divendres, 4 de novembre de 2011

Tots Sants

Per Tot Sants tornen fantasmes ancorats en el passat. Personatges que hivernen a la nostra ment. La mort els ha congelat i sempre més, ens miraran amb els mateixos ulls, tindran el mateix embolcall i diran els mateixos mots. I quan ens visitin, veient-los, veient aquells retrats immòbils, estacats allà, tornarem temps enrere en un tancar i obrir d'ulls, en un sacseig de cap. Tornarem a sentir aquelles olors oblidades, sentirem el fred o la calor, les converses mantingudes, l'escalfor del cos, perquè la ment, la memòria, juga amb totes les cartes que té a l'abast i la imatge, sempre va acompanyada de sensacions. Irreals però gairebé perfectes i sovint camina sola, descabdellant el seu propi somni, aliè els nostres desitjos.
La mort se'm fa un punt i seguit. La malastrugança de marxar massa d'hora, de partir encara tendre, comporta esdevenir sempre més jove, sempre més de mirada esperançada, de mirar endavant i de retenir la joventut que perdem. D'altra banda, el veure partir amb patiment, el marxar amb sofrença, ens retorna als que quedem la imatge un i altre cop amarga de l'adéu i malgrat que el temps tot ho endolceix, malgrat que els cantells s'esmolen, sempre comença la seva pel·lícula amb imatges en blanc i negre i doloroses, però que poc a poc endolceix i tornem a converses encetades antany o situacions viscudes plegats.
Fa uns mesos que mon pare es va morir. I la veritat, la mort me l'ha ensucrat. Estic segur, perquè no pot ser d'altra manera, que no era perfecte, que estava ple de clarobscurs, d'altra banda com tothom, però l'adéu, el comiat definitiu ha anat esborrant allò que no l'embellia i ara, amb el temps, només recordo les coses agradables, els moments tendres i entranyables. I quan una ratlla salta del guió i esdevé lletja, esdevé fora de lloc, car dels morts només se'n poden tenir bons records, trobo mil motius per anorrear-la i de nou retorno als moments de confidències i tendresa. Retorno al ésser immaculat.
Suposo que és llei de vida... o de mort. Els difunts deixen enrere com a peatge per fondre's tot allò que els embrutia i només resta la bellesa, la puresa. I els que quedem, prenem allò bell i les tares, les amargors, els errors s'esvaeixen amb el temps i mirem els que han partit sempre amb un somriure entranyable i un record sincer. La mort doncs, malgrat tot, ens regala un record dolç per a tothom.