diumenge, 26 de juny de 2011

Cuques

Avui, quan treia a passejar la Píxel, me n'he recordat que cada estiu, tard o d'hora, a tocar de casa trobava cuques. Cuques de llum. Uns petits animalons dansant lentament al ritme d'una balada d'amor.
Normalment poques, tres o quatre. Però en general, cada any n'he trobat. Ve a ser com buscar estels, però al terra i vigilant de no trepitjar-los. Vas passejant i aleshores veus a la llunyania un puntet lluminós, però mai n'estàs segur de què serà, doncs desapareix sovint. I quan t'hi acostes i les veus, se't dibuixa un somriure a la cara.
Vaja, a mi em passa. És com un encanteri. Després, t'ajups i amb tendresa apartes les fulles del voltant, sense tocar les cuques per a no malmetre-les - tan fràgils es veuen -, només deixant-els-hi espai perquè es moguin i les mires. Les observes. Són uns animalons extraordinaris.
Així doncs avui n'he buscat però encara no n'he trobat. Qui ho sap, potser demà tindré més sort.