dimecres, 22 de juny de 2011

Doneu-me un parell d'anys

Ahir amb una colla anàvem a la Font de la Pola a celebrar el solstici d'estiu. Una idea d'uns quants que fa temps que dura i des d'aleshores es va allà i en un sopar es celebra que el dia s'escurça, l'estiu comença i perquè no, que hi som els que hi som. Sense presses, vivint el moment.
Avui a l'escola hem acomiadat els de sisè. Una nova fornada que se'n va a l'Institut. Una fornada que com les darreres encara hauria de ser a l'escola uns anys, madurant com el bon vi, esperant a tenir graus, però les decisions preses a despatxos a vegades s'allunyen de les realitats de les aules i el què a molts ens sembla evident, d'altres no s'ho plantegen i nassos de mocs, que comencen a fatxendejar perquè toca però que encara busquen la protecció dels pares o dels mestres a la mínima, es trobaran en una institució massa gran per a ells, massa gran per a qualsevol infant d'onze anys.
Avui hem acomiadat uns quants infants, com cada any i encara que és el cicle educatiu que toca, quan els veus marxar se t'activa aquell rau-rau a l'estómac, veient que potser encara caldria més temps.
Però volem córrer, correm per tot i malgrat que hi ha tendències que ens parlen de la lentitud com una virtut i els savis en fan bandera, pocs els escolten i si algun dia se'ls escolta, per a ells ja serà massa tard. D'aquí a uns anys ho valorarem. A ells els ha enganxat la societat de les presses i en aquests casos no hi ha límits de velocitat, ni velocitat variable. Hi ha la directa i espavila't.
M'hagués agradat allargar els terminis, no perquè siguin uns nens o altres, sinó perquè bé reclamem el temps just per a cada cosa, no? Doncs potser també per créixer, com amb les plantes, cal un temps i l'escola, malgrat les imperfeccions, que en té i moltes, és l'espai ideal per aquests infants. Si més no de moment.