Pare des de fa 5 anys

Avui el Berenguer fa 5 anys. Un lustre. El seu primer i quant ha plogut des d'aleshores. I com ens ha canviat la vida. Ara feia cinc anys érem a punt de deixar l'hospital, després de passar la nit del lloro, amb unes infermeres que no respectaven el descans de ningú. Habituades a veure néixer nadons, per a algunes el moment màgic ja és una rutina i no recorden l'alegria i les pors dels pares novells, han mecanitzat la feina i perden l'empatia. I a tal hora, no importa a quina perquè a elles els sembla que és important, entren a mesurar l'infant, despertant-lo. Despertant la mare que està esgotada. Mesurant-lo. Com si l'alçada hagués de dir el seu estat de salut o bé com si tinguessin por que minvés. Però segueixen un protocol. Un llistat de tasques, fred i ordenat.
Va ser una arribada triomfal al món. Un vailet de gairebé quatre quilos que només sortir ja obria els ulls cercant el pit. Reptant sobre la panxa de sa mare. Després plorant desconsolat en sentir-se separat a l'hora de l'exploració, però que en sentir son pare parlar a tocar del pediatre callà i restà expectant. Buscant aquella veu familiar, més confiat. I quan deixarem l'hospital, com gairebé tothom, ja a casa, aquell vertigen. Aquell ara ja estem sols. Ens en sortirem? Perquè la casa coneguda deixa de ser-ho ambientada al so dels plors d'un nadó i esdevé diferent. Esdevé una altra. Però amb el temps poc a poc tot es posa a lloc i aquells pares novells, pels que qualsevol cosa és motiu de dubtes i neguits, van asserenant-se, van agafant confiança.
Des d'aleshores n'hem passat unes quantes i hi ha força coses que no han canviat ni canviaran. Només s'han consolidat. Ara el temps ja no es mesura de la mateixa manera. Ja no es mesura en hores i minuts. Ara es mesura en temps d'infant. D'infants. L'horari està partit per les seves activitats, per les seves rutines, pel seu estat. Sopem després del bany, ens llevem a la seva hora, ens aturem quan ells estan cansats o bé fem si els veiem bé.
Quin gran mestre que és. Quins grans mestres que són. Perquè el segon afegeix lliçons, mai resta reptes. I no pel que ens ensenyen d'ells, que també, sinó pel que ens ensenyen de nosaltres. Del que som capaços de donar per algú altre, per fer-nos conèixer els nostres límits, de paciència, de forces, de voluntat, per fer-nos enfrontar amb nosaltres mateixos i despertar sentiments molt forts, desconeguts.
Fa cinc anys va néixer el Berenguer i amb ell, vaig néixer un xic jo, perquè fins aleshores podia enganyar-me i creure'm que era qui volia o qui creia, ara sé que sóc el que sóc i no em puc enganyar, perquè em veig als seus ulls.  
,