Cau la pluja

Una cortina tènue d'aigua. Un continu degotall xopant els carrers, omplint bassals i formant rierols. Els camins amb baixada esdevenen rierols flanquejats de fulles on, de tant en tant, un embornal s'empassa l'aigua per fer-la aparèixer uns metres més avall abans de seguir la seva cursa descendent fins al curs de qualsevol riu proper. A la carretera de Monistrol a Calders un rere l'altre. Camins d'aigua arrapats a la roca buscant el curs. Buscant la sortida.
Avui era d'aquells dies que la pluja queia fent bombolles. Boles transparents sobre bassiols marrons que duraven un instant. Res, dècimes de segon, un alè just abans que la següent gota no l'esmicolés, però deixant un record en forma d'esquitx esfèric del seu pas.
Als carrers, la pàtina lluent d'aigua convertia el caminar en el somni de lliscar sobre un mirall humit i clar. I ja a fora, de ruta cap a casa, entre boscos verd oliva, un verd de net lluent i seductor, esquitxat ara i adés dels ocres de tardor d'arbres mig nus que encara es resisteixen a desfer-se de les últimes peces de vestir, m'acompanyava el tamborinejar de les gotes sobre el sostre de l'automòbil. Una dolça melodia rematada per l'anar i venir del neteja parabrises   
Aquest vespre, quan fosquegi i només es vegi la pluja que cau gràcies als fanals, estels fugaços a mans plenes, corrues de cargols s'afanyaran a sortir empaitats per llimacs desagradosos, a buscar un bri d'herba humit per rosegar i si la pluja ha cessat, fins i tot el gripau veí, un element esmunyedís i vergonyós, traurà el cap i restarà sotjant la carretera, pensant, segurament, si passar o no. Fa dies que fa l'intent però poruc o previsor, ves a saber quin hemisferi domina el seu tarannà, s'espera i s'estalvia de confondre's amb l'asfalt de matinada malgrat la promesa d'un camp bast a tocar.