dimecres, 21 de maig de 2014

Eleccions a Europa

Diumenge a votar. Perquè ara per ara, és l'únic que podem fer per fer-nos sentir i les notícies ens ho recorden i avisen dia sí i dia també.
Avui, en Manuel Valls, el ministre francès, deia en un míting a Barcelona del Partit Socialista, no dic de Catalunya perquè gairebé tots els ponents eren estrangers, deia que havent nascut a Barcelona, sent espanyol, havia decidit ser francès. I està bé. Jo que me n'alegro. Hom ha de poder escollir. Però trobo un pur acte de cinisme venir a Barcelona a parlar i lloar el dret propi a decidir i el negui, per passiva estant amb els socialistes espanyols, a tot un poble. Vaja, que el que és bo per a ell,  sembla que no ho és per als demés i no s'hi val com a excusa dir que s'és francès. No, senyor. Poc després ha parlat en Navarro. Res a dir. Res a destacar. Cap tieta virulenta.
Més tard ha sortit la noia de plàstic. Al seu costat un home grassonet, amb cara de salut i galtes vermelles, escoltant un ministre cínic i pompós. El mateix que més tard ha sortit a corre-cuita quan volaven pals. Un acte reprovable. I tant! El poble ha de parar l'altra galta. Ha de ser respectuós, malgrat els neguin la casa, la feina, la sanitat i el pa a taula. Només faltaria.
Cap al final ha sortit el d'Iniciativa. He hagut d'escoltar el resum un parell de vegades. Parla més ràpid que en Groucho Marx. Però té raó en el que diu, per descomptat, com en Terricabras, que parla bé però com ell mateix diu, no fa titulars. Bé, titulars de  programa sensacionalista, perquè si s'escolta el que diu, cada frase val un titular, perquè hi toca. Parla clar i serè. Prou com per neguitejar els Convergents, perquè és clar, tenint d'amic en Duran, que l'amaguen tant com els peperus al Cañete, no és estrany veure que el neguit s'estén. Però tampoc cal emocionar-se. Molta gent dels que voten, que són menys dels que ho haurien de fer, no escolten els candidats i voten per tradició. Per sigles.
Fa anys, un company em deia que votava socialista perquè son avi els votava. Per tradició. Per record. Per simpatia familiar... i així ens va. Però és clar, cadascú té els seus criteris per votar i fins i tot, no tenir criteri polític, és criteri i sinó, com s'explica que el PP, garant de la corrupció, del franquisme, de la centralització, del masclisme i moltes més coses segueixi al capdamunt de la llista dels escollits? O bé els socialistes, buits de contingut, estranys, erràtics, dubtosos i porucs, com justifiquem que encara treguin algun escó? I així més i més. Però com deia, tothom té els seus motius i encara que no els compartim, compten. Per això, diumenge, cal votar. Com ho haurem de fer el 9 de novembre, per fer-nos sentir.

1 comentari:

xavier pujol ha dit...

Encara que diumenge votarem per al Parlament Europeu, els que tinguin ganes d'exercir el seu dret a decidir, si trien bé les sigles, una mica ja s'anticipen al referèndum del 9N.
Sí, sí.

Fita