dimarts, 22 de desembre de 2015

Tot per una imatge

Ser pare és un llarg camí ple de sorpreses. Algunes són molt agradables, d'altres, no tant. A vegades t'enfrontes amb dracs imaginaris que espanten al teu fill, d'altres, t'enfrontes a les teves febleses que es creuen al teu camí de la mà del teu fill.
Estem en èpoques d'espectacles. Època d'exposar allò que s'ha fet i compartir-ho. Arreu hi ha espectacles. Teatrals, musicals, visuals... Perquè abans de l'aturada hivernal, cal mostrar el que s'ha fet i en aquesta exposició pública, l'objecte més preuat és el fill. El plançó. Per part de pares o familiars varis, és clar.
Avui he anat al concert de Nadal dels dos xics. L'escola de música d'Artés l'organitza i és clar, davant de la possibilitat de veure els xics cantar o tocar algun instrument, malgrat que el risc sigui d'acabar amb un mal de cap virulent, puntuals hi hem fet cap i com cada any, no diré descobrim sinó que gaudim d'un espectacle més que digne. Ben proporcionat pel que fa a la durada tenint en compte l'edat dels xics i alhora sembla que apropiat per a ells veient-los gaudir tot cantant.
Fins aquí tot és força interessant. Tot és previsible. Tot, excepte la fam d'imatges dels progenitors. Un cop comencen les primeres notes, una munió de paparazzis, d'orgullosos pares, incapaços de veure que darrere seu n'hi ha d'altres d'igual d'orgullosos que no veuen res, treuen càmeres de filmar i telèfons a manta. És cert que tots, un servidor inclòs, fa alguna fotografia. Res. Un moment. Perdó, si el tapo, ja està. Dispensi i gràcies. I si cal més estona, normalment el que faig és alçar-me i anar a un racó. Un racó on no privi de la visió als del darrere.
Però aquesta moda, costum, inclinació, diguem-n'hi com vulguem, està de baixa i darrerament s'imposa més el faig el que vull. I així passa que tal dia com avui, quan intentes veure i sentir el teu fill cantar, has d'intentar mirar per l'escletxa del braç que passa entremig del clatell del de l'esquerra, perquè el del davant, que està en el seu dret, està filmant tot l'espectacle. Mà alçada i ni fix. Agafant diferents plans tot buscant l'angle adient.
Quina murga de gent. Després, a l'escola a vegades em sobta que hi hagi nens que només mirin per ells. Que tinguin una percepció esbiaixada de la realitat i es creguin el melic del món, però de fet és el que estem fent. És el que estem potenciant. Tot per nosaltres. Tots els drets i els deures, allà on acabin els nostres drets.
Avui, al concert de Nadal -felicitem als professors- m'he encès un xic amb la dona aquella que no només gravava sinó que a sobre alçava a coll un altre nen, amb l'altre braç, perquè ho veiés ben bé.
Quan m'he girat, per mirar amb cara de complicitat als patidors del darrere, he vist que tots havien marxat i estaven drets en un racó i per tant, he estirat el coll no per cantar, sinó per mirar.
Algú em podrà dir perquè no els ho he dit, però jo em pregunto, cal recordar que vivim en societat i que cal respectar als demés?