Pas a pas...

Tenim la llei Wert. Tenim la llei Fernández, el dels tics i mal orador, és clar. Tenim un president d'Estat sopes, que veu en els insults i la banalització d'un dels fets més tràgics del segle passat una mostra de llibertat d'expressió. I tot això, de blanc i negre però ara i aquí.
Es veu que si a un periodista espanyol, per exemple, li surt d'allà baix començar a vomitar i bordar sobre el nacionalisme català, sigui de la manera que sigui, encara que aquest nacionalisme sigui pacífic, raonat, fonamentat, respectuós i assenyat, és totalment lícit i necessari, és clar. Perquè de nacionalisme víric només n'hi ha un. El català. L'altre, el veritablement agressiu, el de l'estanquera, el del brau, el de les manifestacions de braç alçat, cap rapat i cervell reduït, el de tancar mitjans públics que parlen amb altres llengües, el d'ofegar econòmicament la discrepància i d'altres mostres iguals de punyents, no n'és pas. I ara! Són mostres d'un gran patriotisme. Genètica. Obra de Déu. Agraïment. Rectitud.
Mostra d'això és que li dius a un policia cap de trons o que l'Estat put i et sancionaran. En canvi als catalans ens diuen nazis i què sé jo què més i aleshores no passa res perquè hi ha llibertat d'expressió i és el que pensa la immensa majoria d'espanyols. Això darrer dit pel Presidente, altrament conegut com a l'estudiós de llengües vives i mortes, orador plàsmic, bústia B o senyor apunts. Prova més de que els catalans no som espanyols, és clar.
La veritat és que ara que s'han tret la màscara, ja fa mesos, potser hauria de ser més fàcil aconseguir la Independència. Ja ho veurem. Ells, ja ens ajuden, ja...