dilluns, 13 de juny de 2011

P.A.

Ho veig despert. Conduint, a casa, al sofà. Veig aquella noia blanca, com un glop de llet però que les ditades roges del sol ja comencen a donar-li pigmentació i de cabells rinxolats, venir directe cap a mi. Està empenyent un carro petit, McLaren com gairebé tothom, on un nen igual de blanc però aquest de cabells llisos descansa escarxofat. Rere seu una parella jove. Ell descamisat, suat i morè, ella amb biquini. Plena de pírcings i tatuatges. A tocar, un d'aquells que mai manquen. Un grassonet amb gorra calada fins a les celles i la samarreta de la "selección". Tot i que no tots porten gorra, ni són grassos. Però sembla que el roig s'escampa i arreu en veus. Fins i tot un que ho combina amb un barret decorat amb l'estanquera. Molt patriòtic ell. I tots cap a mi. Directes. I no els puc esquivar. Estic aferrat al terra, estacat amb alguna cosa. Sembla que el sòl és de cautxú i es desfà amb l'escalfor solar. Presoner. Però passen de llarg. Després, prop meu, un guiri corpulent que porta una cervesa mig buida passa despistat embetumant-me de crema solar amb el seu fregadís. Una marea humana buscant l'atracció. Però me'n surto, sobrevisc a l'envestida.
De fons una música oriental entretallada pel so metàl·lic de les vagonetes als rails i els crits dels seus ocupants acompanyats de rialles boges. Poc després, un personatge de peluix enorme, rient i caminant a grans gambades, se m'acosta. Gairebé em trepitja i quan és a la meva alçada s'acota i a cau d'orella em diu:
- Una fotografia? - Somrient estúpidament.
Sorprès no dic res, només el miro i callat veig com flaixos, que semblen multiplicar-se de cop i volta es disparen mentre aguantant el Berenguer la cosa saluda a tocar nostre.
Però també hi ha atraccions espectaculars. Després de molt esperar per uns instants, deu, dotze, trenta segons, de sensacions fins al més profund.
Són els danys mínims de passar una jornada de pont a PA, conegut també com a Port Aventura. El motiu, una celebració familiar, una trobada, un encontre; la realitat, mitja dotzena més de persones a la munió que allà s'aplegava. Quants? No ho sé però si ens haguéssim trobat a la plaça de Manresa indignats alguna cosa ja hauria canviat avui.
Marxant he dit el mai més. Però tenint un fill petit hauria de dir:
- Segur, mai més. No tornaré. Estan bojos... fins que el Berenguer m'ho demani. I després, sant tornem-hi.
Perquè hi ha instants, sensacions, que no tenen preu... bé, a PA sí i molt.

2 comentaris:

Tinet ha dit...

No he estat mai a PA i molta gent se n´extranya. Em temo que algun dia em tocarà anar-hi. He estat a DisneyLand París i de gent com la que has anomenat n´hi ha, òbviament en menor proporció, però són els que més es fan notar. A la gent li encanta fer notar que és espanyol quan surt del país. El més trist és que molt d´aquells eren espanyols residents a Catalunya. Se´ls diferencia perquè encara que només parlin en castellà, sempre s´acomiaden dient "venga, adeu".

Sergi ha dit...

O diuen rachola, neng... entre d'altres adaptacions