dissabte, 30 de novembre de 2013

Que petit que és el món

Quina gràcia. I a més curiós. Navegant, navegant -volia mirar una cosa del llibre "El senyor de Calders"- he vist que està penjat per vendre en format electrònic a diferents pàgines webs. D'entrada no m'ha sorprès, ja que vàrem quedar així amb el de l'editorial i me n'havia despreocupat, però al tafanejar, m'he quedat amb la boca oberta quan he vist d'on eren algunes d'aquestes pàgines. A més d'alguna llibreria de Manresa i Barcelona, això ja ho tenia clar, n'hi havia un parell de Màlaga. Bé, també hi deu haver lectors en llengua catalana allà, però el més estrany ha estat veure'n de Mèxic, Argentina o Guatemala entre d'altres. Ja ho sé que hi ha una àmplia comunitat catalanoparlant a Amèrica, però d'aquí a incloure una novel·la tan local al seu catàleg de productes, se m'ha fet estrany de veure. El més sorprenent però, amb això de la xarxa, és veure com les distàncies s'escurcen i qualsevol cosa que es fa a un racó de món, a l'altre, si es gestiona bé, es pot veure. I això et fa sentir gran i petit alhora. Gran per l'abast de la xarxa i petit pel control que hi tens un cop ho llences. A més, aquells que ens costa mostrar-nos orgullosos d'algun èxit, compto com a èxit la publicació del llibre, ens surten els colors quan algú, com m'ha passat darrerament, me'n parla de manera oberta i sincera. No estic, com la immensa majoria, acostumat als afalacs i tendeixo a acotar el cap i etzibar quatre mots incomprensibles per fugir rabent i un xic incòmode de la situació. Imagineu-vos doncs, veure la novel·la difosa a l'estranger. Xocant! 
Aquest torbament ja m'ha passat al bibliobús, on en tenen un parell i surten força. M'ha passat a la biblioteca d'Artés, on fins i tot m'han demanat de fer-ne la presentació i m'ha passat quan algú, a través d'algun amic, m'ha demanat de xerrar una estona per comentar el llibre. I és que no hi estic avesat i podria semblar un contrasentit, fent un llibre i escrivint un bloc sembla que hauries de cercar notorietat, però si ho mirem fredament, escriure et permet fer-ho des de la distància, en la intimitat, gairebé des de l'anonimat, passant desapercebut. Meditant bé allò que vols dir i sense cap mirada escrutadora, només amb un teclat insolent al davant i un punter pampalluguejant impacient al monitor. Res de visibilitat. El contacte directe és més agraït, segur, però imprevisible i ... directe, és clar.