divendres, 7 de març de 2014

Viu!

Ens entossudim a mirar el demà. A arraconar i fer calaix, pendents del que tindrem en un futur. La cigala divertida ens fa somriure però la detestem. La temem. Massa històries hem sentit de la seva vida lleugera llençada per poc previsora i ens han fet creure que era dolenta. En canvi la formiga tenaç esdevé exemple, el patiment, l'atabalament, l'esforç i cada pas que fem, per petit que sigui, pensem en com se'ns posarà més endavant. En un futur llunyà. Però no a la cantonada, i ara, a rai si fos així, sempre mirem enllà, més enllà. Prou enllà que la vista no s'atrapa. Fins i tot a risc de perdre peu. De no trepitjar terra. Gairebé mai prestem més atenció al present que al futur i aquest, poc a poc va esvaint-se com una dent de lleó que s'emporta el vent.  
Només alguna sotragada, algun sacseig fort, ens permet aturar-nos i fer balanç, però com en Pedrolo, fins a la matinada perquè després, poc després, reprenem les rutines i oblidem aquell toc d'atenció que ens volia fer desvetllar. Que ens volia avisar i que ens féu fer ferms propòsits. Que apostàrem fort però que amb el temps, amb les pluges i els vents, la falsa sensació de seguretat ens fa abaixar les defenses i de nou caiem en el més enllà. En el fer per demà i poc a poc tornem a oblidar el més important. L'ara i l'aquí. I aquests, sabedors de que és el seu moment, criden i salten però no hi ha vista que els vegi si no es vol. Perquè cansa el moment, l'instant. I és més tranquil i segur mirar enllà, mirar pel demà, per quan pugui o deixi de poder i així passo la responsabilitat i les culpes. I net i buit i transparent i sense maldecaps ni gaires pretensions avanço talment com un espectre, un espectre que només es desvetlla quan hi ha una sotragada. Un cop fort com algun de viscut. Malauradament aquests duren poc. Les lliçons punyents resten com a record i les ferides cicatritzen. No n'aprenem. Estem immunitzats. Ens immunitzem. Massa dur és ser conscient del nostre pas lleuger per aquests indrets com per a sobre viure-ho amb plenitud.
Deia en Grillart, viu! Amb admiració. Senzillament. I els que marxen ens ho han dit, ens ho diuen, criden, però ens costa de veure, de creure, perquè veiem el que volem, el que ens fa menys por i viure, viure l'instant fa cert vertigen i és millor encomanar-se al demà, a l'atzar, que jugar la carta de l'avui. Però cal que ens aferrem com a un ferro roent a la premissa, al Viu. Ara i aquí, i demà, ja veurem. Per tu i pels altres. Molt pels altres, més per tu. De missatges, cada dia en rebem, però només escolta qui pot.    
 

2 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Viurem!

Fita

Anònim ha dit...

Molt bo, Sergi. Haurem de seguir aprenent cada dia