De compres als supermercats

Quan era un marrec passava bona part de les vacances a casa dels avis. També caps de setmana. Amb el temps i veient que anar amb l'avi al Casal d'avis o al cinema no podia ser tot el que fes un sagal durant l'estiu, l'avi em va proposar d'anar a treballar -ajudar- a una botiga que hi havia davant de casa seva: Les drogues. Una drogueria força gran i amb nom a Sabadell.
Recordo el primer dia que hi vam anar. Arrapat a l'avi, ran de taulell, em va presentar a l'encarregat, un tal Jordi, un sagal jove i simpàtic. Aquest, veient el marrec que tenia al davant, va dir mig divertit que era ben vingut i se'm va adreçar sincer. Abans no m'hagués dit res més però, vaig repetir la frase que l'avi sempre em deia, aquella del client sempre té la raó i agafant aire i un xic vermell, vaig mirar el noi a veure què deia.
Només em digué amb un somriure ample que molt bé, que li agradava el que acabava de sentir i que a més a més, havia de ser ben educat, saludar als clients i ajudar-los si podia.
Hi vaig anar anant força temps. I sempre vaig tenir present les dues consignes. Primer perquè no volia fallar al Jordi que tan bé m'havia rebut i després, perquè l'avi cada dos per tres m'ho recordava.
Ara, anys després, penso que a moltes de les caixeres dels supermercats els hauria anat bé tenir un avi com el meu o un encarregat com aquell, perquè avui, quan vas a comprar, amb sort només t'ignoren, ja que normalment mostren el seu enuig perquè els talles la conversa que tenien amb la caixera del costat i a més a més els tapes la visió d'aquesta. Em sap greu noies. No em puc fer invisible.