Ahir vaig tornar de colònies. Altre cop. Aquest però, amb els nens i les nenes de cinquè i sisè de la ZER. Vàrem anar al Delta de l'Ebre, un lloc meravellós. I és a colònies on te n'adones que als infants encara els governa el jo. Els desitjos individuals passen per damunt dels col·lectius. No en tothom, és cert, però en molts casos.Per exemple. Que sobra un parell de xocolatines i som quaranta-dos en total, no passa res, jo en vull. Després, quan els fas la reflexió sobre que no n'hi ha per tots, tranquil·lament et diuen, sí, però jo en vull i he estat el primer a demanar-ho. Un raonament evident.
També passa sovint el vull això, no vull allò, tinc ganes de o no tinc ganes de. En general es regeixen pels seus interessos, sense mala fe, i no se n'adonen que la seva elecció pot anar en contra de la col·lectivitat o senzillament no té present que vivim en societat i hem de pensar en el grup.
És en aquests casos on me n'adono que els infants i perdoneu-me l'atreviment, estan encara vivint en un primitivisme natural, és a dir, propers a aquella societat que es regia per líders de manada i interessos propis, jerarquitzats segons les habilitats. Aleshores, veig que la novel·la, El senyor de les mosques, potser no està del tot desencaminada.
És dins del grup que s'aprèn a conviure, a deixar en segon terme els propis interessos i a tenir present la comunitat, sempre i quan hi hagi qui faci de mediador, de model i potser les colònies són un bon moment per treballar-ho No només a compartir sinó a veure que potser, i només potser, no estem sols en aquest món i potser cal tenir present als demés.
Qui sap, potser si alguns líders o adults d'aquest món haguessin anat de colònies, potser i només potser el món aniria millor.
Ep, com a complement al treball familiar, és clar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada