Càmera en mà

Tendresa

És una fal·lera. Sembla que no me'n puc estar. Quan surto, sigui per a fer el què sigui, sempre porto una càmera en mà i quan miro al meu entorn, ho miro en clau de foto. A la bossa ja en porto una de petita per si de cas. Però lluny d'impedir-me gaudir de l'instant, em sembla que me l'amplifica, ja que em fixo més en els detalls. De prop o de lluny. Macro o tele. I després gaudeixo pensant en l'angle, en la llum, en el moviment. És veritat que moltes vegades, no sempre, les faig en automàtic, però sovint m'agrada jugar amb l'obertura i la velocitat. Sobretot si hi ha molta llum o molt poca, els extrems.
I en arribar a casa m'assec i gaudeixo mirant les fotografies. Mirant si he estat capaç de captar allò que volia, aquell instant i ràpidament quan en trobo una que em diu quelcom, vull compartir-lo.

Un llit còmode

Fa dies que intento caçar la guineu. Condueixo amb la càmera a punt, engegada per si la veig i immortalitzar-la. De moment encara no ho he aconseguit. Ara, un cop l'hagi feta, la compartiré, perquè per a mi és una afecció que té sentit en la mesura que la pots transmetre, si pots fer que els del teu entorn arribin a copsar allò que et desperta aquell instant a tu: tristesa, alegria, bellesa, serenor...
Possiblement tot va començar veient fotografies a casa, velles fotografies en diapositiva oblidades al fons d'un armari. Fotografies d'indrets i personatges desconeguts però que em transportaven lluny i em deien molt i ara, amb el temps, m'he afeccionat a fotografiar allò que em sedueix, que em diu quelcom. I fullejo llibres de fotografies i em demano com les han fet. Però no a nivell tècnic, que també, sinó com viu aquell fotògraf, què fa per aconseguir aquells instants i sobretot, què els passa als fotografiats, despertant-se'm la curiositat.