diumenge, 14 de febrer de 2016

Un país normal




La mort de Muriel Casals ha desfermat moltes reaccions a la xarxa i als mitjans de comunicació, i aquestes, només han fet que refermar-me una impressió que tenia, i és que aquesta dona transmetia quelcom d'especial. Quelcom de proper. Era com aquella parenta serena, tranquil·la, digues-li àvia o tieta, que transmetia confiança. Fermesa. En moments en que prendre la bandera de la llengua o bé de la independència no era com ara, ella la prengué i l'onejà sense vergonyes, donant-li valor i legitimitat.
Era d'aquelles persones que per la seva brillantor feien qüestionar-se a molta gent si això de desitjar un país lliure era només cosa de quatre eixelebrats. Massa temps des de certs mitjans han maldat per associar la idea de la defensa de la llengua o la independència a gent intransigent, amb poca cultura, jovenalla o bé radicals. Ella, juntament amb d'altres, és clar, esmicolà aquest mite, mostrant-se tal com era. Perquè el seu tarannà, reposat i ferm, no deixava cap mena d'ombra a la legitimitat de defensar aquest ideal, per molt estrany que semblés a alguns i el seu discurs, ordenat i clar, arribava i arriba sense ambigüitats i alhora de manera contundent a arreu.


 

2 comentaris:

pons007 ha dit...

Esperem que ara no es criminalitzin (encara més) als ciclistes

Sergi ha dit...

Cada cas s'ha de mirar per separat...