La castanyada

Un moniato eixerit

Ahir al matí ens vàrem trobar amb tots els nens i les nenes al menjador de l'escola i vàrem fer els panellets. Grans i petits barrejats. Després, un cop acabats, els vàrem portar al forn del poble a coure'ls. Més tard, ja dinats, vàrem fer jocs de cucanya, que si els pots amb farina i aigua, que si la diana amb castanyes, les disfresses de castanyeres o el  mossegar la poma. Jocs tradicionals que han passat d'uns a altres i segueixen sent tan esperats i divertits com sempre, i tot seguit, el concurs de moniatos eixerits. Moniatos disfressats.  Un cop acabat, un parell de cançons i a menjar els panellets i les castanyes per tancar la festa.
A quarts de sis, sense temps per pair gaire el dia, d'una revolada cap a casa a preparar el menjador i el foc. A la nit, la colla de Castellar venia a casa a sopar. Una tradició de fa anys. Tots a celebrar la castanyada a Calders i com no pot ser d'altra manera, varen anar arribant de manera esglaonada, però tots m'enxamparen al foc, preparant la brasa o començant a coure la carn. I mentre la brasa s'anava fent, les converses s'anaven entreteixint i a mesura que els amics anaven arribant, s'anaven afegint a aquesta o encetant-ne d'altres. I així anar passant les hores. Xerrant, rient o bromejant fins tard. Un dia molt intens. Alegrement intens. Tant a l'escola com a casa i per això, quan algú qüestiona la castanyada jo me'l miro estranyat. M'agrada la castanyada. M'agrada la complexitat de la seva senzillesa. Una festa per estar amb els amics xerrant i rient sense presses, gaudint de l'amistat amb intensitat.