L'estimat Mario Vargas Llosa

Mercat al Perú

Segurament es vanta de ser un personatge universal. Algú que ha recorregut món i que les ha vist de tots colors i possiblement sigui cert. Posaria la mà al foc que ha vist moltes coses i que en sap un munt més, però en sentir-lo parlar, en sentir els seus comentaris, em dóna la sensació que no ha marxat mai del seu poble natal. Del seu estimat Arequipa. S'ensuma en el seu discurs.
Fa mots anys vaig anar de viatge al Perú i durant uns dies vàrem estar a Arequipa. Allà, a una casa d'hostes, vàrem conèixer un personatge singular. Era un peruà orgullós de les seves arrels espanyoles. Estimava, fins i tot idolatrava, qui sap si per un sentiment d'inferioritat mai superat, tot allò que arribava del vell continent i per tal de deixar clar l'origen dels seus avantpassats i per tant el seu, malparlava dels indígenes peruans constantment.
Entre totes les pestes que deia dels autòctons del país, des de que eren ganduls, feien pudor i què sé què jo més, el que li feia més ràbia i veies que quan ho comentava se li encenien els ulls, era la seva llengua. El seu parlar, el quítxua. No podia suportar-ho i en parlava amb tal menyspreu, titllant quan parlaven dos indígenes com si xiuxiuegessin d'amagatotis la seva llengua de manera barroera, que feia por. De molt endins li sortia un odi i una ràbia que era difícil de dissimular.
Ara, quan sento parlar en Mario Vargas Llosa em dóna la sensació que torno a sentir a parlar aquell personatge de fa anys. Afable, intel·ligent i educat, sempre i quan no hagués de parlar d'altres nacionalitats, ja que el seu origen incert, un origen no massa estimat, bastit sobre les cendres d'un poble aniquilat i alhora oblidats per la gran metròpoli, feia que volgués rescabalar-se tot mostrant una fidelitat extrema per tal de poder abraçar uns origens nobles. Per fer-se valer i mostrar-se diferent a tot allò que l'envoltava, tot i que la ignorància per part dels espanyols, juntament amb les arrels ben fermes dels indígenes, el situaven en una terra de ningú, en un apàtrida. Com aquell home, que no se sentia del tot peruà, perquè sabia que hi era de feia poc temps i l'havien conquerit a base sang i foc, i tampoc espanyol, perquè de l'altra banda de l'oceà li recordaven que era peruà. No espanyol.
Vaja, més que ràbia, feia llàstima, com en Mario.