dimarts, 22 de novembre de 2011

El cel ens caurà al damunt...

Tarda tranquil·la. Arribar a casa i fer feina una estona. Després bany, sopar i estona per a dibuixar. El petit reclama i ara que comença a l'escola, encara més. Demà comença els matins i perquè no, un cicle. El cicle de l'escola que un cop començat, ja no s'atura. No té volta enrere. Pots retardar l'inici però aquest arriba, així com el creixement i després descobreixes les excepcionalitats habituals de l'ara.
Com les notícies d'avui. Notícies de fora que no són massa falagueres. Podria sembla excepcional, però és el pa de cada dia. Diumenge cop de maç. Ja poden treure pit alguns, parlar del gran augment dels de casa i del mur de contenció, que la que ens caurà a sobre, esperem-nos ben asseguts. Trons, llamps i pardals. Rebrem per totes bandes, ens tenen ganes i veure el mapa com està, tot blau marí excepte la Gàl·lia catalana, dol. Els fa mal i supuren bótox arreu mentre amaguen un somriure ple d'esmolades dents canines. Espereu-vos que veureu, pensen. I no serà per menys. La pell de brau, que per ràbia diria de bou o de mul castrat, però que la seva testosterona em fa dir de brau, ens la té jurada. Som diferents i això cal anihilar-ho. Als bascos, a rai, ells són ferrenys. Aquí, fenicis convençuts.  
Aviat, segur, ni concessions, ni diferències ni hòsties amb vinagre. Tots a passar pel sedàs, corró aviat, i a dar el què tenim i tindrem en nom de la solidaritat. Anem ben servits, segur. De mentre, aquí, al poble gal, per allò d'aprofitar l'oreig dretós, escampem tisorada a tort i dret, que ara tenim claca que ens aplaudeix i la boira espanyola tot ho cobreix. Semblem ninots sacsejats.   
Ja ho deia jo, malgrat nacionalistes que es diuen, perquè el de la calba i perdonin-me els calbs, aquell n'és tot menys nacionalista, el país es vendran. Ep, català, és clar. Que només calia veure la cara de tres déus quan al Majestic - només ells poden tenir la seu allà, pomposos - començaren a cridar els cadells descontrolats:
- Independència, independència! 
Si la seva morenor esdevingué paper de fumar. Li dolia a ell, tan espanyol. Perquè sempre s'ha apuntat al carro d'aquell que ara n'ha baixat per allò del conat de senilitat, del ara no toca. I visca l'Estat. Demanarem i ens donaran, com si ens maméssim el dit. Callarem i sort si ens deixen respirar. 
Però ells, traient pit, de gall dindi potser, donaran suport al logopeda votat a l'Estat i demà, a justificar perquè no tenim ni pacte, ni país, ni llengua, ni calers. I sinó, temps al temps, que els xais, quan blanquegen tant, és que són llops i al carrer Gènova si alguna cosa hi ha, són llops ibèrics, malgrat el bluf del perill d'extinció.
Aquí en saben prou, avui independentistes, demà ministres i si cal, embolicats amb l'estanquera i a voltar. El partit per endavant.