dilluns, 7 de novembre de 2011

Govern d'unitat

Que estranys que ens tornem. Si algú m'hagués dit que avui, a quarts de nou del vespre, tot traient la Píxel a buidar esfínters, estaria assegut a terra esperant que un dragó es mogués per fer-li una bona foto, me n'hauria rigut. Però ves, som com som i més tard o menys d'hora surt com en som d'estranys malgrat ho maquillem.
Com per exemple en els pactes. A vegades sembla que es descobreix la sopa d'alls. Sembla que s'ha trobat la pedra filosofal i que allò que tothom anhelava i cercava, un visionari troba perquè sí. Com a Calders.
De cop i volta es troba que el programa d'uns és semblant al d'altres, per no dir el mateix, mimètic potser. I on tu retallaves jo esquinçava i on tu decretaves jo apuntava i on tu feies jo refeia. Vaja, que es feren eleccions perquè tocava, que sinó, tots junts i ben contents, agermanats anirem caminant, si Déu vol, és clar.
Doncs resulta que uns que eren d'esquerra o si més no el seu programa hi tendia i ho semblava, esdevenen de cop i volta propers a CiU. Ai caram! I els de CiU, que digueu-ne el què en vulgueu però d'esquerrosos, Déu nos en guardi, t'ho juro per l'estampeta, no en són pas, esdevenen socials. Socials i naturals, sí senyor.
Serà que els temps, com deia Batiste, estan canviant? O bé serà que es fan lectures de programes tan de puntetes que hi cap tothom, per allò de les pors? O encara potser que els programes només es fan per una nit i l'endemà a falcar la taula que balla que ningú se'n recordarà? Doncs què voleu que us digui. Jo recordo certs punts programàtics i la veritat...
Bé, de totes maneres no ho sé, però sembla que el consens ha guanyat. Ep, que encara que s'hagi de repetir tant això del consens, jo m'ho crec, només faltaria. Som de consens. Escoltem a tothom. Consensuem! Com deia aquell, sóc pas mestre jo... o sí. Tant hi fa. El cert és que ens llevem amb una gran comunió estil orgia política agermanada anirem caminant abraçats pels prats verds amb flors violetes tot xiulant.
Doncs bé, que duri i com més serem, més riurem, però veurem com ho farem per no disgustar a ningú, que després per fer contents a tots quedem malament amb els de casa i els de fora. Com deia la meva àvia, vigila que qui vol quedar bé amb tothom, s'enfada amb tots. I queden quatre anys per endavant.
De totes maneres si s'han posat d'acord, doncs felicitats, que segur que ho han parlat molt i que els d'abans, que no consensuaren, ni s'aliaren, ni es metamorfosaren, ni es compactaren, ni s'agermanaren, ni es besaren, ni s'amassaren, serà perquè segur que no en sabien prou o estaven enganyats o confosos o apagats ... o el què sigui. El cert és que avui, sens dubte, la llum ha arribat a Calders. Visca la llum!

1 comentari:

Anònim ha dit...

Veient certs pactes, com és el cas, a mi si que s'em afluixen els esfínters, però de por. Doncs que vagi molt bé. Jo, per si un cas, ja he apagat el llum i tibat la cadena del wàter.