. Calia marcar-la per recordar-la sempre més i per això, va decidir fer una cervesa abans d'anar a casa, com un ritual. Com un conjur. 
Anava en cotxe cap a casa i va decidir entrar al primer local que va veure. Un que havia vist sovint i on mai havia entrat; a la sala Bataclan
- Bon dia, senyor... 

Per tots aquells que no podran dir però també,  per aquells que no podran sentir...