dilluns, 23 de maig de 2016

Aquells vells bons amics

No fa massa vaig recuperar el contacte amb antics companys de l'Institut. Bé, de fet, amb un parell d'ells vàrem fer tota l'escolaritat obligatòria junts, amb un altre només l'Institut, però un cop deixat l'Institut, cadascú va fer el seu camí i no va ser fins a finals de l'any passat que ens vàrem retrobar.
D'entrada em feia un xic de por. Massa temps i massa vivències ens separaven, i el fet de no haver-se retrobat en tots aquests anys, potser era símptoma que les coses ja estaven bé com estaven, cadascú fent el seu camí. Però ves, la curiositat pot amb el gat i finalment, vaig decidir anar a la trobada. Em feia gràcia saber què n'havia estat d'ells i com els havia tractat la vida.
No negaré que quelcom, com un rosec per dins, em neguitejava. Una sensació estranya i com més s'acostava l'hora del retrobament, més neguitós estava. Bé, fins als primers mots. Perquè de cop, la tensió que havia notat, el neguit que em corsecava, s'esvaí i l'abraçada en què ens fonguérem, m'alegrà. Em retornà, no a aquella època, que està passada i ben passada, sinó a la confiança que els tenia en aquella època i em vaig sentir molt a gust. Molt bé amb ells. I vàrem estar xerrant, del passat, és clar, però també del present i del futur.
Tenia por que fos una trobada de velles glòries amb poc més que quatre records per comentar, però de fet, si bé m'agrada això de recordar velles anècdotes, m'interessa més saber d'ells d'ara i com pensen i què fan, i així va ser.
A més, no sé si és en el cor o al cervell, però algun mecanisme intern, molt profund, conté una capseta que guarda no records, sinó sensacions i emocions, i a vegades, amb el contacte amb certs éssers, aquesta capseta s'obre i de nou floreixen emocions que no recordaves, però que només treure el cap reconeixes i una escalforeta t'envaeix i et sents a gust i feliç. Em fa feliç veure els homes que són. Els pares que són i parlar d'allò que fèiem però també dels fills que tenim. De les feines, de les il·lusions i també, perquè no, dels cops que ens ha donat la vida. M'agrada veure els homes que han esdevingut aquells vells amics nens, aquells amics de temps enllà i saber que aquella flama de l'amistat que va cremar durant un temps, encara hi és. Ha anat cremant en somort tots aquests anys, una petita brasa i només ha calgut el vent de la retrobada per encendre-la de nou.
Ja ho diuen, que els records, sensacions i emocions que vivim de xics, se'ns graven al cor i al cap amb foc.