Sóc pirata!

A l'aguait per veure què s'arreplega

Ho reconec. Sóc pirata. Bé, baixo de tant en tant alguna pel·lícula d'Internet. No massa. Tenir fills petits fa que no disposis de massa temps per anar al cinema i alhora tampoc per veure'n massa a casa. Però de tant en tant, satisfaig el cuquet i baixo alguna pel·lícula. És cert que el preu i la manca de sensibilitat en l'idioma també ajuda. A vegades, a més, vaig a la biblioteca i n'agafo alguna. Però el temps és el que és i el més fàcil és deixar l'ordinador connectat i que baixi films.
L'altre dia, en una pel·lícula de la biblioteca i suposo que deu ser en totes, abans de començar hi havia un anunci sorprenent. Es veia mala gent. Lladres, per vici, s'entenia, altres maltractant mobiliari urbà, sense cap sentit, uns altres ratllant cotxes o bé increpant altres persones sense motiu aparent i així més i més tòpics. Actes reprovables i desagradables. Tot seguit, comparava aquests actes amb la pirateria i la veritat, em va empipar. Em va emprenyar. D'entrada perquè no és el mateix maltractar algú o agredir algú que baixar-se pel·lícules d'Internet. D'acord que ens volen fer creure que si ho fem, l'autor s'empobrirà i viurà en la misèria, però tenint en compte el tant per cent que s'emporta aquest de cada còpia venuda, em sembla que no és del tot cert. Qui no s'enriquirà serà l'editorial que l'ofega o bé la productora que l'explota.
A banda d'això però, crec que si s'ha de pagar un cànon per una obra intel·lectual potser també s'hauria de pagar un cànon pel paleta que fa la vorera o bé l'electricista que ens ha fet la instal·lació elèctrica, que també han fet bé la seva feina i un servidor en seria incapaç i en gaudeix dia sí i dia també. És menys important la llum que ens ajuda a llegir que el llibre que llegim?
Ara, el que m'empipa més, és aquesta lleugeresa de criteri. Avui, baixar-se una pel·lícula pot ser un delicte, un acte censurable, però demà, per interessos diferents, potser no ho serà. Per exemple, fins fa quatre dies s'havia de pagar uns impostos de jocs d'un 55%, però de cop i volta, per interessos particulars allà al Barcelona World, s'ha passat a un 10 %. Per tant, moltes d'aquestes lleis, normes o imposicions, basades en criteris temporals i econòmics que de cop canvien, ens demostren que no es pot mesurar la moral segons aquests i que per tant, si certes normes es poden canviar segons convingui i segons els interessos de certs personatges, saltar-se aquests no pot ser titllat de delinqüència. Pot ser titllat de revolucionari, però no de delinqüència, perquè en el fons, el que es fa, és avançar-se als temps i no acatar com xaiets el criteri dels governants de torn que segur, demà, si els interessa i convé, canviaran.