Hi ha estímuls que desperten sensacions profundes. Alguns es poden comprendre mitjançant la raó, només que hi pensis una mica. Per exemple és normal que les sardanes em despertin quelcom. De ben petit a casa es respirava un ambient sardanístic. Si els diumenges tinguessin banda sonora, a casa, segurament aquesta seria en forma de sardana. Ja de molt xic, els diumenges, des del llit estant el seu so metàl·lic i alegre ens despertava, ens cridava a taula mentre les narius, ja excitades, flairaven una xocolata desfeta ben forta. Negra i espessa. Ara, lògicament, quan sento sardanes algun ressort intern se'm dispara i quedo embadalit mentre veig ballar els sardanistes o sento tocar la cobla.Altres estímuls però, són més difícils de relacionar. És veritat que darrerament, suposo que el fet de tenir canalla ajuda, he seguit més els gegants o els castells, potser per això quan sento una gralla, qui ho sap, el cor em batega més ràpid i els peus, més avesats a estar ran de terra, sembla que vulguin separar-se'n i una estranya sensació de ritme m'envaeix. Una falsa sensació de ritme. El seu xiscle estrident em captiva i m'emociona.
Ahir, a Castellcir, a la fira del Moianès, enmig d'aquell ambient tan de comarca que no n'és sobre el paper però que veus que sí que n'és a la realitat, em vaig emocionar veient els gegants i sentint les gralles tot acompanyat dels meus fills.
Una sensació de pertànyer a algun lloc, singular i especial, em va acompanyar durant tot el matí, però no només la sensació de formar part del Moianès, que també, sinó d'aquest país que mira esperançat al futur, que fa de la gralla el seu instrument de guerra i dels gegants l'exèrcit que ha d'espantar qualsevol fantasma. Que només amb el cos construeix torres ben altes a tocar del cel mentre al voltant tothom mira embadalit. Un país que pensa en el futur sense oblidar el passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada