diumenge, 5 de juny de 2011

L'oportunitat d'Esquerra

El meu avi era d'Esquerra. De petit m'explicava com feien i desfeien per fer classes nocturnes. Com sense mitjans, ensenyaven el català. En pisos, locals de lloguer o on fos, ajudaven a l'aprenentatge del català. A una Barcelona plena d'immigrants i amb molts impediments polítics. Sovint em parlava de classes nocturnes per a dones sense recursos o bé que tot el dia havien estat feinejant i malgrat les hores, no es podien permetre pagar els estudis. La llengua era país i adquirir-la, feia que s'esdevingués part activa d'aquest. Per tant, era un punt capdalt.
Al local d'esquerra es trobaven militants i cadascú feina una tasca o altra i n'hi havia que feien de mestres. I ell, amb la seva granota d'obrer, era l'Esquerra en què jo somniava.
L'Esquerra que enyoro. L'Esquerra més preocupada pel país, del futur del país que dels càrrecs del partit. Capaç de treballar sense buscar-ne rèdit polític, sense fer càlculs electorals. Només amb passió, amb conviccions.
Potser durant anys Esquerra ha anat visquent d'aquest passat, d'un sentiment romàntic que ens desperta a molta gent. Molts, crec, creiem en l'ideari d'Esquerra, compartim els seus anhels socials i nacionals però la cúpula - i aquí esdevé el gran error, un partit que se centra en el capdamunt -, viatja en un altre vaixell. Viatja en primera quan l'essència d'Esquerra era treballar des de les bases, des de tercera i oblidar-se dels càrrecs. L'error fou quan l'eina - càrrecs de partit - esdevingué l'objectiu.
Possiblement la distància entre l'esperit del partit i els caps visibles ha estat la garrotada. No han sabut seguir aquell treball començat anys enrere on el més important era fer avançar el país, lluitar per uns ideals, creure'ls i han fet el pas cap a un partit més, on tota l'energia és destinada a esdevenir fort com a partit, no com a país. L'individu ha avançat el col·lectiu.
Esquerra es fonamenta en uns grans ideals, només cal trobar qui ho porti a terme sense ser-ne abanderat, sense voler esdevenir-ne gurú o líder mesiànic.
Cal fer foc nou. Cal tornar a treballar pel país. Sobretot els de dalt. Feina n'hi ha i d'objectius nacionals, també.

2 comentaris:

L'home que posava paraules als sentiments ha dit...

Comparteixo moltes coses de les que dius, però voldria afegir-ne un parell.
Un partit que vulgui esdevenir força de govern i no moure's en la marginalitat necessita un funcionament diferent al que tenia, no pot funcionar assambleàriament, li calen òrgans representatius que prenguin decisions.
I sobretot, no es pot avant-posar l'exercici del poder i el tacticisme al servei del país. Això porta a greus contradiccions i a la liquidació del projecte. Fa mal veure com han trinxat el partit i el que ha quedat després de la desfeta, amb escissions de tota mena.
Reagrupats, SI, laportistes, les CUP, i ara només faltaria que el Carod muntés alguna cosa nova.
Tot plegat és molt trist. L'esquerra nacional dividida no té cap futur.

Tinet ha dit...

Em sap greu dir-ho, però a mi m´ha agradat la garrotada que s´han fotut a les grans ciutats, on es vota més el partit. Esperem que això serveixi d´alguna cosa. Al Bages, s´han mantingut o han crescut perquè aquí s´ha fet una gran tasca i això demostra que molta gent conserva els valors de l´Esquerra que comentes. Els he votat aquest cop, però si votés a Barcelona no ho hagués fet. Quan em vaig atrevir a comentar-li a un càrrec d´ERC que l´havien cagat a BCN amb el Laporta, em va respondre "doncs potser sort n´hem tingut, sino no n´hauriem tret cap". I el Portabella es volia presentar...