dissabte, 5 d’octubre de 2013

El dret a saber

Comencem a passar
La lluita pel dret a decidir ve de lluny. Fa temps que es reclama i és de fa poc que l'Estat comença a posar-se nerviós. Un cop la força del moviment comença a visualitzar-se, l'Estat, aquell que ens ha menystingut històricament, comença a adonar-se que ara no pot girar la vista com ha fet sempre i esperar que el problema desaparegui. Fa moviments. Comença a exercir pressions a tots els nivells, d'altra banda previsibles ja que no s'estarà de braços creuats mentre Catalunya avança, i pren posició.
Juntament amb aquest posicionament de l'Estat, amb les primeres escaramusses dialèctiques, de baix nivell però constants, comencen a sortir veus dins del moviment pro dret a decidir que dubten. Que flaquegen. Surt l'essència del català pragmàtic, aquell que és capaç de revoltar-se i encendre's davant d'una injustícia fins que està a punt d'aconseguir amb tenacitat els seus objectius i aleshores, quan se sent escoltat i només li resta la darrera passa, poruc del seu poder, comença a fer-se enrere i veu la victòria de la raó com un excés de força exercida i tem per l'endemà. Tem per la seva majoria d'edat.
Ara, amb el tema de la consulta passa el de sempre. Les peces es mouen de manera més que correcte i jacomencen a sortir catalans de bé, catalans d'aquells que també volen decidir i votar, perquè també s'ho creuen, que posen pegues. Que posen traves al procés en forma de barreres mentals que vénen de lluny. Perquè la perspectiva que se'ls obre al davant, els causa vertigen. Els corprèn i ja comencen a desdir-se abans d'iniciar el procés. Els arguments són variats. Uns branden la por. Que si ens faran això o allò, que si perdrem això o allò altre, que ja hem arribat molt lluny, i d'altres branden la incertesa com a arma. Que Catalunya, diguem-ho entre nosaltres però baixet, en el fons no és independentista. L'àrea metropolitana com a papus fonamental per a justificar els seus arguments. Allà, diuen, ningú s'ho creu això de la Independència i els exemples que arriben, en forma d'associacions -súmate, veu pròpia...- o declaracions, només són flors d'estiu i si aquesta realitat es contrasta, ja ho veureu. Ens anihilaran. Res els frenarà.
Però potser, el que hauríem de tenir en compte tots plegats, és que el millor que ens pot passar, encara que perdem la consulta, és que aquesta es faci, perquè si surt que sí, constatarem la gran mentida en que hem viscut durant anys i si surt que no, tindrem la foto de sortida. Pitjor no ens tractarà l'Estat i almenys sabrem on som i podrem construir a partir d'una certesa palpable i amb un objectiu clar. Sabrem el país que tenim i podrem deixar-nos de càbales infundades.
Aquesta incertesa actual només beneficia a l'Estat, ja que sense dades palpables, sense cap referència clara, poden argüir majories silencioses o suposats resultats electorals de l'Estat per bloquejar o eliminar qualsevol rastre de dissidència. Per tant, amb la consulta hi guanyem tots els catalans, fins i tot aquells que temen una derrota. Segur.