Segurament ja és una batalla perduda. La publicitat que té Halloween ven molt i arreu ja veus colles de joves fent com si visquessin al cor d'Amèrica i volten pel poble demanant caramels. A més, per fer-ho més odiós, imiten de tal manera els films que en comptes de demanar-ho amb sentit, molts, adopten la cantarella del "truco o trato". De fet la majoria ignoren què vol dir o d'on ve, més enllà que rebran quatre llapolies per fer el passerell, però no els importa. Mentre al final marxin amb les mans curulles de sucre diran el que calgui i es posaran qualsevol disfressa. És un gran negoci, ja que sota l'etiqueta d'aquesta festa es poden vendre força productes.
La castanyada sobreviu però dins de les llars, amb els familiars o amistats. És més un dia per trobar-se amb aquells que estimes, compartir quatre castanyes i uns quants moniatos a ran de llar, si fa fred, cosa que darrerament no passa massa, i compartir estones i converses. També per aprofitar i fer una escapada. Aprofitar el que ens regala la tardor, a més de dies que s'escurcen, boscos de colors impossibles i bolets amagats.
La canalla prefereix més el joc. El voltar i demanar. Arribats aquí i a risc d'haver-m'ho de menjar amb patates d'aquí un temps, quan els meus petits es facin més grans i el consumisme més salvatge els captivi, crec que no és massa adient acostumar als infants a anar casa per casa a demanar, a pidolar. És un joc, és una tradició -forana, és clar-, però el missatge és clar, sortir a aconseguir que et donin coses. Fer el mico per quatre caramels, però potser sóc jo que veu fantasmes arreu.
Amb el temps però, aquests que ara es disfressen i veuen la castanyada com una cosa vella, ja vindran i veuran aquestes trobades com el que són, aturades al camí per compartir temps amb aquells que t'estimes i segurament donaran valor a la castanyada més que al Halloween... O no.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada